Una deriva bèl·lica perillosa

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Si haguéssim de buscar un dirigent europeu que simbolitzès la mediocritat política, desconnectada de la realitat, i addicte a la retòrica buida, no hi ha dubte que Emmanuel Macron resulta el candidat més ben situat. Ara bé, com considerava el gran economista i pensador Carlo Maria Cipolla, l’estupidesa és infinitament més perillosa que la maldat, perquè la segona requereix de càlcul i té en compte les conseqúències, mentre que la primera és inconscient i irresponsable. Les crides del President de la República Francesa a enviar tropes a Ucraïna contra els russos, més enllà de la provocació política, el càlcul electoral intern (les enquestes ja col·loquen Marine Lepen com a pròxima ocupant del Palau de l’Elisis), especialment quan sembla que les opcions militars d’Ucraïna s’esvaeixen, poden portar a una escalada de conseqüències imprevisibles.

Certament, la guerra d’Ucraïna, amb les diverses maniobres polítiques prèvies per part d’una Unió Europea que buscava ampliar la seva àrea d’influència cap a l’est (provocant innecessàriament una Rússia obsessionada per la seva seguretat, perquè la frontera ucraïnesa és poc més de 600 km de Moscou), ja va provocar episodis foscos com els de la Plaça Maidan, o la irresponsabilitat de Kíiv respecte la població russòfona van propiciar aquest ambient per a una mena de nova guerra freda, en un entorn caracteritzat per la inestabilitat geopolítica. I el pitjor de tot, una clara evidència de la feblesa política i militar europea

Macron, fent-se el milhomes, representa exactament aquesta feblesa europea. Ell mateix, representant d’unes elits completament divorciades amb la població francesa (a la qual, com ja es va veure amb la revolta dels armilles grogues, se li va decretar una mena d’ordre d’allunyament), no dubta a tractar d’arreplegar influència entre els països d’Europa Oriental (els bàltics, Polònia i la mateixa Ucraïna), tenint en compte la paràlisi alemanya, que amb el canvi de Canceller (Merkel per Scholtz) ha entrat en una fase de realisme claudicant. Realisme, perquè és plenament conscient de la feblesa alemanya, un país amb un exèrcit prou afeblit, amb una població molt desmoralitzada a causa de polítiques econòmiques d’austeritat i d’empitjorament de les classes treballadores, i amb l’amenaça real d’una ultradreta que els desbordi. I claudicant, perquè és obvi que el primer país que sortiria guanyant amb una aproximació amb Moscou serien els propis alemanys, perquè els russos han demostrat tenir una gran capacitat industrial (que ara mateix estan desplegant de manera espectacular gràcies a les sancions europees) i perquè esdevenien els seus principas subministradors d’energia barata (el gas natural). I claudicant, perquè és obvi que van ser els nord-americans (amb el suport dels noruecs, país de l’OTAN, i no de la UE, i gran productor) qui va fer esclatar el gasoducte Nord-Stream.

Qualsevol que hagi estudiat aquell desastrós estiu de 1914 sap perfectament com la supèrbia, la informació esbiaixada, i la manca de càlcul va portar Europa a la catàstrofe, corregida i ampliada una generació posterior. Enviar soldats europeus a Ucraïna, especialment en un moment delicat com l’actual, on ISIS ha colpejat profundament la societat russa, pot arribar a tenir conseqüències catastròfiques, tant a una UE en procés de dissolució, com  una OTAN que podria quedar mig dissolta si, com es preveu, Trump torni a ocupar la Casa Blanca el proper gener. Pensem que Putin, que probablement deu haver memoritzat tant a Sun Zu com a Maquiavel, ha decidit que és millor sagnar Europa a partir d’una guerra de desgast al Donbass, que mirar d’acabar la guerra amb una nova ofensiva. Per cert, a tot això, a ningú no li hauria de passar desapercebut que Estat Islàmic manté una relació ambivalent amb Estats Units, tenint en compte que al darrera hi ha Qatar i Aràbia Saudita, principals aliats, més que de Washington, de Wall Street, a Nova York, on els grans fons d’inversió dels petrodòlars controlen creixentment la política nord-americana. Una política nord-americana que va jugar amb foc impulsant la revolta siriana, i en què la principal força opositora al dictador El Assad… va ser el fonamentalisme islàmic, derrotat, en bona manera, gràcies a la intervenció russa.

Macron, el gran hipòcrita, sempre fa servir l’argument ètic. Planteja el conflicte ucraïnès com a la lluita entre dictadura i democràcia. Anem a pams. Rússia té un sistema polític no massa diferent del turc, ni de l’espanyol (en tot cas, a banda d’empresonar o exiliar els seus dissidents, potser fa servir amb certa manca d’escrúpols l’assassinat selectiu). Tanmateix, el despotisme de les elits franceses respecte a les seves classes treballadores no converteixen precisament París en un règim de democràcia plena. En la brutalitat geopolítica, els grans ideals acaben actuant com a grans coartades morals.

La dura i la crua realitat és que Europa hauria de buscar alguna manera raonable d’acabar amb un conflite que està dessagnant el continent, i que ha propiciat una elevada taxa d’inflació i dèficit. És obvi que uns Estats Units cada vegada més febles en termes econòmics i polítics, miren de fer servir els europeus en un conflicte del qual, tots en sortim perjudicats. Especialment els mateixos ucraïnesos. Hauríem de ser conscients que perseverar en aquest camí ens duu per una deriva bèl·lica perillosa.

- Publicitat -