Els arribistes

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Aquest és el sisè article d’una sèrie de perfils de les principals deixalles humanes que ens han regalat el processisme, la neoautonomia, i la derrota del 2017. Podeu llegir el primer article aquí.

La fallida moral sota la derrota del 2017 no solament afecta la palestra pública de la nació. La degeneració no es restringeix a polítics lladres, periodistes mentiders, culturetes fanfarrons i repugnants, i empresaris compra-voluntats. La malura s’escampa i encalça tothom—des del senyor de Barcelona al pelacanyes de barriada. En aquesta baixada als inferns que els catalans sofreixen, un personatge estrafet treu el nas en la seva vivíssima mediocritat: l’arribista. A diferència dels personatges que he anat descrivint fins ara, com l’oportunista, l’arribista no té cap presència pública i generalment tampoc té cap contacte amb la política. L’arribista prové de situacions socials moderadament desafavorides—vaja, que ve de pobre—i ha aconseguit de fer funcionar la mobilitat social gràcies a una combinació de picaresca, cops de colze, i renúncia a tota mena de principis ètics. Com dirien els gavatxs, l’arribista és un bon-à-rien que ha grimpat i ha ascendit de classe social fent servir tots els trucs possibles menys el treball honest, l’esforç, i el talent.

Els nous arribistes del Vichy Catalán són fàcilment identificables. Es dediquen a l’ensenyança—és a dir, a ensenyar que ja no són pobres i que ara poden gastar tots els diners que vulguin. Amb tot, no els pots preguntar mai com han obtingut els diners perquè aleshores hi trobes coses sòrdides: contractes trampa, comptabilitat creativa, una muntanya de crèdits o impagats, diner negre, o altres joies del petit empresariat català que imita el que fan les elits colonials impunement i que té el criteri i la individualitat d’una tonyina.

Així s’obre camí el nostrat arribista.

La seva carrera segueix talment: després de malviure uns anys en feines poc saboroses de currela de baixa estofa però de salari mínimament decent, l’arribista aconsegueix la favor d’algun empresariet a qui l’arribista havia suplicat insistentment. D’aquesta manera, l’arribista munta una petita empresa i feineja a l’ombra de l’empresariet bona persona. Tanmateix, a poc a poc, l’arribista va emmetzinant la deu. Abans que l’empresariet se n’adoni, l’arribista li ha aixecat la cartera de clients i se’ls endú, cofoi i murri. Aleshores comencen a arribar els contractes moderadament sucosos—sucosos a l’escala de l’arribista—i l’oportunitat d’expressar la seva majestuosa individualitat de NPC. Amb el que va guanyant, i mitjançant un crèdit del banc on treballa el cunyat de la seva germana, pot complir el somni de fer-se fer un xalet i ser dels qui “tenen bitllets”. Naturalment, escull l’arquitecte més adotzenat de la zona i acaba triant els materials de construcció més barats. El producte final és una casa de plàstic, idèntica a la de tots els arribistes de la contrada. Només s’hi han fet servir materials sintètics i té la calidesa d’un hospital. No hi ha pedra, ni fusta, ni res que pugui provenir de la tradició constructiva catalana. Com que el nostre arribista és millennial, per descomptat tot s’ho fa decorar amb el millennial gray. Per bé que l’arribista ha intentat de contenir la despesa tot retallant en la qualitat dels materials, la piscina de rigor no pot faltar encara que sigui ben escarransida—com el jardí que la conté. El jardí, per cert, només exhibeix els arbres que l’ordenament municipal obliga de plantar i la resta és gespa tan artificial com la casa. No hi ha plaer més gran que caminar sobre un tros de plàstic! Atès que la piscina s’endú un pessic tan gros del pressupost, els mobles són una combinació d’Ikea improvisat i d’algun sofà més caret a fi d’impressionar les visites i els amics—que també són tots arribistes. I el televisor gegant! A l’arribista sobretot li cal el televisor gegant per compensar l’absoluta absència de llibres o art de debò. Emperò, pel cotxe ja no arriba i cal anar tirant amb el cotxe d’empresa de la dona—un BMW o un Mercedes excessius—i la fragoneta que l’arribista fa servir per a l’empresa i per anar feina amunt i feina avall

A banda de la natura aterregada de l’arribista i la seva manca de criteri en tot el que toca, l’arribista té una senyora (i un gos). Ell i la dona no s’han casat mai, però han fornicat el mínim necessari per tenir descendència. Això no obstant, l’arribista es deleix per mentir com menteixen els gestors de la colònia neoautonòmica a qui mira i admira constantment en el seu televisor gegant. És per això que, tot i que havia promès i proclamat als quatre vents que el seu fill aniria a escola pública perquè valors i tal, ara el nen va a l’escola més cara i arribista de la zona. Allí hi coneix la gent correcta i que li convé. Algun d’aquests pares és un ric de debò, profundament avorrit. El ric avorrit organitza caps de setmana memorables al seu iot—amb prostitutes, alcohol, i molta, molta coca. A poc a poc, l’arribista i els seus amics s’obliden que tenen dona i família, i acaben explicant les aventures sexuals amb lumis i farlopa davant… les seves dones! Les dones, com no podia ser de cap altra manera, catalanes i cornudes extremes, fan veure que no senten les historietes dels marits i van parlant i malparlant de tota cuca viva—perquè, com els marits, la veritat és aclaparadora: són tots morts, mortes i mortis per dins.

Bon appétit, mon cher Vichy Catalan !

- Publicitat -