Sobre la voluntat d’extermini de la cultura catalana, a mans de les autoritats educatives catalanes

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

La supressió de les lectures obligatòries al batxillerat i de la selectivitat ha provocat un debat que feia temps que calia fer. Com tota destrucció de la tradició, es justifica en nom d’un progrés (el concepte “autonomia de centres”, que més aviat podria interpretar-se com a autocràcia directiva o atomització autodestructiva del sistema educatiu) que més aviat evidencia un empobriment generalitzat. Un progrés on només la ignorància i la mediocritat semblen els guanyadors, i la llengua, la cultura catalana, la “cultura” sense adjectiu al darrere, penetren en una regió d’ombres al més pur estil alta edat mitjana. La comparació no resulta exagerada. Aquells que en algun moment vam tenir la sort de llegir (i conèixer) Roger Chartier i la seva “Història de la lectura en el món occidental” (1997) exposava el paral·lelisme del progressiu deteriorament de la lectura amb l’atomització política i social que va representar la transició entre l’edat antiga tardana i l’edat fosca, com es referien els il·lustrats posteriors. En aquest cas, la caiguda dels nivells de lectura a Europa era fruit d’un col·lapse social, polític i econòmic del baix imperi, i el resultat, la reclusió de la lectura als monestirs i les elits. En l’actualitat, l’esclat de les desigualtats, la fallida de la globalització, l’atractiu per la barbàrie neoliberal hi deu tenir alguna cosa a veure.

La supressió de les lectures

Tanmateix, tornem al cas de la supressió de les lectures obligatòries. Per als qui fa temps que som al sistema, diria que no ha sorprès ningú. Tampoc als editors o els escriptors, després d’una dècada i mitja de guerra declarada al llibre de text, un dels grans invents de la humanitat al costat de la roda, el foc o l’escola pública: tecnologies antigues, potser carrinclones i poc innovadores, malgrat que imprescindibles perquè permeten fer la vida més còmoda. Ja fa temps que, ja sigui per l’eclosió de les pantalles (especialment amb les aplicacions de segona generació, dissenyades per captar l’atenció i resultar addictives), ja sigui pel desconcert instal·lat entre els professionals sobre la naturalesa existencial de la mateixa escola, ja sigui per l’antiintel·lectualisme militant de la classe política (que sol coincidir amb èpoques d’autoritarisme), ja sigui per una deixadesa creixent de les famílies o pel dol migratori massiu i invisibilitzat d’una part substancial dels nous residents del país, els nivells han caigut. I no parlo de continguts, sinó de les mateixes competències que valora PISA. I, si entenem competències com a capacitats i habilitats per resoldre problemes quotidians, encara més. La pandèmia de sobreprotecció (combinada amb l’individualisme i la indiferència) ha mirat de construir unes noves generacions fràgils, amb menors capacitats d’improvisar, tendent a exhibir mancances emocionals i amb uns malestars, que sense la cultura, la tradició i lligams humans més sòlids, els deixa en una situació pitjor que les generacions precedents.

Què busquen les autoritats educatives amb aquest invent? Plantegem-ho d’una manera alternativa. Quan, a partir de la dècada de 1980 es van instaurar als currículums les matèries de llengua i literatura catalana, l’objectiu era clar. Permetre la societat catalana reconnectar amb la seva tradició literària. Omplir el silenci de plom imposat pel nacionalisme espanyol en la seva versió franquista. Entendre que la literatura catalana era com qualsevol altra alta literatura europea, amb alguns autors i obres de referència que permetien, no tant oferir una visió de la nació, sinó presentar una visió del món des de l’òptica catalana. Fer entendre que qualsevol persona mínimament formada, per exercir la ciutadania, havia de conèixer els referents nacionals, comprendre els mites, endinsar-nos en els conflictes dels nostres avantpassats i les seves maneres de resoldre’ls per disposar de prou eines personals per fer front als desafiaments a què ens enfrontaríem durant les dècades posteriors. També a fer-nos entendre, especialment mitjançant els textos difícils, que el coneixement no ens fa més feliços, sinó, bàsicament lliures. La literatura pot tenir un component lúdic, tanmateix, sobretot és un instrument per comprendre el país, el món i les persones. Narcís Oller em va parlar de com funcionaven els conflictes socials. Maragall em va il·luminar sobre el conflicte entre el cos i l’esperit. Caterina Albert em va fer comprendre la dimensió fosca de la natura física i humana (Carles Porta no es va inventar res a Tor), Verdaguer em va fer explorar les fronteres del país, la transcendència i la humanitat. Si suprimim tot això, simplement, ens deixen a les fosques. O, des de la perspectiva pedagògica, a excavar en el pou del campi-qui-pugui en què cada centre fa el que li rota, i on la literatura de consum, les traduccions amb IA de textos en castellà o el còmic més sensacionalista suplanti l’alta literatura. O, explicat d’altra manera, condemnar-nos a viure eternament a còpia de fast-food literari, en la mediocritat permanent, en un país low cost.

Per què? Ho he parlat amb alguns responsables educatius, que m’han volgut cantar les excel·lències del que cadascú llegeixi el que vol. Lamentablement, no pots llegir el que vols fins que no disposes d’una cultura literària sòlida, com no pots jugar bé a futbol sense un entrenament físic rigorós, hores fent rondos i restar amatent a la pissarra i les explicacions de l’entrenador. Després de sentir segons qui, arribo a la conclusió que això és fruit de l’estupidesa ingènua dels responsables educatius, que es creuen les propostes malintencionades dels organismes econòmics internacionals, infiltrats a l’OCDE i el BM, addictes al decreixement, també cultural, que proposen els ODS, que consideren que cal desculturitzar una part substancial d’unes classes mitjanes (de les treballadores ni en parlem) en fase de desclassament a causa de la quarta revolució industrial i la seva substitució massiva per la intel·ligència artificial. Sense literatura ni cultura, no hi pot haver pensament crític. De fet, no hi pot haver ni pensament mínimament articulat. I sense això, i en l’era de la tecnovigilància, s’esvaeixen els perills revolucionaris i s’afavoreixen les autocràcies. Els “Jocs de la fam”, malauradament són menys ficció del que voldríem pensar.

L’educació literària al nostre país

Vol dir que l’ensenyament de la llengua i literatura hauria de ser com fa trenta o quaranta anys? Res més lluny de les meves intencions. Certament, l’antiga escola (i en això els seus crítics tenien raó) tenia massa de taylorista, de cadena de muntatge, d’estructura industrial. Servidor de vostès, malgrat ser d’història, va fer durant diversos anys de professor de català a alumnes d’entre 12 i 14 anys. I hi havia un cert abús d’escolasticisme, de classes a l’engròs, massa culte a la gramàtica, l’ortografia i la sintaxi des d’una perspectiva amb un punt academicista, cosa que, efectivament, la feia poc atractiva. Pel que fa a la literatura, resultava excessivament descriptiva, a còpia d’enumerar moviments i autors, explicant quatre elements molt bàsics. Els efectes col·laterals han implicat la tragèdia de l’oblit d’escriptors de gran transcendència que, per la seva condició d’inclassificables, han acabat invisibilitzats. I a tot això caldria afegir que qui elabora el cànon no és realment objectiu ni sempre just, sinó que correspon a determinats prejudicis ideològics i de classe.

Quina seria la millor manera? Al meu entendre, hi ha una cosa que fan bé els anglosaxons. Pel que fa a la literatura, agafar un llibre, llegir-lo i comentar-lo en format seminari, tot explorant-lo en la seva màxima profunditat, discutint-lo col·lectivament, detectant les arestes i derivades, i relacionant-lo amb el context. Això, per descomptat, no és incompatible amb històries de la literatura com a llibres de text o lectures aprofundides de fragments. Tanmateix, ara per ara, això no resulta viable. Amb més de trenta alumnes per classe, molts dels quals en circumstàncies personals, familiars i culturals terribles, i en molts casos amb greus dèficits pel que fa al no assoliment de la tècnica de lectoescriptura quan toca (6-9 anys) feta amb rigor, i sovint una hostilitat oberta contra tot allò que sigui català (i que no parlarien català en públic ni sota tortura) fa que això resulti, ara per ara, una utopia. D’altra banda, també cal constatar que els docents no estan familiaritzats amb aquesta tècnica, que al seu torn, poques vegades es difon als estudis universitaris. Cal afegir el terrible drama de la carència de docents de llengua i literatura, perquè la professió s’ha degradat tant en les seves condicions laborals i en el maltractament assidu que reben per part de tothom, que molts joves filòlegs prefereixen una feina precària i mal pagada que acabar ser un habitual dels antidepressius. Pel que fa a la llengua, més del mateix. Seria ideal fer servir la llengua oral, les tècniques retòriques, dicció, tècniques teatrals, exàmens i proves orals, de la mateixa manera que les tècniques d’escriptura i expressió escrita. Això, per descomptat, requereix de grups petits (no més de 10 alumnes) en sessions pràcticament individualitzades (servidor de vostès ho ha provat i ha tingut resultats excel·lents). Si hom té un bon domini de la llengua oral, la resta resulta més fàcil. De nou, això és utòpic davant la depriment realitat de l’escola actual, l’obsessió per la guarderia, el nombre excessiu d’hores de confinament educatiu i certa cultura de menyspreu a la intel·ligència o a la participació activa dels alumnes a classe.

Hi ha el tema evident de la peculiar situació del català a l’escola. Com ja va assenyalar, primer de tot com una veu en el desert, l’enyorada Carme Junyent, la immersió era una fal·làcia. Tots sabem la gran quantitat d’alumnes que passen pel sistema sense fer ni una mínima frase en català, ja sigui per desconeixement, per inseguretat, o pitjor encara, per una catalanofòbia instal·lada entre bona part de la societat. Aquí seré molt clar. Al català no s’hi ha d’arribar per amor, sinó per l’interès.  L’expansió del coneixement i la pràctica del català només si ha premi (o sanció per no fer-ho). Servidor de vostès considera que per accedir a tota universitat catalana s’ha de superar una prova externa de català de nivell de C1 del CNL (com passa amb les PAP per accedir a magisteri). Prova amb component oral. No superes la prova, no hi accedeixes a la universitat, o te’n vas a Sevilla. Alguns em titllaran de radical. Tot el contrari. Una persona que ha passat tota l’escolaritat a Catalunya i és incapaç d’articular una frase en català (o es nega a fer-ho) no té les actituds ni aptituds necessàries que es requereixen per accedir a l’ensenyament superior, ni per desenvolupar una feina de responsabilitat. El català ha de tenir premi.

I de la mateixa manera caldria incentivar la creació. Els islandesos, una llengua amb 300.000 parlants, paguen un sou de professor universitari durant un o dos anys a una trentena d’autors perquè escriguin en català. La proporció aquí hauria de ser d’uns mil. Potser d’aquestes mil, algunes obres serien magnífiques. La inversió ve s’ho val. L’atracció d’escriptors (i que alguns canviïn de llengua), també. Disculpin la repetició: el català ha de tenir premi. 

La tradició i el cànon literari

Sempre he estat partidari de qüestionar el cànon literari. És cert que moltes de les lectures obligatòries de les darreres dècades són més que discutibles, tant pel sentit com per les seves qualitats literàries. Cada generació té el dret i l’obligació de revisar el cànon, les tradicions, els valors, els coneixements, les creences dels homes i dones que els van precedir. Nietzscheanament, cal matar el pare de manera periòdica. Ara bé, per tal d’assassinar-lo, cal tenir-ne primer. No es pot construir res damunt el no res. I la desaparició de les lectures obligatòries, que en el fons no representa matar la tradició, sinó exterminar-la, el que pretén és desarticular-nos com a país, desvincular-nos  del passat per desposseir-nos de futur.

Què és una nació? Hi ha múltiples definicions, en funció de l’escola intel·lectual de torn. M’agraden especialment les definicions d’Ernest Renan (un plebiscit quotidià); de Benedict Anderson (una comunitat imaginada), Pierre Villar (una categoria definida històricament i amb voluntat de permanència). Per a mi, la nació és, bàsicament, un “nosaltres”. Malauradament, aquest pronom, en plena era neoliberal, sembla en via de desaparèixer o de degradar-se. En una era d’individualisme, de competitivitat atroç, de narcisisme de les petites diferències, el “nosaltres” implica uns lligams personals, culturals, lingüístics, històrics, de voluntat de futur compartit, que necessàriament necessita d’una casa. I aquesta casa és la tradició. Una casa que pot ser més gran o més petita, més moderna o rònega, més freda o confortable, tanmateix una casa. Renunciar a la tradició és deixar que s’esfondri, con un mas abandonat. I també vol dir la degradació del “nosaltres”, tot reconvertint-los en una simple agregació d’individus deixats a la intempèrie. La tradició és necessària per evolucionar com a nació, perquè permet establir una necessària dialèctica entre passat i present, que ha de tenir el concepte futur com a conseqüència lògica. És per això aquest interès a destruir i degradar la llengua, fins ara el concepte més distintiu i recognoscible del qual disposem. I també exiliar la literatura als marges, de la mateixa manera que els francesos se’n van desfer de la llengua i la literatura occitana posant-hi un llacet daurat, per qualificar-la de patois. Per què és important que els alumnes tinguin coneixement de la tradició pròpia, ja sigui per família o sobrevinguda, com succeeix en un percentatge important de casos? Perquè només des de la nació, la llengua i la tradició, podem entendre el món. I això es fa a totes les edats i a tots els nivells. Ara que si fas servir el terme “memorització” els fantasmes de determinades entitats parasitàries de l’educació reclamen la intervenció de l’Audiència Nacional, cal respondre amb un “sí”, la memòria és imprescindible. Des del “sol, solet” dels primers anys d’infantil, fins al “Caminant” de Verdaguer o l’”Excèlsior” de Maragall en ocasió d’enterrament, els poemes amorosos de Salvat Papasseit molt útils per als casaments, o qualsevol dels de Martí i Pol, Ovidi Montllor o Vicent Andrés Estellés per interpretar els laberints de l’ànima política i social en moments de conflicte. La tradició ens fa ser un “nosaltres” un luxe cada vegada més difícil en un món neoliberal on el primer que han privatitzat és l’esperança.

La lectura

Un dels mantres repetits des d’aquesta brigada de bombers piròmans, extrets del mític Farenheit 451 de Ray Bradbury, és que la lectura del segle XXI no té res a veure amb la del segle XX. Que això sigui cert no ens hauria de fer baixar la guàrdia davant la mala intencionalitat dels promotors. Són els mateixos que afirmen que tot és a internet, que no cal la memòria,  que les competències passen per davant del coneixement i ja el bonus track del tòpic que estem ensenyant coses obsoletes per a professions que no existeixen. Si realment confiem en la teoria del progrés, hauríem d’entendre’l com a un procés acumulatiu. I que no necessàriament el més nou és millor. Quan ja han esclatat totes les evidències dels problemes derivats de les pantalles (addiccions, dificultats creixents de concentració, desestructuració del pensament), cal fer una reflexió madura com a societat. I entendre que l’educació, com la lectura, no han d’estar sotmeses al mercat, ni a la utilitat pràctica immediata, sinó supeditada a una idea diferent: la de ciutadania.

La lectura en profunditat, la cultura, la tradició, el pensament, la filosofia, la llengua és el que permet construir una ciutadania lliure. Ho tenien molt clar els atenencs del segle –V. La participació política, la presa de decisions havia d’implicar necessàriament una ciutadania lletrada, amb capacitat de defensar-se físicament (tothom tenia l’obligació de servir a l’exèrcit) i dialècticament (i recorrien als sofistes per participar en combats polítics). Renunciar a la cultura era tant com renunciar a la ciutadania.

La lectura diuen que és un plaer… si els sóc sincer, depèn. El problema, precisament són les coordenades que estem fent servir per tractar de defensar una de les activitats en què es fonamenta la civilització. Hem caigut en el parany (molt maig del 68) de l’hedonisme com a valor suprem. I és obvi que si afirmem que l’essencial és la felicitat (individual, s’entén), la lectura, cansa, exigeix, requereix esforç i constància. El problema és que el discurs de l’hedonisme i de la felicitat, a banda de resultar el recurs comercial i neoliberal expressat a partir de la psicologia positiva, el que ha fet és eunuquitzar les noves generacions. Hauríem de deixar de parlar de plaer, i començar a debatre sobre la responsabilitat. La lectura, la cultura, la tradició són responsabilitats, que requereixen concentració i que asseguren la llibertat col·lectiva. El problema és que hem fet dels sistemes educatius un espais desprovistos de funcionalitats concretes, una mena de “no lloc” en termes de Marc Augé, de trànsit, sense una identitat ni propòsits clars. I potser els sistemes educatius públics, aquestes coses tan obsoletes, els hauríem de reconduir en base a la idea, si em permeten, de la Grècia assembleària i democràtica, de ciutadania, en què qualsevol individu té determinades obligacions respecte la col·lectivitat. Una de les quals, preocupar-se dels afers públics. Ser bon ciutadà implica obligatòriament ser bon lector.