Probablement, el president Aragonès deu tenir algunes virtuts… entre les quals no destaca la seva capacitat interpretativa. La compareixença de la setmana passada on, després de l’anunciat fracàs dels pressupostos, va convocar noves eleccions, va decebre el públic. Tot invertint la cèlebre frase del destacat pensador portuguès… Xose Mourinho… Teatro del malo! L’escenificació de la suposada irritació per no poder pactar els comptes de l’any en curs era clarament sobreactuada, es deduïa fàcilment que aquesta era una decisió planificada setmanes abans, i que la seva ària afectada encetava l’inici d’una campanya que es preveu llarga, feixuga i tan bruta com han estat tres anys de govern.

Òbviament, no cola que el desacord pel Hard Rock sigui la causa del trencament de les elaborades negociacions per ressuscitar el Tripartit. A banda que algú ens hauria d’explicar les veritats inconfessables de l’obsessió per un macrocasino, és obvi que els canvis d’aliances en el si de l’Ajuntament de Barcelona i els càlculs electorals són les explicacions més plausibles perquè –quina mandra!– haguem d’avançar les eleccions a la Generalitat per… setena vegada consecutiva! Això vol dir nou eleccions en vint anys i mig, o el que és el mateix, un promig de dos anys i tres mesos per legislatura.

Anem a veure aquestes tres qüestions apuntades. La primera, el macrocasino. No se’n parla gaire del perquè de l’obsessió. Abans, macroprojectes com aquests es tractaven de vendre com a “creació de llocs de treball”. Fastiguejats del turisme com a eina de predació econòmica, expansió de la precarietat laboral, amb una de les taxes de desocupació històricament més baixes (9%), i amb un debat calent sobre l’efecte crida de la immigració que impliquen aquestes iniciatives empresarials, ja no fan servir ni aquesta excusa barata. La psicòloga del Born, l’enigmàtica escriptora de novel·la negra que fa servir la ficció per retratar la realitat, apunta a pactes inconfessables amb les màfies –xinesa i nord-americana– amb les elits polítiques catalanes, com a compromís del quan no poden deslliurar-se, que fa que partits com Junts o PSC estiguin literalment agafats pels genitals, i que, com succeeix en aquesta mena de guinguetes, la seva principal finalitat respon a la lògica del blanqueig d’activitats il·lícites. En altres paraules, estaríem parlant d’un cas d’extorsió política. Pel que fa al segon cas, Junts i ERC papallonegen amb el PSC per forçar un canvi d’aliances a l’Ajuntament de Barcelona. Poca broma! Tradicionalment, els recursos financers del cap i casal són més amplis que els de la pròpia Generalitat, perquè aquests darrers, a banda que la majoria són de despesa finalista, estan sotmesos a un control estricte d’un 155 que impedeix que cap auxiliar administratiu pugui anar a pixar sense omplir un munt de fullaraca revisada escrupolosament per algun advocat de l’Estat de Valladolid. En altres paraules, amb els diners de Barcelona es pot fer política (crear xarxes clientelars, beneficiar a alguns i perjudicar d’altres). I entre els perjudicats, hi hauria els Comuns, que després de vuit anys a la Casa Gran, van pactar amb Collboni un inacabable nombre de càrrecs, subcàrrecs i un entramat d’entitats i fundacions tan incontrolades com subvencionades a canvi de suport polític i de seguiment de la lògica de l’acudit del dentista. El canvi d’aliances podria desplaçar els Comuns dels “xiringuitos” i aquests haurien fet servir el Hard Rock com a cop d’efecte amb excuses sostenibles, com a amenaça complerta que si algú té la temptació de desplaçar-los del poder, s’emportaran per davant qui calgui. Finalment, el càlcul electoral dels Junqueras boys and girls representa la causa més plausible. L’arribada de Sergi Sabrià –la mena de Dough Stamper que resulta imprescindible a qualsevol partit que remena poder– a l’staff del govern, explicaria aquest canvi de plans, de perllongar una agonia que comportaria una sagnia de vots fins al febrer, a jugar-s’ho tot al roig o negre de la ruleta. Jugada que pot anar bé (mantenir-se al govern, ja sigui dins o fora, abraçats al cavall guanyador del PSC, amb la garantia de milers de càrrecs de dubtosa funcionalitat), o pot sortir fatal (quedar fora i preparar-se per a l’enèsima nit dels ganivets llargs que han tenyit de sang simbòlica l’accidentada història d’un partit que ja té noranta-tres anys).

Ara bé, una cosa és la selva política catalana, aquesta línia de continuïtat de nyerros i cadells (o biga i busca) que caracteritza la història dels darrers sis-cents anys, i una altra de ben diferent, la trista i depriment història de la XIII legislatura (aquestes xifres romanes, erradicades del currículum per l’actual conselleria d’educació, ja feien fila de mals averanys). La primera vegada a la història que es va produir un 52% de vots nominalment independentistes, que si bé va causar una eufòria –més que continguda, descreguda– entre els partidaris de la República, va generar un sentiment de preocupació i vertigen entre els suposats guanyadors de les eleccions del dia de Sant Valentí de 2021. Per sort, la gent duia mascareta, de manera que els líders dels partits independentistes podien dissimular la seva cara d’estupefacció la nit electoral.

Tanmateix, les coses es van reconduir amb una rapidesa desconcertant. ERC es va esforçar per dinamitar el govern. Junts es va esforçar per dinamitar Junts. I de les CUP… havia pensat a repescar els meus apunts de l’assignatura “mètodes i tècniques d’arqueologia” que havia cursat fa trenta anys en els estudis nocturns de la carrera de filosofia i lletres per poder fer una anàlisi aproximada. Primer de tot, l’atac de banyes respecte a la figura del president Puigdemont. Després, l’obsessió per fer caure Laura Borràs, mercè a les mateixes tècniques de guerrilla judicial i de justícia recreativa amb què la inquisició togada castellana es dedicava a cremar heretges de tot l’espectre indepe, inclosos ERC. Finalment, l’invent del TBO de l’”acord de claredat”, aquell espectre d’arrel canadenca que, com tothom vaticinava, no va resultar altra cosa que una excusa de mal pagador de la qual ja ningú no se’n recorda. Respecte a Junts, hem assistit a una època fosca en què s’ha contractat els millors franctiradors dedicats a abatre peces de caça major per eliminar tots aquells personatges de procedència i tarannà plural que haurien permès la reconversió de l’antic espai convergent en quelcom semblant a l’Scottish National Party, un espai heterogeni i d’ampli espectre on hi podien tenir cabuda una esquerra civilitzada, alguns nostàlgics de la socialdemocràcia, juntament amb els membres no numeraris de l’Opus. Al final està quedant una Convergència més propera a l’etapa d’en Mas (i sobretot la d’en Mas-Cullell) que no pas la del president Pujol, infinitament més plural i inclusiva. I què dir de les CUP, on els culo di ferro andreottians de retòrica maoista desnacionalitzada i esperit de politburó brezhnevià han acabat colonitzant tots els espais (tret de la resistència nord-oriental, amb capital a Girona, on sobreviuen alguns militants amb esperit d’Asterix i Obèlix).

52% d’independentistes i 0% d’independència. Potser, 1% d’autonomia i 99% de gestoria, a més, pèssimament gestionada. És cert que el 155 implica, com ja hem explicat, la impossibilitat de fer polítiques mitjançant el pressupost (la principal manera de fer política). Un govern que serà recordat per les mobilitzacions més dures que es recorden entre sanitaris i mestres (indicatiu de la destrucció dels serveis públics), i amb la principal fita de copes i calces menstruals gratuïtes. Un govern que ha permès que cada individu es pugui autodeterminar com a persona menstruant, no menstruant, animal o cosa, i que tanmateix, no gosa autodeterminar-se com a Estat, que recordo que va ser votat precisament per disposar d’un passaport que ja no tingués una corona i sí una senyora de mirada ferma simbolitzant la República. Tres anys perduts, menys per als fabricants d’antidepressius.