Aquest és el cinquè article d’una sèrie de perfils de les principals deixalles humanes que ens han regalat el processisme, la neoautonomia, i la derrota del 2017. Podeu llegir el primer article aquí.

Han sorgit com bolets, els oportunistes. Si abans del procés n’hi havia deu, ara n’hi ha mil. Són arreu. Defineixen els temps de la tercera hora zero dels catalans—tant com els mentiders, els lladres, els fanfarrons, i els fanàtics. A cada cantonada hi ha algú disposat a vendre la seva mare per tal de poder aferrar-se a una dubtosa i vaga oportunitat. Potser és una oportunitat de grimpar socialment; potser és l’oportunitat d’abraçar la teologia del diner fàcil; potser és l’oportunitat d’angular poder i ambició personals per mor de la vanitat. Els oportunistes són professionals d’observar i calcular les seves opcions. Van forçant la maquinària del sistema i les situacions on es van trobant a fi de servir els seus objectius. El cràter que va deixar el Primer d’Octubre els ha servit per edificar un cert espai després que tot el país quedés capgirat i la trituradora comencés a fer la feina. Així, gents sense cap mena de talent ni de capacitat de creació o d’acció han acabat al capdavant de diferents sectors de la vida nacional—per bé que no han estat capaços d’abraçar l’èxit últim i la culminació final de les seves carreres i vides buides.

Allà on l’atròfia de la vida catalana s’ha palesat amb més intensitat, més oportunistes hi han aparegut. Tornem a llistar els sectors que apuntalen i sostenen el Vichy Catalán: política, periodisme, cultura, i gran empresa lligada al sector públic. Sense ells no hi hauria neoautonomia ni colònia catalana possibles. Els viaranys del talent i la promoció natural, orgànica del mèrit van explotar amb la crematísitica de capital humà que el procés va endegar. Catalunya ha estat la incineradora més prodigiosa de perfils i carreres professionals. En el buit de talent i mèrit, els oportunistes han fet el seu agost. Tolits de tota mena i condició, han començat a impregnar el discurs nacional i a enfondir la crisi existencial catalana. Incapaços de pensar més enllà de les seves aspiracions personals i el sagrat oportunisme que els nodreix, sotmeten totes les idees a la vanaglòria de l’oportunitat personal—i, per extensió, del règim del Vichy. Són personatges que maten el temps empescant-se tot d’iniciatives per tal de passar per caixa (lladres!), o per donar-se llustre (mentiders!), o simplement perquè creuen que són destinats a tal alta tasca (fanfarrons!). En una societat normal no passarien de repartidors i enllustra-botes amb elaborada xerrameca. Són la quintessència del venedor de crecepelo que generalment és calb de solemnitat: aquest és l’ethos que els defineix.

La gran temor de l’oportunista és que l’excepcionalitat de la neoautonomia s’acabi i torni la sensatesa de la meritocràcia i el bon funcionament de l’ordre natural de les coses—amb el seu dinamisme i la seva mobilitat social. En el desori i la confusió l’oportunista regna suprem. A més, la seva immoralitat, tal com passa amb els mentiders i els lladres, s’encomana. Ara tothom vol ser un oportunista, tothom vol trobar una drecera o una manera de suplir les mancances evidents. Com més providencial i circumstancial ha estat l’ascens de l’oportunista, més agressivitat mostra per protegir els guanys aconseguits. S’esmerça de refinar la fórmula o mecanismes que li han permès d’assolir la posició i l’espai dins l’univers dels collabos del Vichy Catalán. Tota la seva estratègia vital i totes les seves accions s’encaminen merament a l’engrandiment de la self-preservation society. I així hem arribat a tenir una elit moderadament reafaiçonada i estrafeta en la qual la majoria dels membres són impostors que deuen el seu cul a la fortuna i a la cadena tròfica dels menjapolles dels règims bunqueritzats, decadents i antidemocràtics.

Mentrestant, l’oficialisme i els sectors que en depenen i l’apuntalen es renoven, com en el franquisme, amb els qui millor serveixen els objectius del règim—no pas amb ells millors tout court. Panxacontents tots, els oportunistes celebren la vida en el millor dels mons possibles, tot obviant el que va passar el 2017, el que va venir després, el darrer sospir a Urquinaona, i la implacable repressió colonial espanyola beneïda, atiada i co-gestionada pels indígenes col·laboracionistes des de les seves institucions. La subversió de la història, la destrucció de la veritat i la reinvenció del relat ho prenen tot. L’oportunista lliga la seva sort personal a la sort d’un règim, amb el qual té una identificació tan alta que sublima la seva escassa personalitat en l’esdevenidor del sistema que el nodreix. Emperò, sense ni un bri de vida intel·ligent més enllà de l’oportunitat afortunada, el collabo i el seu règim tenen un sostre baix i un recorregut curt. Aquest no és solament el seu punt feble, sinó també la sortida esperançada que Catalunya necessita per alliberar-se, algun dia, de tota la caterva de llepes oportunistes que han segrestat la palestra pública de la nostra vida nacional.