L’esfondrament d’ERC

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

En les darreres setmanes hem estat testimonis de l’esfondrament d’Esquerra Republicana de Catalunya i la seva posterior desintegració. D’ençà les eleccions de la neoautonomia catalana i la patacada electoral d’ERC, s’han alliberat les forces dissolvents que apareixen en tota crisi d’una organització. Hi ha hagut les dimissions d’Oriol Junqueras, Pere Aragonès, Marta Rovira i Sergi Sabrià. Hi ha hagut un realineament de les famílies polítiques i s’han esquerdat—o directament trencat—moltes de les aliances que existien. Hem pogut veure com el totpoderós Sergi Sabrià no solament anunciava que deixava la política, sinó que havia d’accelerar la seva dimissió en tant que viceconseller del no-sé-què en saber-se de l’agitprop immoral i execrablement eixida del cancel culture que ell i el seu equip havien estat perpetrant durant anys contra gent molt diversa.

La caiguda de Sergi Sabrià és possiblement la més notable. Ni Junqueras, ni Rovira han renunciat a continuar controlant el partit. Simplement estan mirant d’aguantar el xàfec que l’esfondrament electoral els ha causat—mentre decideixen si pacten amb el PSC, es lliuren a les mans de Junts, o mantenen la dignitat de l’oposició. Amb tot, la investigació que ha fet sobresortir les pràctiques quasi mafioses de l’equip de comunicació d’ERC ha trastocat aquesta agitada transició dins el partit. Es comencen a saber de les operacions que s’han dut a terme contra massa personalitats catalanes, el candidat d’ERC a l’alcaldia de Barcelona inclòs. Han aparegut els noms de lleials sicaris i executors de les brutíssimes campanyes que s’han perpetrat en els darrers 7 anys contra els qui havien de ser eliminats o neutralitzats. Ara sabem qui són Tolo Moya o Marc Colomer i què han fet. L’afer que ha ocupat les pàgines de la premsa de la colònia només és la punta de l’iceberg d’un mafiós i destructiu activisme polític mancat de tota ètica o escrúpol. S’ha mantingut un silenci espès sobre d’altres implicats en les campanyes de cancel culture i agitprop—noms com Sergi Sol (tenir càncer no l’eximeix de ser el ringleader de tot plegat) o Carles Foguet. Si hi hagués voluntat de fer net, els periodistes del diari Ara que han destapat el cas dels cartells contra Ernest Maragall podrien estirar el fil. És un exercici perillós, encara avui, amb ERC ferida i en crisi. Amb un periodisme d’investigació fins a les darreres conseqüències es veuria que hi ha també implicats no pocs directors i sotsdirectors de la premsa catalana. Es podrien resseguir reunions executives i executores, i la composició d’associacions fantasma generosament nodrides amb diner públic que després compren periodistes o creadors de contingut. Es podrien auditar amb detall els pagaments tant d’Esquerra com els que han sortit directament del departament de presidència de la Generalitat i hi hauria sorpreses majúscules. Es podria traçar la coordinació de tot un grup d’opinòlatres i influencers d’aigua dolça que s’han dedicat sistemàticament a difamar i a destruir la reputació i la imatge pública dels qui eren assenyalats per la pastisseria dels Sergis i els seus lloctinents. Fins i tot es podria investigar la composició d’algunes productores que han fet i fan programes per als mitjans de la Corporació—o l’accionariat d’alguns grups de notícies. Aquest és el camp de mines que la stasi del cottolengo d’ERC ha regalat al nostre país.

Res de les coses que merament enuncio més amunt seran explicades al Vichy Catalán. Ningú no s’arriscarà mai de veure com li arruïnen la vida per explicar la veritat. Ja és prou sorprenent d’observar com, en un moment de debilitat d’ERC, una investigació prou ben feta i ben dirigida hagi acabat de cop amb el totpoderós Sergi Sabrià i hagi ventilat els noms d’alguns sicaris. El règim neoautonòmic semblava molt fort en la seva fanfarroneria: ara s’esmicola a una velocitat marcada per la duresa del real. Això també encalçarà la toia de David Madí i els seus sicaris—gent com Jaume Clotet i Pilar Rahola. Ja s’apercep el canvi de fortuna. El pèndol no deixa mai d’oscil·lar. Ha tardat 7 anys d’anar d’un costat a l’altre. Emperò la Catalunya en la qual vivim ha canviat—està canviant. S’hi operen forces, tant pròpies com europees, que estan reorientant el país i reafaiçonant les seves gents. El búnquer del Vichy, en la mateixa misèria moral i traïdora que els va impedir de proclamar la independència, es pensava que seria etern en el control de la colònia catalana. Confiaven en la perpetuació de l’engany, el control ferri dels marges, i en la possibilitat de fer política amb mil cares diferents però que totes fossin iguals—à la convergent manera.

Tal volta, només tal volta, en la transformació que pateix la nació podrem tornar a explicar la veritat i a reconèixer-la com a tal.

Borja Vilallonga
Borja Vilallonga
Borja Vilallonga és periodista i historiador. Ha estat professor a la Columbia University i a la New York University. Col·laborador en diversos mitjans catalans, americans i israelians, ha dirigit breument el setmanari El Temps.