Reconstrucció nacional

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els resultats electorals del 12 de maig han generat més especulacions que certeses. Malgrat que previsibles –per primera vegada en molt de temps, alguns sondejos no patrocinats pels governs, l’han encertat força–, han estat convenientment ambigus perquè tothom hi pugui fer una lectura interessada. Els unionistes més optimistes s’han fet la pel·lícula que això és un canvi de tendència. Xavier Albiol, probablement el polític català del PP de major alçada, ja ha advertit als seus correligionaris que no es deixin entabanar per l’aritmètica. Alguns independentistes de saló i sou públic, fantasiegen amb la possibilitat de viure tranquils des de l’oposició amb queixes més retòriques que pràctiques, i sense el país que els pressionis. En termes generals, i amb una classe política tan infantilitzada com una població políticament poc compromesa, es tendeix a confondre el desig amb la realitat. Ara bé, el que ha passat deu dies després d’anar a les urnes, és que allò que ha semblat exhaurir-se és el model de política institucional (hi ha hagut moments fallits, com la investidura fallida de Puigdemont de 2018 o el desaprofitament inútil de la majoria del 52%) on s’han exhibit els límits polítics i ideològics dels partits.

El fracàs més bèstia se l’ha endut ERC. Ara bé, no voldria carregar responsabilitats individualment –malgrat que es tracta d’un partit incapaç d’atreure talent, o pitjor encara, capaç de seduir Mas-Collell–. El seu model de postnacionalisme ha resultat ser un desastre. Pensar que es faria més atractiu el projecte independentista si Catalunya renunciava a la seva catalanitat, i substituir-la per un poti-poti de diversitat cultural, religiosa i una adscripció a l’espanyolitat més setentera , simbolizada per un Gabriel Rufián, caricatura d’un xarneguisme que ni la Brigitte Vasallo seria capaç de dissenyar, ha suposat una estratègia suïcida. La idea que la catalanitat és una closca buida ha resultat ser una política absurda, com si pretenguéssim endinsar-nos en la tradició del Rock gratant una ampolla d’Anís del Mono amb una forquilla. D’altra banda, imatges com la Najat Drioueich, amb un vel islamista (que no islàmic) ha servit per espantar segones generacions d’immigració forana a la recerca d’una nova identitat, més atractiva que la de procedència (sovint la conversió a la catalanitat es fa amb la voluntat de trencar amb una cultura de procedència, per elements pel seu patriarcalisme, autoritarisme o per resultar opressiva). Per la seva banda, a Junts se li veu d’una hora lluny el seu neoliberalisme postconvergent. Si aspira a ser el partit nacional de Catalunya (amb l’únic actiu que té actualment, el president Puigdemont), no pot actuar com a caricatura d’una burgesia catalana que ja fa dècades que es va extingir, exigint Hards Rocks, o carregant contra els impostos de successions o el control del preu de l’habitatge. Amb egoisme de classe no es pot crear un país que funcioni, ni una força política amb aspiració de centralitat. En tercer lloc, tenim la CUP, que ha comès l’error terrible d’assumir el paper de franquícia local del wokisme més kafkià i destraler destil·lat des de les universitats d’elit nord-americanes. La importació de teories com la de la interseccionalitat –una mena de concurs de popularitat sobre qui té més dret a ser la víctima de l’any–, de la Teoria Crítica de la Raça, o sobre les inversemblants taxonomies de gènere cisellada per la caòtica Judith Butler ha allunyat bona part del partit, no només dels seus teòrics votants, sinó del mateix concepte de realitat objectiva. I de fet, intervencions com les de Basha Changue considerant racistes a tothom que no assumeixi acríticament totes les lectures mal païdes de Frantz Fanon o Kimberlé Crenshaw fa que molts catalans, una societat oprimida i colonitzada durant segles, acabin resultant ofensives. Finalment, l’eclosió d’Aliança Catalana ens indica que el reaccionarisme covat al llarg d’aquests anys, fruit d’humiliacions i ressentiments, ens acosta al perill de l’essencialisme, tan absurd com el de la deconstrucció nacional que exigeixen les esquerres.

Tornem a l’inici. Hi ha hagut uns resultats electorals molt vinculats al creixent divorci entre els partits independentistes una societat catalana que voldria menys narcisisme de la diferència, més pragmatisme, i sobretot, gestualitat més contundent que permetés visibilitzar el conflicte. Hostilitat contra la monarquia, que encarna la continuïtat del franquisme i dels insofribles borbons. Hostilitat contra una judicatura hooligan. Hostilitat contra uns mitjans o líders polítics que ens ofenen els dies parells i ens menystenen els senars. Hostilitat, per exemple, contra les discriminacions lingüístiques quotidianes. Mentre no passin aquestes coses, la classe política (o les entitats niunpaperaterra), no tindrà credibilitat. Mentrestant, potser sí que caldrà organitzar –o autoorganitzar– una política de renacionalització, atès que la idea d’esborrar-nos com a nació, no només no ha fet més independentistes entre la gent del mig, sinó que ens ha afeblit el “nosaltres”. Alguns analistes han assenyalat encertadament que la demografia, amb noves incorporacions via nacionalitzacions, especialment de països llatinoamericans, juga en contra nostra… Depèn! Un argentí o un hondureny, per molt espanyol que parlin no necessàriament són espanyols (de fet, hi ha poca gent tan poc espanyola com els argentins). La qüestió és… què oferim per esdevenir catalans, a banda de molt d’esforç, voluntarisme i vocació? Ser català ha de valdre la pena. Escriure en català ha de tenir premi. Parlar català ha de comportar beneficis tangibles. Ser independentista, i per tant, ser antiimperialista espanyol, ser antimonàrquic contra una nissaga caracteritzada per l’autoritarisme, la corrupció o les seves afinitats ultres, ha de ser motiu d’orgull polític i social. Qualsevol política de renacionalització és condemnada al fracàs si no conté aquestes premisses.