Tens el préssec a la mà. L’has tallat amb un ganivet en quatre talls i has agafat el tros del centre, on està l’os, per començar a rosegar-lo amb les dents. La vista em viatja al regalim que et cau entre els dits. Com si fos un riu, tot el suc de la fruita s’obre camí en el cabal que és la teva mà.
Tu, mentrestant, em parles. M’estàs explicant alguna cosa i et prometo que vull escoltar-te, però l’espectacle que tens entre les mans m’atrapa. M’imagino sent molt i molt menuda, lliscant entre els teus dits, fent servir la viscositat del préssec per moure’m amb suavitat i descobrir petits nous racons, espais corporals únics que cap dona ha pogut encara explorar-te.
Parpellejo a poc a poc, respiro omplint-me molt d’aire i m’esforço per saber el que m’estàs dient. Ara sí que t’escolto, m’acostes el plat oferint-me un tall. “Està boníssim, molt madur.” Faig un petit mos i el torno a deixar, gaudeixo més de veure com el devores, com l’esgotes com si fos l’últim bocí de joia de la terra. Només el tasto per fer-me a la idea del que estàs gaudint, per poder-me sentir inundada pel mateix plaer que tu. Per estar més a prop teu, menys sola.
I de sobte ho sento, és com un petit sotrac a mitja esquena, just on tinc la piga de naixement. Noto com comencen a créixer unes arrels. Primer, per l’interior de la columna vertebral, però, de mica en mica, van proliferant i expandint-se pel còxis i cobrint cada una de les meves estimades vèrtebres. Està passant, ho noto, i aquesta vegada no em fa il·lusió, em fa més aviat mandra perquè no vull que em tallin de soca-rel això que ara estic alimentant.
Les arrels donen pas un tronc gegant que va cobrint tot l’interior de la meva caixa toràcica. Fins que, a l’altura del cor, hi creix la copa d’un arbre preciós que donarà pas al préssec més sucós i bo que hagis pogut tastar.
Ara que ho recordo, aquí a dintre ja hi he tingut un roser i un pomer. En temps passats, hi podria haver nascut un esbarzer i també moltes males herbes, però quan em mires amb aquests dos ulls gegants només puc voler ser una fruita dolça i quasi efímera, una fruita sucosa que et connecti amb el vellut.
Em poses les mans a sobre, fan olor de préssec. I esdevinc una pompa de sabó que es desmaia al tacte per reconèixer en cada carícia un trosset de mi: el que t’entrego amb por, el que t’entrego amb valentia, el que em quedo per a mi, el que m’esperaré uns mesos a donar-te, el que guardo només per a la meva mare, el que va ser d’aquell xicot que encara recordo… i permeto que tots prenguin flaire de préssec perquè és l’olor que trio que faci la nostra història.