L’engany

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Tothom sap de què parlo quan dic la paraula “convergentada”. És una expressió que durant els anys de plom del pujolisme significava una manera molt concreta de fer política i d’actuar en les relacions interpersonals i en la vida diària. La darrera, i més escandalosa, “convergentada” va ser el dit procés—i tots sabem com ha acabat. No som conscients de fins a quin punt la “convergentada” és el refinament de l’engany. L’agència pública i política del convergent s’ha basat sempre en un cultivadíssim art de l’engany, de la depuració, de la compra de voluntats, i de la creació de jerarquies fictícies per damunt de les jerarquies naturals. Els decennis del 1980 i 1990 la societat catalana es va estratificar segons aquesta jerarquia artificial. Les relacions van ser marcades pels qui enganyaven (feien “convergentades”) i els qui no. A grans trets, les prototípiques deixalles humanes que ens ha deixat el procés són hereus de tot aquell substrat polític.

Aquestes són les primeres reflexions que em vénen en tenir a les mans la purrialla que ha vomitat David Madí en forma de pamfletíssim llibre Merèixer la victòria. El pastisser de l’estat major del processisme vol fer la darrere “convergentada” i continuar passant comptes a l’estil més genuí de la màfia calabresa.

Tanmateix, si s’observa de manera més atenta i històrica la natura de la “convergentada”, es pot constatar que, en realitat, es tracta pròpiament d’una cultura política, molt més complexa i elaborada. La cultura política convergent no va inventar res que no vagi existir abans: va canalitzar les forces d’una certa cultura política catalana cap a una formació política amb una increïble voluntat de poder i idea de país. La cultura política convergent, com la cultura política del procés, forma part d’una línia de continuïtat de la cultura política catalana al llarg dels darrers segles. Quan la Juana Dolores Romero denuncia que la burgesia catalana s’amaga darrere la socialdemocràcia i critica les formes burgeses del catalanisme (convergent), el que fa és blasmar aquesta cultura política catalana. Malauradament, el marxisme espanyolista ens ha volgut fer creure durant decennis que el catalanisme havia estat sempre burgès i han etiquetat qualsevol forma de cultura política catalana com a burgesa. La realitat és molt més inquietant que un mer raticidi burgès de classe.

La cultura política catalana que va practicar Convergència i que encara practiquen els seus hereus va més enllà d’un partit polític. Els socialistes catalans també van practicar—i practiquen—una versió d’aquella cultura política. Darrerament, aquesta cultura política sociata es pot observar en tota la seva esplendor en els intents de purga i control que el PSC ha desplegat en la maçoneria catalana (tant al Gran Orient de Catalunya com a la província catalana de la Gran Lògia d’Espanya) o en alguns clubs barcelonins del Rotary. És un presagi del que significarà la presidència de Salvador Illa, amb el beneplàcit de Junts. És, en el fons, la mateixa cultura política que, a principis dels anys 90, empenyia els convergents a col·laborar en la repressió espanyola de l’independentisme just abans de l’olimpíada de Barcelona. Aquesta cultura política ha hagut de crear i recrear en cada etapa històrica una estricta ecologia de perdedors i guanyadors. El pujolisme no va alliberar les forces de la transició, ans al contrari: va enfondir una mena de la jerarquització social i va reactualitzar l’engany. Dic reactualitzar perquè les enganyifes convergents eren una mena d’engany que els catalans ja havien conegut adés. Aquest engany és el que verament vertebra la cultura política catalana. Una ullada al segle XX ens permet de resseguir la seva existència: el caciquisme de la Restauració, la nova política de la Lliga, el guirigall de la Generalitat republicana, l’extremisme franquista i, finalment, el pujolisme del règim del 78. Tots aquests règims polítics, amb les seves grans diferències, van participar de la mateixa cultura política—fins i tot la Generalitat republicana controlada per Esquerra Republicana no va aconseguir de fer net a despit dels intents per construir una nova cultura política, que es va manifestar més netament durant la Guerra Civil. L’ecologia de perdedors i vencedors, dels de dalt i els de baix, i l’engany com a manera de fer i de relacionar-se no han mai deixat de controlar la política catalana.

Aquesta cultura política es deriva en part de la cultura política espanyola. Amb tot, mentre que la cultura política espanyola té no solament una voluntat de poder sinó també una idea de poder i un poder real, la cultura política catalana s’ha bastit a partir del marc colonial que oprimeix Catalunya. Això ha encunyat una mentalitat molt extrema—la mentalitat del català castrat, d’agència mancada, i forçat a replegar-se dins els confins del que la colònia i la metròpoli li han permès. Així es va construir la força dels primaris cacics catalans, la força dels vencedors franquistes assassins, i la força dels convergents xuloputes i perdonavides. Si no fóssim una colònia, tota aquesta jerarquització social i proclivitat a regir-nos per les diferents versions de l’engany, de les “convergentades”, no existirien. Armats amb una cultura política amb poder real, amb independència, i amb un substrat autènticament europeu podríem relacionar-nos amb molta més llibertat, igualtat i respecte. La impunitat es reduiria dràsticament. L’engany seria fortament penalitzat. Es valoraria la responsabilitat política. Hi hauria una regulació natural de l’ordre social i no pas una imposició de l’artificialitat absurda de les jerarquitzacions de caràcter colonial.

Però avui encara som una colònia d’Espanya i la cultura política catalana és amarada de l’engany—ja sigui franquista, ja sigui convergent, ja sigui del que hagi de venir en un futur proper. És per això que David Madí pot existir, pot prosperar, i pot menjar de les engrunes del poder colonial—i explicar-ho com si no passés res.

Borja Vilallonga
Borja Vilallonga
Borja Vilallonga és periodista i historiador. Ha estat professor a la Columbia University i a la New York University. Col·laborador en diversos mitjans catalans, americans i israelians, ha dirigit breument el setmanari El Temps.