Escric aquestes ratlles dissabte, un dia abans que França vagi a la segona volta d’aquestes eleccions irresponsablement convocades per Emmanuel Macron. No posseeixo dots endevinatòries, tanmateix, si fem cas no només d’estudis demoscòpics, sinó de l’ambient que es respira, és més que probable que Rassemblement National (reconversió onomàstica per dissimular el partit fundat pel pare de Marine Lepen) obtingui una majoria absoluta o relativament còmoda per imposar la seva agenda aprofitant les confluències ideològiques amb el macronisme o la dreta convencional.

Ja fa temps que vinc denunciant la candidesa suïcida d’una esquerra extraviada. Una esquerra imbuïda del nihilisme ideològic del postmodernisme i que desprèn la rància aroma de la supèrbia intel·lectual. Això, afegit a l’obsessió per causes absurdes o certa tendència per l’alliçonament moralista ha expulsat el seu electorat tradicional i ha tendit a centrar el seu interès per unes minories sexuals i/o religioses, que paradoxalment se senten ben còmodes amb el neoliberalisme econòmic o el conservadorisme social; o a apostar per causes llunyanes i exòtiques (el cas de la qüestió palestina n’és paradigmàtic) mentre menyspreen les nacions oprimides europees com Catalunya, Escòcia o Euskal Herria. Ara bé, el pitjor de tot és la incapacitat d’examinar la realitat, de confrontar-se amb una evolució social que els ha deixat en una situació marginal i amb actituds de sectarisme religiós minoritari, i sobretot amb cara d’emprenyat. Podríem parlar del llast que representa Jean-Luc Mélénchon de La France Insoumise; del paper galdós d’algú com Irene Montero o de l’habitant d’altres planetes com la Tània Verge, a partir de la seva empresa d’import-export Wokism Ltd.

Tanmateix, avui toca parlar de la dreta amb capacitat de propiciar un tomb en el paradigma polític occidental. No m’agrada reciclar termes històrics de moments cronològics diferents. Tanmateix, com que s’ha popularitzat el terme feixisme per incloure una mena de gran Internacional Reaccionària (amb líders com Lepen, Meloni, Bannon, Orban, AfD, Vox i altres), caldria fer reflexions comparatives per entendre que, potser no és ben bé feixisme el que representen (hi ha elements massa divergents), la qual cosa no vol dir que no pugui ser tan terrible i inquietant.

El feixisme històric, provinent sobretot de la crisi del capitalisme industrial de principis del segle XX, l’enfonsament civilitzacional que va implicar la violència extrema de la Primera Guerra Mundial i de la por a l’extensió de la Revolució Bolxevic (i per tant, a la destrucció de la civilització burgesa), va apostar per crear un règim autoritari, corporativista, amb elements de jerarquització social, violència vertical descendent, culte a la personalitat i … aquesta és la gran diferència, una economia centralitzada, controlada per l’estat, i en bona mesura planificada. L’atractiu, entre grans masses de treballadors i classes mitjanes era precisament la possibilitat de fer servir els mecanismes estatals per garantir feina i evitar el desclassament que la hiperinflació o la desocupació massiva havia propiciat. La cosa es combinava amb la possibilitat d’imperialisme (és a dir, créixer a partir de l’expansió colonial, especialment a costa de les societats veïnes mitjançant guerres d’agressió), i la recerca d’enemics interiors: els jueus, els “rojos”, i altres minories: gitanos, apàtrides, minories nacionals…

El nou reaccionarisme, si bé ens pot sonar el compàs i algunes melodies, resulta una cançó completament diferent. Si el feixisme tradicional provenia de la disciplina industrial i l’estatisme, la font de Lepen, Meloni, Milei, Orban, Farage i tants d’altres, és sobretot Margaret Thatcher i Ronald Reagan. Són enemics de l’estat. Si volguéssim buscar una nova denominació, podríem parlar d’extremistes neoliberals: partidaris de desregular-ho absolutament tot, de destruir tot allò que té l’estat pel que fa a benestar, garanties jurídiques, serveis públics, i qualsevol cosa que faci de compensació davant les diferents cartes que es reparteix a cada individu quan neix. En aquest sentit, com passava amb els feixistes del segle XX, són amants de les jerarquies, encara que aquestes no tenen continguts ètnics (per molt racistes que siguin), sinó socials. De fet, a més d’un sorprendria la naturalitat amb què hi ha personatges destacats provinents de minories racials entre els membres de Rassemblement National. En aquest sentit podrien considerar-se com a partidaris del darwinisme social. Acabar amb qualsevol mena d’ajut, recurs o possibilitat que permeti atenuar les diferències socials. És per això que podrien considerar-se com a fonamentalistes fiscals: són contraris a qualsevol impost de renda (en alguns casos, només s’admetrien els de consum, com passava a les societats premodernes). D’altra banda, i d’això se’n parla poc, com en bona part dels casos, la pràctica religiosa ha davallat transversalment a tota la societat europea (menys entre els musulmans), en bona mesura s’han desprès de qualsevol guarniment teològic o ètic i per tant, podrien considerar-se com a nihilistes morals. La indiferència respecte els més desafavorits es percep clarament en el menyspreu que expressen davant els problemes socials. També és cert que aquest menyspreu pels més pobres i illetrats és compartit també per una esquerra que compensa aquesta actitud amb un paternalisme insultant. Tanmateix, per posar exemples pràctics, aquests “ultres” del segle XXI són partidaris, com Milei, de la compra-venda d’òrgans, de la compra-venda de persones (nadons), o de la sanitat privada (que és una manera dissimulada d’exigir que es morin els pobres). Paradoxalment solen ser contraris a l’avortament, malgrat que sospito que més motivats per cremar una de les banderes emblemàtiques de les esquerres, que per cap motiu de caràcter humanitari.

Com a historiador, potser perquè m’he dedicat molt sovint a l’anàlisi del discurs i de les idees, sempre he estat més partidari de valorar els fets que les paraules. I, fins al moment, Orban està destruint la funció pública (la que atorga imparcialitat, independència i neutralitat a l’aparell de l’Estat); Meloni ha desmantellat les iniciatives de renda bàsica al sud d’Itàlia i està desregulant una legislació laboral ja prou precària. Ayuso rebaixa  impostos fins a la mínima expressió, especialment als més privilegiats. Lepen promet evitar que els menors de 30 anys paguin impostos…. i podríem continuar. Se’ls titlla de racistes, potser perquè fan servir la immigració (legal o il·legal) com a recurs polític per guanyar-se simpaties entre els europeus amenaçats de desclassament. Tanmateix, no són racistes, sinó cínics. Meloni ha aparcat la seva retòrica antiimmigració i no ha trigat a arribar a un acord amb la Unió Europea, i ha fet servir Albània per mantenir-ne alguns peticionaris d’asil. Tanmateix, la realitat és que n’hi ha més ara que quan va guanyar les eleccions, cosa que fa contents els empresaris que així poden explotar més, a estrangers i autòctons. L’irracional amor de les esquerres pels refugiats funciona més aviat com a munició en la gran guerra cultural que les dretes estan guanyant a unes esquerres desubicades i atrapades en els seus dogmes. Unes esquerres que en els darrers vint anys han tingut idees pèssimes (el decreixement, que sempre afecta els més pobres; la multiculturalitat, que serveix per erosionar les identitats nacionals; el culte a les minories, que oblida i menysté la majoria; l’elogi de la feblesa, que ens fa vulnerables en un entorn geopolític perillós; l’ecologisme que fa la vida més difícil a àmplies capes de la població); i poques d’interessants: (la renda bàsica universal, l’impost a les grans fortunes, la taxació a les operacions financeres, la persecució contra els paradisos fiscals… i no sé si cap més).

En qualsevol cas, aquesta onada reaccionària persistirà mentre no es pugui articular un paradigma social i econòmic prou atractiu perquè la majoria de la població, perjudicat per un capitalisme en una fase d’especulació estèril, comenci a entendre que lliurar el poder a les reencarnacions de Margaret Thatcher no és pas una bona idea.