Història d’una escala

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Em vaig alegrar molt quan vaig reprendre el contacte amb M. Ens coneixem des de fa quaranta anys i havíem compartit la modèstia bohèmia de la Barcelona de mitjans de la dècada de 1980, quan es podia viure per lloguers modestos a Gràcia, el Raval o altres barris (aleshores) populars i teníem la sensació que la ciutat ens pertanyia. La nostra és una generació fronterera entre els Boomers i la generació X, és a dir la d’aquelles persones –i això era més o menys el nostre cas– de classes treballadores que preteníem viure sota les nostres pròpies regles, trencant amb la cultura del sacrifici i l’austeritat dels nostres pares i optant per una visió més lúdica de l’existència. Vam perdre el contacte quan M. se’n va anar a viure al Brasil. Jo també vaig deixar Barcelona, en certa mesura expulsat per la primera gran onada d’especulació immobiliària que va deixar els Jocs Olímpics del 92. No en vaig ser l’únic. De classe treballadora, a casa vivien de lloguer i la llei Boyer del 1985 de desregulació d’arrendaments urbans va acabar per fer impossible que qualsevol persona d’ingressos modestos hi pogués viure sense un habitatge heretat. No sabíem encara que aleshores les coses serien pitjor. No vaig ser l’únic. La immensa majoria dels meus amics, de San Andreu, de Salt, de l’Eixample, del Poble Nou, més o menys van acabar allunyats desenes de quilòmetres del centre de la ciutat.

Vaig anar a parar a Girona, probablement la millor ciutat principatina, en un moment en què els preus resultaven poc més que la meitat de la capital (això ja s’ha acabat definitivament). Tenia de tot: bones llibreries, sales de cinema, teatres, diaris, parcs, universitat, comerç, aeroport i sobretot una elevada autoestima. I sobretot, es troba a poc més d’una hora en transport públic de la que va ser la meva ciutat. No vaig ser l’únic. El nombre de barcelonins expatriats ha anat creixent exponencialment. Vaig arribar el 1994 quan la ciutat tenia 67.000 habitants. Les xifres oficials del padró parlen de 104.000, tanmateix alguns coneguts de l’ajuntament consideren que, a partir de diversos indicis com els usuaris de mòbil o el consum d’aigua, la realitat fa que s’acosti als 150.000, molt més si comptem amb una àmplia àrea metropolitana. Els trens de primera hora del matí i de darrera hora del vespre van plens, siguin els Mitja Distància, siguin els d’alta velocitat. M. es troba entre els usuaris de cada dia.

Perquè, efectivament, ens vam retrobar, via instagram, fa un parell d’anys. Després de retornar del Brasil i mirar de viure uns quants anys a la ciutat seva (i, com en el meu cas, d’unes quantes generacions enrere), va acceptar la realitat. L’havien expulsat de Barcelona. I va venir a instal·lar-se a Girona.

El seu cas és més habitual del que podríem pensar, i respon al de bona part dels autòctons de classe treballadora que, en no ser propietaris, han vist com s’ha lliurat ciutat a malfactors diversos de totes les categories socials. Els lloguers, impossibles. Tanmateix, va poder viure alguns anys al Raval, en un pis estret i sense llum de trenta metres quadrats a preu de castell del Loira. No recordo la quantitat exacta, tanmateix s’emportava la meitat dels ingressos seus i de la seva parella. Si fos només diners, encara. Tanmateix, cada dia hi havia ensurts. Els narcopisos es van instal·lar a l’escala. De tant en tant, alguna operació policial antigihadista va comportar policies armats fins a les dents saltant pels terrats i perseguint presumptes terroristes islàmics. O operacions contra la delinqüència. En tot cas, i a totes hores, baralles a ganivetades pel seu carrer, crits, robatoris, i tot el llarg repertori de danys col·laterals derivats d’una ciutat on hi ha àrees abandonades a la voluntat dels clans criminals. Per descomptat, pànic a marxar uns dies de vacances per por de les ocupacions. Una por gens exagerada tenint en compte que s’havien produït dins la mateixa escala o entre amics que vivien en una situació similar.

Per això van decidir marxar. Girona, a una hora de tren semblava una bona opció. Es van comprar a un bon preu (amb la fal·lera dels expats ciclistes ara ja no és possible) un àtic al Passeig d’Olot, una avinguda àmplia del barri de Santa Eugènia, a uns vint minuts caminant fins al centre de la ciutat i l’estació. Conec la zona. Quan vaig instal·lar-me a Girona vaig veure alguns pisos allà, que efectivament, venint de Barcelona, estaven relativament bé, en un veïnat de classe treballadora. Una classe treballadora que, literalment, treballava: en botigues, d’administratius, uns quants professors, paletes, lampistes, autònoms… i també alguns estudiants que anaven a la UdG. Un barri modest on els gironins de comarques convivien amb catalans i espanyols d’arreu, poc conflictiu.

La crisi de 2008, amb desenes de milers de persones que no van poder fer front a la hipoteca va resultar letal. Va desgavellar aquesta classe social i es va produir una epidèmia d’aquells desnonaments silenciosos, de persones que per evitar la vergonya de l’espectacle públic van deixar els seus habitatges abans no vingués la comitiva judicial. Hi va haver pocs casos en què els bancs que vam rescatar amb els nostres serveis públics i impostos accedissin a una entesa amb l’entitat financera per quedar-se amb un lloguer. Pel que tinc entès, prop de la meitat dels pisos de la finca se’ls va quedar el banc. I van restar allà, buits, fins que van arribar les primeres ocupacions. Unes ocupacions que no tenen res a veure amb la propaganda de la PAH, sinó per part de grups organitzats. És cert que alguns pisos es van posar a la venda per preus relativament modestos (de l’ordre dels 100.000 €), tanmateix, per la major part de les classes treballadores actuals, resulta un preu inaccessible (com ho és disposar d’una quarta part del valor per l’entrada i altres despeses). Amb suport familiar, M. va comprar un d’aquests.

Des que el van adquirir, per a una finca de 14 habitatges, 3 o 4 han estat ocupats de manera habitual, amb algun sotrac o algun incident. Dos, de la mateixa família, i els altres amb ocupacions itermitents de més curta durada (els pitjors i més conflictius). Un d’aquests es dedicava al conreu de la marihuana, i, com resulta previsible, connectant-se als comptadors de la comunitat. El juliol de l’any passat, el dia de major calor registrada en dècades, la combinació del conreu productiu d’aquest banalitzat estupefaent amb els aires condicionats dels veïns que amb prou feina arriben a pagar la factura de la llum, va petar completament la instal·lació elèctrica. Resultat: ni aire condicionat, ni llum, ni l’ascensor necessari per pujar les set plantes de l’edifici. La bestreta que va caldre per mirar d’arreglar la instal·lació restava lluny de l’abast dels veïns que s’aixequen a quarts de set cada dia per anar a treballar, com el professor d’autoescola argentí, l’empleada de botiga ucraïnesa, la jubilada empordanesa o el manetes romanès (els únics que paguen comunitat). Mentrestant, els fills adolescents d’alguns dels okupes (socials, perquè no hi ha res polític en això de viure de gorra) van iniciar-se en l’art de robar en pisos de la mateixa finca, carregant-se fins i tot el codi deontològic dels lladres de tota la vida de no pixar allà on menges.

La darrera història que m’han explicat és la d’una senyora marroquina que és una okupa estable, amb dues criatures, a la qual se li ha aturat diverses vegades un desnonament, el darrer cop, la setmana passada. Tot i que tothom sap que hi va accedir mitjançant “la compra” del pis a una màfia (sembla que el preu de mercat es troba en uns 2.000-2.500€ per okupació), la senyora, que té de veïna una germana seva en una situació similar, va obtenir de l’entitat bancària un lloguer social de 150 €. El darrer intent frustrat de desnonament va ser precisament perquè tampoc aquesta vegada pagava la quantitat. El cas és que tothom sap que té almenys dues habitacions rellogades per més de 200 cadascuna, potser més.

Santa Eugènia no és el que era. Ja no es pot considerar un barri de gent treballadora. Casos com els d’aquesta finca són massa habituals i representa una gran desmoralització del barri, que evidentment resulta més que problemàtic. A mig quilòmetre, a Can Gibert del Pla, un altre barri de característiques similars es calcula que el 30% dels habitatges estan okupats en condicions similars. El drama està servit.

M. és una persona de conviccions d’esquerres. Ho era fa quaranta anys, i no crec que ho hagi deixat de ser-ho en essència. A determinades edats, no són possibles massa sotracs ideològics. Tanmateix, la proximitat dels problemes, i les circumstàncies històriques implica una lògica hostilitat sobre la situació a la qual se’ns ha abocat. Aquesta revetlla, com a bon boomer que sóc, he tingut converses amb vells amics de característiques similars que acaben entenent perfectament com la Sílvia Orriols ha tingut èxit en aquests darrers comicis, i com tothom vaticina que, en cas de repetició electoral, no els sorprendria que tripliqués resultats. Ha arribat a un punt en què tot sembla ensorrar-se: les velles seguretats, les concepcions de decència, la percepció de la realitat, les antigues creences. Com a historiador, en sóc ben conscient que petites històriques com aquestes resulten indicadors fiables dels moviments tectònics d’una societat que es desplaça en una direcció inquietant. Girona no és massa diferent de moltes altres ciutats de característiques similars, a tot el continent europeu. Les escales de veïns són, al cap i a la fi, microcosmos amb una gran capacitat de reflectir una realitat cada vegada més terrible.