En llegir, per primera vegada, la LOMLOE, vigent llei educativa, vaig començar a preocupar-me. No només pel vodevil que representen les lleis educatives espanyoles (és una llei que reacciona enfront la LOMCE de José Ignacio Wert, al seu torn redactada en contra de la LOE socialista, al teu torn reacció enfront la LOCE d’Esperanza Aguirre), sinó perquè semblava obsessionada a adoctrinar l’alumnat en determinats valors coincidents amb l’Agenda 2030. A veure, no seré pas ingenu, encara menys quan porto ininterrompudament relacionat de manera directa amb el sistema educatiu des de 1970. Els governs sempre tracten de fer servir una institució universal i obligatòria amb l’anhel de conformar les mentalitats individuals i col·lectives de la ciutadania. De fet, els sistemes educatius sorgeixen al segle XIX amb una clara voluntat uniformitzadora i amb ànsies de modelar els infants d’acord amb uns patrons preestablerts. I que les idees exposades per José Ignacio Wert d’”espanyolitzar” ha estat una de les raons de ser de les institucions escolars. Tanmateix, les esquerres han tendit a mirar de dissimular més en un país on la dreta s’ha fonamentat en dictadures o en mentalitats autoritàries per imposar uns valors morals més rancis que obsolets.
Tornem a la LOMLOE, aquesta llei enrevessada que representa una mena de patchwork fonamentat a cosir i recosir retalls de materials reciclats de dubtosa procedència de manera un punt caòtica. En tota la millorable redacció trobem al·lusions recurrents a la sostenibilitat, la inclusió, l’educació emocional, la lluita contra la violència masclista, el respecte a la diversitat afectivo-sexual, la transició ecològica, la multiculturalitat i tants altres aspectes que provenen de l’Agenda 2030 (i és normal que hi siguin, tenint en compte que l’esmentat document és un tractat internacional que ha d’influir en les normes posteriors). En altres termes, que la LOMLOE, i els governs “dits” progressistes, si bé poden tenir uns valors més o menys acceptables per a la gran majoria ciutadana, semblen obsedits a modelar les noves generacions amb un seguit de principis morals. O, en altres paraules, hi veiem una clara intenció de fer servir intensivament l’escola com a una entitat dissenyada per a l’enginyeria social. O, expressat d’altres maneres, hi ha un punt d’intrusisme en la manera com l’Estat vol educar les noves generacions respecte al paper de les famílies.
El problema, com cada vegada que un determinat grup ideològic vol imposar les seves idees al conjunt d’una societat, és que sovint això provoca resistències, reaccions i conseqüències no previstes. El paradigma progressista, fonamentat en valors benintencionats, té sovint alguns danys col·laterals capaços de generar ressentiments. A tall d’exemple, els esforços per visibilitzar les dones, els seus problemes i històriques discriminacions oculten que els nois són el sexe dèbil al sistema educatiu. Fracassen i abandonen més que les noies. Són més víctima de violència que elles. Cert discurs de victimització femenina tendeix a ocultar els problemes psicològics o les tensions derivades de la competitivitat masculina o el pes de les expectatives socials sobre ells. Abandonats per les instàncies oficials, no és d’estranyar que caiguin sota els tentacles de frikis amb un pal de selfi que es dediquen a exercir guies espirituals de youtube. D’altra banda, no tinc molt clar que l’ecologisme o la sostenibilitat tinguin gran consens social des del moment en què sospesem els factors favorables i desfavorables. O que sovint l’anomenada “inclusió” propicia danys col·laterals no sempre tinguts en compte, especialment si el comparem amb el paradigma anterior de la integració (comencem a assistir a un moviment de famílies que reclamen la continuïtat dels centres d’educació especial, la continuïtat dels quals és qüestionada d’acord amb les polítiques educatives vigents). O que la “multiculturalitat” sovint genera inconvenients amagats sota els teòrics avantatges. I que quan mirem la lletra petita de la “sostenibilitat” trobem que el treballador que necessita desplaçar-se amb el seu antic vehicle dièsel no pot entrar al centre de les ciutats, i en un país amb les Rodalies que tenim, això pot implicar una extensió insuportable de la seva jornada laboral.
Ara bé, de la mateixa manera que al nostre país tenim un problema amb una dreta autoritària i vinculada amb el franquisme (o, en el cas català, amb uns grups dirigents que manifesten irresponsablement un gran egoisme de classe), disposem d’unes esquerres il·liberals, també autoritàries, massa vinculades a un comunisme jeràrquic i fe religiosa o a una estètica post-68, bohèmio-burgesa, indiferent davant dels grups socials que afirma defensar i que tendeix a reivindicar una insofrible superioritat moral. I, en tot el temps que porto relacionat amb el món educatiu, he pogut percebre com les esquerres no han parat de cometre errors educatius a partir de la seva supèrbia intel·lectual, i el que és pitjor, un paternalisme que implica una voluntat de control i adoctrinament perpetu.
Per exemple, sempre m’havia costat molt entendre la seva hostilitat contra la jornada continuada. Aquest model, hegemònic a l’Europa Central, que implica que al migdia els estudiants de primària i secundària han acabat la jornada escolar, podent-se dedicar al temps lliure, a socialitzar, a practicar arts o esports, és contemplat aquí com a una mena de buit existencial, com a un pànic moral, en la temença que els infants i adolescents cauran en les més perilloses desgràcies i calamitats, en la desprotecció més absoluta. A banda que a països com Alemanya o Suïssa és habitual que els pares puguin passar més temps amb els seus fills (cap a les dues hi ha els nens a casa i, almenys, un progenitor), la realitat és que quan es va implementar la continuada a la secundària, alguns indicadors (absentisme, incidències, conflictivitat a l’interior i exterior dels centres) van millorar de manera considerable. Pel que fa a la primària, ja fa més d’una dècada que vint-i-cinc centres (anomenats “pilot”) la desenvolupen amb indicadors molt positius com recullen les dades que subministra la mateixa inspecció educativa. Tanmateix, ni l’evidència ni la raonabilitat poden res en contra del fanatisme religiós. I, certament, el progressisme pedagogista caldria que es registrés com a creença. Malgrat que és obvi que la major part d’alumnes viuen més tranquils disposant de major temps lliure i no controlat per la institució educativa, la idea que aquests nois i noies disposin de temps per fer coses o per avorrir-se genera una gran angoixa entre les esquerres, com si el fet de disposar de tardes lliures representés un perill diabòlic que els arrossegaria vers la senda del pecat. Ans al contrari, entitats, partits dits “progressistes” són al darrere de l’ampliació del calendari escolar perquè la idea de control els obsessiona. Les dretes ja estan d’acord amb ampliar el temps de confinament dels infants a l’escola, perquè així poden explotar més intensiva i extensivament els seus pares. L’esquerra considera que més temps a l’aula, al pati, a les extraescolars, els permet més capacitat d’influència i d’adoctrinament d’acord amb els seus valors.
Perquè, efectivament, els valors de l’Agenda 2030, amb totes les seves propostes al voltant de la sostenibilitat (en realitat, un projecte sofisticat de decreixement material i cultural de les classes treballadores), l’ecologisme, l’educació emocional i la promoció de les heterodòxies sexuals (resulta esfereïdor com es promociona el transgenerisme a escoles i instituts), hi ha tota una proposta de transformació de la mentalitat col·lectiva. En un sentit orwellià, hi ha una voluntat de transformar el món mitjançant la transformació de les ànimes. És així com cal evitar que els estudiants disposin del seu propi temps per socialitzar pel seu compte, o encara pitjor, dedicar-se a allò per al qual està dissenyada l’espècie humana: l’especulació intel·lectual, pensar per compte propi. Potser per això algunes sectes religioses s’obsessionen a evitar que l’individu estigui sol (no sigui que arribi a preguntar-se coses i pensar-hi) i passi tot el temps vigilat per la comunitat (els exercicis espirituals de l’Opus no permeten cap moment d’intimitat).
En realitat, aquesta visió tan adoctrinadora i col·lectivista, de control i fiscalització del temps, ja està inventada. Als països comunistes, els infants i adolescents havien de pertànyer, més o menys obligatòriament, al Komosol (les joventuts comunistes), on en el seu temps (relativament lliure) complementaven l’adoctrinament de l’escola amb l’adoctrinament de l’oci, tot enaltint les bondats del règim i els seus meravellosos valors. Podríem substituir “lluita de classes” o “entusiasme revolucionari”, “sacrifici” per “ecologia, sostenibilitat, educació afectivo-sexual, importància de les emocions” i ja ho tindríem. Avui, fins i tot els dibuixos animats com Ladybug tracten de perseguir aquesta ideologia agenda 2030 en què es busca normalitzar un seguit de valors (ecologisme, sostenibilitat, enaltiment de les dissidències sexuals…) amb les quals es pot estar d’acord o no. En aquest darrer cas, això resulta un problema, i qualsevol desmarcatge implica una automàtica acusació d’ultradretà, fatxa, homòfob o qualsevol altra terme que el Comitè Central progressista tracta d’imposar-te.
Corren mals temps per a la llibertat de pensament, d’expressió i obra. L’obsessió per controlar el temps de les generacions més joves em fa pensar en una mena de Komosol Queer. No és estrany que tants es rebotin….
