Sense cànon, sense país

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

L’eliminació de les lectures obligatòries del Batxillerat ha generat un escàndol superior al que esperaven els seus responsables polítics. Sabem que aquest és un primer pas per a la reforma de l’accés a la selectivitat en el sentit del progressisme reaccionari a què ens tenen acostumats les autoritats educatives: uns retocs aparentment progressistes, i que a la pràctica implica posar pals a les rodes vers la democratització de la universitat. Abandonar un llistó universal (les temudes EBAU) per substituir-les per un accés a l’americana: les universitats d’elit trien als alumnes directament (sovint via entrevista personal i cartes de motivació) mitjançant la butxaca i els endolls, mentre que les de tercera divisió, amb esperit d’escura-butxaques, acullen a tothom que no és capaç de fer una regla de tres, com està passant actualment amb les PAP (les Proves d’Accés al Professorat, de nivell de tercer d’ESO, i que prop de la meitat dels estudiants de segon de Batxillerat no són capaços de superar).

Tanmateix, no ens avancem a la següent fase de desmantellament implosiu del sistema educatiu, que recordem representa un record del que va ser un Estat del Benestar que avui fa nosa als remenadors de cireres locals i globals. Avui va de literatura catalana (i ja de pas, de l’espanyola, de la qual també es carreguen la possibilitat de conèixer una de les més interessants d’occident). Els defensors d’estalviar Salvat Papasseit, Rodorera i Carner als nostres estudiants de disset anys, els mateixos que van incitar a llençar tants milers de llibres de les  biblioteques escolars a la brossa i que han reduït la literatura a la seva mínima expressió, fan servir el recurrent comodí de l’”autonomia de centre” per disculpar aquesta barrabassada cultural. En altres termes, que cada centre triarà les seves lectures (dubto que obligatòries) en funció del seu projecte de centre, i que les EBAU comptaran amb proves competencials on l’alumnat haurà de mostrar major maduresa en habilitats com lectures creuades, anàlisis crítiques i altres tècniques que no hi ha cap possibilitat d’adquirir si no es disposa d’un gran bagatge de desenes de llibres canònics llegits en profunditat. Llibres que poden ser triats per alguns departaments de català que, com ve a ser cada vegada més habitual, pot no comptar amb cap titulat en filologia catalana (la carència de professionals especialitzats s’ha accentuat dramàticament aquests darrers anys) i que pot implicar suggeriments amb poc criteri (són habituals traduccions de llibres per a adolescents més o menys de moda, que estaria bé que llegissin com a activitat d’oci, no pas lectiva).

L’eliminació de les lectures obligatòries per a tothom no és gens banal. Revela allò que servidor de vostès ve denunciant des de fa uns quants anys i que és constatable tant en el dia a dia d’escoles i instituts com queda recollit en les dades que obté cada any el Departament amb les diverses proves que implementa: la destrucció d’un currículum únic i comú a tot el país. Un país, per cert, tan petit que no té gaire sentit aquest culte per l’autonomia de centre entesa com en l’actualitat, a partir de la voluntat de crear un arxipèlag de centres aïllats i que competeixen entre sí envoltats per un mar de narcisisme. La renúncia a un currículum únic resulta un fet molt més greu del que podríem pensar. Els defensors d’aquesta política “autonomista”, aquest exèrcit de progressistes reaccionaris afirmen que el sistema tradicional, consistent a fer servir les mateixes regles del joc, el mateix joc i el mateix llistó a tothom acaba discriminant les classes populars. I no els falta raó. Ho vaig viure com a alumne d’extracció popular, on resultava obvi que entre els de la meva classe el fracàs escolar era molt superior a la dels companys benestants amb qui vaig coincidir, després a la universitat. Això, arreu. Tanmateix, les coses estaven clares, mecanismes com ara beques i estudis nocturns permetien cert grau de meritocràcia que va propiciar un grau raonable d’ascens social entre una part substancial de persones disposades a certes dosis d’esforç i tenacitat. L’alternativa reaccionària és l’actual, on cada centre disposa del seu currículum (i també s’empeny a què, de manera irreal, cada alumne també en disposi de la seva programació personalitzada) que fa que entre el centre A i el centre B, qualsevol semblança del que s’estudiï i com s’estudiï resulta pura coincidència. O en termes una mica més crus: hi ha instituts per a rics i per a pobres, proliferació de guetos, una polarització del sistema educatiu que ja s’ha registrat, per exemple, en el sistema anglosaxó i que ara es vol importar aquí. Explicat d’altra manera, en el passat, amb un currículum únic, igual i universal per a tothom, els pobres fracassaven més, encara que hi havia més oportunitats per a qui eren capaços de disposar de més talent, esforç i constància (i suport de les famílies). En un sistema segregat com l’actual, amb promoció universal i currículums singulars i caòtics ni el talent, ni l’esforç, ni la constància acaben servint tret que la teva família et porti a un altre centre. Amb un sistema més “equitatiu” avui es registra una mobilitat social inferior a la de fa dècades. Això encara no passa del tot a Catalunya, tanmateix, aquest és el somni humit (i anglosaxó) d’una innovació que ha destruït tota idea de sistema i aposta per una mena d’autonomia nihilista i maximalista, on cada centre fa alguna mena de projecte educatiu –sovint, un projecte de direcció– on, com explica el mestre i investigador Manel Sañudo, implica alguns casos de sectes i unes formes creixentment esotèriques.

De tota manera, anàvem a parlar de la fi de les lectures obligatòries, que en el fons representa la destrucció planificada del cànon literari català. Per mirar de ser una mica didàctic, el cànon literari representa un seguit de noms i obres emblemàtiques d’una determinada literatura que ha de conèixer tot ciutadà amb un mínim de cultura. El coneixement del cànon implica el reconeixement formal i informal de formar part d’un col·lectiu nacional i lingüístic, la capacitat de comprendre les coordenades d’una llengua i la seva tradició literària. Això va des de les habilitats que ha de tenir tota persona mitjanament culta a l’hora d’enfrontar-se als mites i els referents, fins a habilitats pràctiques i rituals com ara saber alguns poemes de poetes nacionals (habilitats molt útils en casaments o funerals), saber reconèixer conflictes personals i col·lectius de manera simbòlica (He mort el llop!, que diria el Manelic d’Àngel Guimerà; el Vola, vola, Colometa de Rodorera o la política que no fem nosaltres la faran en contra nostra de Fuster…) No disposar d’un cànon compartit implica no disposar d’una gramàtica nacional clara, que seria com no disposar d’unes normes ortogràfiques compartides i que, a la pràctica implica la dissolució com a llengua, i finalment, com a nació. Implica un empobriment cultural i intel·lectual generalitzat. Disposar d’un cànon literari català és imprescindible per a la nostra supervivència col·lectiva, especialment en un país on, potser la meitat de la població viu completament al marge de qualsevol element simbòlic català i la seva única possibilitat d’adquirir-lo és en un aula.

És criticable el cànon? Per descomptat! I servidor de vostès és el primer que s’apunta. No sóc pas l’únic. Qui va tractar d’establir un cànon comú a tot occident, ja fa unes tres dècades, Harold Bloom va rebre una allau de crítiques. El món woke, que pràcticament ha parasitat la intel·lectualitat progressista del nostre país va fer una valoració implacable de la proposta d’aquest professor de Yale (i signant d’un manifest a favor de la nostra autodeterminació) que proposava, sobretot, Shakespeare, Homer, Cervantes, Molière, Ibsen, Kafka o Pessoa com a referents de la cultura occidental. Bloom va ser titllat de masclista, racista, colonial i altres “afectuosos” apel·latius com a un aperitiu del que ha vingut després pel fet de proposar homes blancs de classe dominant (la norma entre la gent que escrivia fins al segle XX). En altres termes, que la idea de tenir uns referents culturals que ens ajuden a entendre el món i la cultura occidental estan essent contestats per ésser substituïts… no se sap exactament per quines alternatives…

Abans deia que sóc el primer que s’apunta a criticar el cànon. Quan estudiava el darrer curs de la secundària, certament, m’havia tocat llegir mitja dotzena de llibres d’aquestes característiques, algunes d’excel·lents, altres de discutibles, en un moment –mitjans de la dècada de 1980– en què la cultura catalana tractava de reemergir després de quatre dècades de silenci i repressió. Com a escriptor i historiador he estat molt crític, per exemple, per la tria que alguns dels mandarins de la cultura catalana havien establert com a canòniques (per exemple, amb el discutible criteri de Joaquim Molas). Sóc dels que consideren que cal reinventar el cànon, a partir de la inclusió i exclusió de determinats títols. Els autors, i els referents, òbviament fluctuen com els actius financers. Penso que cada generació de professors, escriptors i crítics té el dret i l’obligació de matar el pare, qüestionar les obres referents i proposar-ne de noves. Ara bé, això no es pot fer sense pare. I la (des)canonització que emprèn el Departament governat des de fa anys per un partit que ha abraçat el postnacionalisme fleuma tan de moda entre els seus creadors de continguts pretén fer de la nostra cultura, de la nostra nació, una filla de pares desconeguts, un cos sense ànima, una llengua sense literatura, ni tradició, ni contingut. Potser, perquè en el fons, amb el seu paternalisme progressista reaccionari, anticatalà es pensa que així serem més moderns. I potser no els falta raó, perquè efectivament, el neoliberalisme, la religió que han portat practicant durant les darreres dècades, tant des del punt de vista econòmic com existencial, es fonamenta en això, en la dissolució completa del “nosaltres”. Treure lectures obligatòries és una llamborda més d’aquest camí de les bones intencions que ens porta vers l’infern de les bones intencions.