La tria d’Aràbia Saudita com a país que presidirà l’òrgan encarregat dels drets de les dones sembla una broma cruel. La manca d’alternatives, o de la més mínima oposició, entrarà de ple en la història de la infàmia. Un país que contempla als seus codis legals la inferioritat jurídica de les dones, sotmeses a una permanent minoria d’edat i discriminació estructural, que admet l’esclavitud, que permet la poligàmia i considera la violència masclista com a legítima forma de control, i que representa una forma cruel de dictadura teocràtica i estructura social feudal demostra fins a quin punt l’entramat institucional de les nacions unides ha caigut en el pou.

Hipòcritament, alguns miren de justificar aquesta circumstància com a una oportunitat d’or per fer progressar aquest país respecte els drets humans i el reconeixement del feminisme. He llegit, fins i tot, que això podia representar un parany per obligar els centenars de prínceps i la noblesa àrab que remenen les cireres a abraçar els valors universals. Anem a pams. Mahoma desconeixia Hegel, i en el món islàmic no existeix el principi de progrés, sinó que l’únic camí honorable és el de la submissió a Déu (Islam diu literalment això) i als principis recollits en un llibre de fa mil-quatre cents anys redactat en una època de brutalitat medieval. Pensar que això tindrà cap efecte respecte les súbdites saudites és com esperar que els lleons esdevinguin vegetarians per consciència mediambiental. Demostra un passerellisme irresponsable dels moviments socials nostrats.

La iniciativa saudita formaria part del que es podria definir com a ”diplomàcia tova”, el soft power de què parlava el neocon Robert Kagan fa dues dècades mentre els nord-americans trinxaven Iraq, malgrat que els atemptats de l’11-S tenien més connexions amb Riad que amb Bagdad. I, de fet, en el que portem de segle, les diverses teocràcies del Golf practiquen aquesta estratègia de blanquejar la seva imatge i guanyar influència política i estratègica mitjançant la típica estratègica de colonitzar l’esport. Ho vam veure fa ja uns quants anys a partir de patrocinis –la Qatar Foundation comprant la samarreta del Barça–, l’adquisició, per part de diversos xeics, de clubs emblemàtics de futbol, la celebració (migpartint totes les lligues nacionals) del mateix mundial a Qatar, i nombroses altres maniobres diplomàtiques que impliquen infiltrar-se en el món cultural, econòmic, social, educatiu… A tall d’exemple, el premi al “millor professor de l’any”, el Global Teacher Prize té al darrere la Qatar Foundation, els fons d’inversió de les petromonarquies s’han apropiat de mig Wall Street i la City (entre els quals hi ha també els fons voltor que desnonen famílies a casa nostra). Les petromonarquies són sistemes absolutistes i feudals que, per rentar la seva imatge, han creat mitjans de comunicació propis i influents com Al-Jazzeera, de caràcter internacional, i també, mitjançant la facilitat que dóna el capitalisme per comprar-vendre de tot, també formen part de l’accionariat de bona part d’altres mitjans privats. Tots els periodistes saben que diaris, ràdios, televisions i plataformes són negocis ruïnosos i que per tant, només poden sostenir-se gràcies al finançament a fons perdut que ofereixen individus o grups de pressió disposats a perdre molts diners per tal de guanyar influència i control social.

En aquesta nova etapa, una vegada ja has comprat voluntats amb diners (el cas del Mundial de Qatar és paradigmàtic, amb un munt d’alts directius esportius encausats per corrupció, i que tot i això, es va celebrar), un cop tens capacitat de netejar la imatge d’un país que no té cap mania a l’hora d’esquarterar opositors polítics o de bombardejar amb intensitat els dissidents iemenites, o de subcontractar exèrcits gihadistes per propiciar una neteja ètnica de cristians al Sahel (56.000 morts i milions de desplaçats), un cop comences a dominar el relat gràcies a la capacitat de corrompre societats, la nova fase consisteix a fer-se amb el control del sistema de Nacions Unides, començar a controlar entitats internacionals de gran influència i poder. I el control d’aquest òrgan encarregat dels drets de les dones, en la meva opinió, més enllà de la provocació, mira de calibrar fins a quin punt és tímida o nul·la la capacitat de protestar o resistir d’un món occidental, que s’empassa totes les mentides i accepta totes les corrupteles dels petrodòlars.

Més enllà de la corrupció, desconcerta –i indigna- aquest silenci. No sé si els sona aquest nom: Anna Muzychuk. Es tracta d’una dona ucraïnesa, de la doble campiona mundial d’escacs. Probablement, una de les millors jugadores d’escacs de la història. Muzychuk va ser desposseïda dels seus títols per haver-se negat a participar en un mundial celebrat a Aràbia Saudita el 2017. No acceptava haver de portar vel, ni sotmetre’s a un estricte protocol “moral” que implicava estar constantment supervisada o acompanyada per un home, ni cap restricció de caràcter personal derivada del seu gènere. No només va perdre els diners que hauria guanyat (la quantitat més gran de la història d’un torneu femení), sinó que la pròpia federació li va fer la vida impossible, la va desposseir dels seus campionats i la va sancionar. On és el feminisme? On és la dignitat? On és la solidaritat de les seves rivals que van acceptar callar per diners o per por? On era el feminisme? Els diners corrompen les ànimes i afebleixen les societats, i aquest és l’efecte buscat deliberadament per part d’una teocràcia que, i això no és cap teoria conspiratòria, sinó que respon als desigs reconeguts explícitament pels seus líders religiosos d’anorrear occident i imposar una teocràcia islamista. Com ja va passar amb l’expansió àrab dels segles VII-VIII o l’otomana del XII-XVII.

El que va passar a Síria durant la dècada passada ens hauria d’haver alliçonat sobre la nova lògica geopolítica. El fonamentalisme islàmic va destruir tot un país per mirar d’enderrocar un règim laic, va crear un califat (i un Estat Islàmic) teocràtic, va exterminar cristians, esclavitzar dones i propiciar un genocidi deliberat contra qui no acceptava les seves regles. Tot plegat, ben ruixat amb els petrodòlars de les monarquies del Golf. I això, entre la indiferència d’uns Estats Units massa obsessionats a desmantellar el règim laic de Síria com ho havia fet l’Iraq, amb una Europa que mirava astorada com un gruix important d’habitants dels seus suburbis s’unien a Daesh, i que només Rússia i uns kurds, com sempre abandonats, van ser capaços d’aturar mitjançant les armes. No n’hem extret cap lliçó de tot plegat, perquè els diners d’Aràbia Saudita, de Qatar, dels Emirats, de  Turquia continuen comprant voluntats, silenciant dissidències, i controlant i expandint el relat. Tot plegat mentre reforcen els seus exèrcits, modernitzen la seva tecnologia, i continuen la seva expansió vers les nostres fronteres. Voldria recordar que el Sàhara ja no és transitable i que les guerrilles gihadistes van controlant el sud de la Mediterrània. I que sembla que el Borbó emèrit encara cobra una comissió per cada barril de petroli.

Enfront d’aquesta amenaça real i coneguda, el silenci, la submissió als diners bruts de les petromonarquies, la corrupció. Estratègies, totes, que serveixen per afeblir i dissoldre l’enemic, i documentada com l’abc de la geopolítica des de l’època faraònica o  teoritzada per Sun Tzu fa més de dos mil-cinc cents anys. Una estratègia no massa diferent feta servir pels regnes cristians peninsulars per anar fent-se amb el control de les taifes musulmanes. El seu projecte és el califat universal (amb les dones sotmeses). El nostre projecte és … cap. Només un capitalisme que ha esdevingut també una religió, una fe dissolvent, que a partir del culte als diners fàcils (i els d’Aràbia ho són) ja no té massa capacitat de distingir el bé i el mal, el correcte i l’incorrecte. El nihilisme, en altres termes. Un nihilisme ètic que ens fa incapaços de reaccionar davant una brutalitat tan flagrant com que els drets de les dones restin en mans de qui les considera propietat dels marits. I no parlem d’opinions subjectives, sinó de codis civils i legislació estructural. Ara bé, tenim uns moviments socials que ja fa temps que en bona part, han perdut el nord i, fins i tot normalitzen el hijab, un símbol d’opressió religiosa i de submissió, o que ni tan sols són capaços de definir amb precisió què és una dona, o que disculpa els violadors de Hamàs mentre se’n desentén de les dones jueves pel fet de ser jueves. Uns moviments socials que probablement també han estat corromputs pels diners bruts de la corrupció de les teocràcies o entabanats per relativismes culturals absurds tot fent de ximples útils dels nous totalitarismes. Uns moviments socials que també han caigut en el parany del nihilisme.