A Catalunya sobren 4 milions de persones. És a dir, sobra la meitat de la població. Aquest article expandirà una idea de la qual vaig parlar fa un temps i exposarà les raons que condueixen a aquesta conclusió i que la justifiquen.

El país viu una crisi i col·lapse en tots els nivells. La sanitat és moribunda. El sistema educatiu s’enfonsa. Una bona part del transport públic o bé no funciona o bé es troba saturat. La macrocefàlia del sector turístic fa perillar la prosperitat i benestar de l’economia i la societat catalanes. La depredació urbanística ens destrueix el paisatge. Barcelona fagocita el territori i viu d’esquenes al rerepaís. L’emergència climàtica s’ha fet palpable a través de l’escassetat d’aigua. El cost de la vida va pujant gràcies a la inflació i les males polítiques de l’habitatge, mentre que el poder adquisitiu se’n ressent. Torna a haver-hi una societat a doble velocitat, com antany—tot i que potser és a quatre velocitats si ens hi fixem bé. En aquesta decadència, volguda i controlada, impera el discurs i la idea que cal un creixement il·limitat i que la sobrepoblació és bona i desitjable. Volem un desenvolupament econòmic sostingut, merament basat en mètriques quantitatives i no pas qualitatives. Alhora, s’ha concebut la idea que cal ser la Catalunya dels 10 milions d’habitants—que no pas de catalans. Se’ns endinyen aquestes dues idees mentre veiem com el nostre ecosistema canvia, com tots els serveis més bàsics comencen a deixar de funcionar correctament, i com se’ns parla dia sí i dia també de l’emergència climàtica. Certament vivim en una emergència climàtica; com és que encara s’afavoreix aquest creixement econòmic i demogràfic il·limitats?

Clima i ecosistema són íntimament relacionats. Si falla un, falla l’altre. I això, inevitablement, afectarà la població que viu d’un i en un ecosistema concret. La contaminació de tots tipus i la sobreexplotació de recursos naturals tenen un impacte molt negatiu sobre el territori. No ens ha de sorprendre que la humanització intensiva i, sobretot, de petjada industrial-modernística provoqui l’extenuació d’un ecosistema i el meni al seu col·lapse. Actualment a això cal sumar-hi el canvi climàtic del nostre antropocè, que impacta sobre la disponibilitat dels recursos naturals. A Catalunya, la sobreexplotació dels recursos naturals s’ha manifestat de manera dramàtica amb la disponibilitat dels recursos hídrics. Hi ha hagut una severa sequera que ha reduït les reserves dels embassaments de les conques internes de Catalunya. Mentrestant, la població del país ha anat creixent a un ritme forassenyat, gràcies a les constants onades migratòries. Entre 1950 i el 2020, la població de Catalunya va créixer un 134%, mentre que la mitjana del creixement demogràfic dels estats membre de la Unió Europea va ser del 23,7%. D’ençà el 2020, el creixement poblacional català ha continuat essent el més alt de l’estat espanyol. Darrearament, els grans actors de la colònia catalana i la seva neoautonomia no han cessat de promocionar la idea de la “Catalunya dels 10 milions” mentre que també han anat predicant la voluntat de lluitar contra el canvi climàtic. Tant el neoliberalisme globalista com l’esquerra woke abracen el mateix relat: cal immigració i un creixement poblacional il·limitat però alhora hem de lluitar contra l’emergència climàtica. Hi ha una contradicció essencial en aquest discurs: si es volgués realment lluitar contra l’emergència climàtica, la primera mesura hauria de ser la del decreixement—començant pel decreixement poblacional a fi de preservar els nostres minvats recursos i maltractats serveis. S’ha fet i s’està fent la cosa contrària.

Atès que hem parlat dels recursos hídrics de Catalunya, fem una ullada al riu Ter, que fa uns 70 anys que abasteix d’aigua l’àrea metropolitana de Barcelona. El 2006, l’avui difunt Ateneu Naturalista de Girona va crear l’Observatori del Ter per promoure el debat sobre la política hídrica que tot govern ha infligit i infligeix al Ter. Sota el lideratge de Pau Masramon, es va fer una important campanya per recuperar el cabal del Ter. La campanya va fer visible l’espoli del Ter. Aquest espoli va ser possible per mitjà d’una llei de 1959 ad hoc per al riu Ter. El 1966, la Barcelona de Porcioles ja rebia l’aigua del Ter—cent anys després que s’hagués concebut el primer projecte de transvasament. Això era possible gràcies als embassaments de Sau (1963) i Susqueda (1968) i a la connexió de Barcelona amb la presa del Pasteral. El 1974 i el 1986 es van inaugurar sengles ampliacions de les canonades que abasteixen l’àrea metropolitana. El saqueig de l’aigua de Girona es consumava i es transformava el que havia estat un riu ferotge (per les seves inundacions de la ciutat de Girona) en un riuet sense vida i quasi moribund—sense el mínim cabal necessari per sobreviure. El transvasament del Ter va ser fruit del desarrollismo franquista, sí; emperò, la idea del desenvolupament il·limitat i insostenible en democràcia continua mantenint el riu Ter espoliat, saquejat i assecat—fins al punt que s’extreu més aigua de la que hi entra. La sequera dels darrers dos anys només ha fet palpable una realitat que fa molt més temps que existeix. El 1970, l’àmbit metropolità de Barcelona tenia 3 milions i mig d’habitants; avui en té més de 5. I ja no comptem els turistes.

La resposta del governet del Vichy Catalán ha estat la de continuar amb el creixement il·limitat: a finals del 2023 es va concebre un nou pla hidrològic de resposta a la pertinaz sequía en el qual s’apostava per la construcció de plantes de dessalinització a fi de continuar sostenint un creixement poblacional que el territori no pot sostenir. El cost energètic d’aquest pla és altíssim. Se’ns bombardeja constantment amb propaganda buida de contingut mentre que es perpetuen les mateixes polítiques de desenvolupament il·limitat, intrínseques de la ideologia moderna del progrés. La letal combinació de l’exhauriment dels recursos naturals amb el creixement econòmic i demogràfic insostenibles no és una dinàmica privativa de Catalunya. Una bona part de la Unió Europea pateix sobrepoblació—com tants d’altres indrets del món. Tanmateix, l’impacte en el nostre petit país és majúscul, tant pel nostre ecosistema com per la nostra identitat. S’està diluint i liquidant el nostre futur com a nació: el nostre futur tout court. És el moment de desterrar, d’una vegada per totes, la noció del creixement il·limitat i abraçar la idea que al nostre país sobra la meitat de la població i que hi ha de venir menys gent: menys espanyols, menys pobrissalla del sud global, menys expats, menys turistes. És el moment, doncs, de ser valents i, de la mateixa manera que la patronal neoliberal globalista i els politiquets de l’esquerra woke nostrada han ideat i promogut la immigració, cal concebre i promoure idees per despoblar el país i, de pas, renacionalitzar-lo.