Amnistia a l’espanyola

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Aquesta darrera setmana he estat llegint l’extraordinària biografia que ha escrit Ferran Aisa, publicada per Base. Aisa és probablement un dels historiadors més entusiastes i infatigables de l’anarquisme i, també amb bona experiència en biografies  –al meu entendre el gènere historiogràfic més difícil–, acaba de fer un llibre que tothom hauria de llegir. Sobretot aquells que es reivindiquen d’esquerres i que no els fa res exhibir impúdicament la seva ignorància i desconnexió tant amb la realitat com amb la tradició. Amb la seva ja són, almenys, mitja dotzena de biografies –entre les quals, una de meva, publicada fa vuit anys i que es va vendre prou bé– d’algú que és un dels catalans més rellevants de la nostra història, i que per contra, continua essent un desconegut, com desconeguda és la història del moviment obrer o la mateixa història del nostre país, com el mateix concepte d’història.

La biografia de Seguí, que com tota bona biografia és també el retrat d’un temps i d’una generació, conté aspectes interessants que ens ajuden a entendre les coordenades en les quals, a nosaltres, també ens ha tocat viure. Espanya, un dels estats més disfuncionals d’Europa, ha tingut vocació d’exercir com a camp de concentració de la dissidència: de la dissidència política, de la dissidència social, de la dissidència nacional. Es tracta d’un estat que, com considerava Mikhail Bakunin, que succeïa amb els estats de vocació imperial, només podia subsistir mitjançant el crim i la violència. I el que van viure els treballadors organitzats de les primeres dècades del segle, ho van patir prou. Seguí, Companys, Layret, tres personatges units per una profunda amistat i per un tràgic final al darrere del qual hi ha, indefectiblement, Espanya: en forma de sicaris a sou, de jutges prevaricadors, d’escamots d’execució, o de policies torturadors. Tots tres van ser assassinats des de la més absoluta de les impunitats. Un segle que va viure, fins a l’assassinat del sindicalista, més temps des de l’estat d’excepció que des de la “normalitat constitucional”. Una Espanya que no dubtava a tancar, preventivament, milers de dissidents polítics i socials al Castell de Montjuïc, a deportar-los, o a assassinar-los, o bé sota l’empara legal (la llei de fugues), o bé mitjançant l’externalització de la violència, mitjançant bandes mafioses a sou del ministeri de governació o la patronal catalana. El cas és que, dels centenars de sindicalistes assassinats i milers de ferits entre la vaga de la Canadenca i el cop d’estat de Primo de Rivera, cap ni un dels executors va conèixer la presó. Cap jutge no va entrar a fons el que resultava evident que constituïen delictes d’acord amb les lleis penals. I això valia tant per als responsables polítics (començant per un general Weyler, inventor del concepte “camp de concentració”, responsable de centenars de milers de civils morts per inanició durant la guerra de Cuba), fins al més insignificant dels assassins a sou.

Més recentment, els crims en massa durant la guerra civil i el franquisme, no només no es van jutjar, sinó que es va muntar tota una arquitectura legal i administrativa per impedir l’activitat de qualsevol cosa semblant a una comissió de la veritat. De fet, la Llei d’Amnistia de 1977 va obrir aquesta figura jurídica tan interessant que podríem qualificar d’Amnistia a l’espanyola, és a dir, unes mesures que servien per perdonar als innocents de delictes inexistents i exonerar els culpables de delictes de lesa humanitat. En el fons, i mitjançant la continuïtat que implica tenir un Borbó exercint de cap d’Estat, enllaçà un règim totalitari (el franquisme) amb un de no democràtic (el constitucional) perquè és obvi que es manté la filosofia d’apartheid jurídic: una manera d’aplicar la llei a uns i a d’altres en funció de qui són. La repressió d’aquests darrers anys en són la prova.

L’amnistia que, ara per ara, no és vigent malgrat haver-se aprovat la setmana anterior, continua aquesta modalitat d’amnistia a l’espanyola: afirmar que es perdona a innocents per delictes no comesos mentre que es mira de blindar les tortures, tractes vexatoris, falsejament de proves, falsos testimonis, lawfare i prevaricació a escala industrial, amb què Espanya demostra mantenir l’esperit absolutista borbònic. Una amnistia, que com demostren els gestos de la fiscalia i de la casta jurídico-administrativa que sembla regir l’imperi espanyol des de l’època de l’extermini indígena d’Amèrica, és paper mullat… qui sap si amb àcid. La qüestió és que no comprenc les alegries d’uns partits polítics catalans el dia que es va aprovar al Congrés una cosa que probablement no serà d’aplicació, o ho serà quan hagi passat prou temps perquè els mateixos de sempre se’n surtin amb la seva.

L’independentisme polític ha perdut les eleccions, no pas perquè la gent sigui menys independentista, sinó perquè en els darrers anys han perdut la credibilitat i han renunciat a tota contundència. La qüestió és… i si els jutges no volen aplicar l’amnistia, què faran? El més lògic és que la ciutadania els hauria d’obligar a prescindir del que considerin uns jutges i fiscals completament desacreditats. Una crida a la desobediència i a fer servir el carrer per aturar els peus a aquests magistrats que representen una Espanya tradicionalment genocida, que està demanant a crits el seu desmantellament, perquè precisament malden per mantenir aquesta estructura d’estat delinqüent al més pur estil otomà. De fet, la dissolució d’Espanya sembla un imperatiu categòric, mandat que caldria posar en marxa un any com aquest, bicentenari de Kant. És per això que la independència, més enllà del grau de nacionalisme (o d’indiferència respecte la qüestió nacional) representa una obligació ètica, perquè representa l’única possibilitat d’impartir una veritable justícia: la que compensa realment als innocents perseguits i la que persegueix els culpables de l’opressió, sigui aquesta política, social o nacional.