Els partits polítics catalans que tinguin interès per governar la Generalitat, a partir de la primavera de l’any que ve, han de fixar-se més en Galícia. Però no tant en el BNG com en el PP. Si la fixació d’ERC en el partit d’Ana Pontón va ser qüestió de postureig i fraternitat, no hi fa res i era d’esperar. La qüestió, però, és fins a quin punt el partit que ens governa es fa seu a Catalunya avui dia el discurs del BNG, després d’haver entrat a dirigir la Generalitat l’any 2021. Cal saber si és que els d’Esquerra encara no han crescut o entreveuen que la seva gestió de govern no els valdrà per guanyar les eleccions de l’any que ve.
Ana Pontón va presentar-se amb un programa electoral que volia interpel·lar la majoria. Eixamplar la base a la gallega. I ho va aconseguir. El mèrit d’ERC en aquest sentit els darrers quinze anys és innegable, afegint-hi els errors d’altres formacions polítiques que han obert camp per córrer al partit republicà. Oriol Jonqueres tenia una idea de què volia per ERC quan va entrar en política, i se li ha de reconèixer. Perquè altres, des de l’última legislatura de Jordi Pujol o el 15M, han anat donants tombs a cegues.
Però ERC ha de créixer. A Galícia han de donar suport al BNG, però aquí no poden continuar amb el discurs que ara toca fer a Pontón. ERC ha de canviar d’estadi i ho ha de fer de cara les pròximes eleccions al parlament de Catalunya. La millor manera d’interpel·lar la majoria és mitjançant l’obra de govern. La fórmula d’èxit de l’independentisme europeu del segle XXI ha de ser la bona gestió. Un pas previ a qualsevol horitzó, per tal d’adquirir credibilitat i dissipar dubtes sobre el futur i l’endemà de qualsevol independència.
ERC és probable que no vulgui entendre-ho, perquè no hi és a temps. Queda un any per a les eleccions catalanes i no és a temps de treure pit de la seva gestió de govern. No la pot maquillar de grans avenços. La sensació és d’un gris apagat, de mediocritat, de manca d’autoritat, de sucursal. Han de plantejar-se en què basaran la seva campanya electoral i la manera com han elevat el BNG en les darreres eleccions gallegues ens en dona pistes.
Però no tot ve només d’ERC. L’esquerra, en general, menysté la gestió perquè ha parit grans projectes i ha viscut de rendes. Només la socialdemocràcia ha governat a Europa i se n’ha sortit. Però el seu projecte va esgotar-se als anys noranta i no sabem quin món vol. No sabem què vol fer-ne del demà i s’entreté amb l’avui que altres li dicten. Li manca horitzó, i per això ha desaparegut de països com França i Itàlia. La resta de l’esquerra no va pensar mai a governar de debò i a Espanya ha demostrat la seva incapacitat sectària i de coloraines en l’actual govern de coalició.
ERC ja s’ha fet gran en la democràcia espanyola i ha de decidir de pressa què vol ser, ara que venen eleccions i, sobretot, la seva experiència al capdavant de la Generalitat no convenç. S’han presentat a Galícia, contra la gestió. Però a Catalunya no podrà fer-ho.
Futuribles, iniciatives, somnis, projectes, ambicions, esperances: fum. Res. La credibilitat dels partits polítics catalans entre els ciutadans passa per la gestió. Tant el partit que governa com aquells que realment aspiren a governar han estat a la Generalitat. Però el procés ha arrasat amb el seu passat de gestors i han de començar de zero. El postureig de la repressió no funcionarà i si Junts el fa servir, voldrà dir que ha llençat la tovallola. Salvador Illa sembla que té projecte, però si poguéssim ser crítics, veuríem que la pandèmia no és gaire lluny. Però no podem, les opcions són limitadíssimes.
Els nostres governants han de voler fer cara d’estadistes, perquè la inflamació és sota mínims, el moment a priori bo de la independència ha passat, i l’ull crític és descarnat. La Catalunya aterrada necessitat els tres centímetres de gruix d’un nou pujolisme modern o la il·lusió seriosa d’altres temps socialistes abans de fer qualsevol nou salt endavant. Una bona gestió és una mina electoral i una font que ho cobreix tot calladament i converteix el color polític de la gent. Abans de res, cal una gestió discreta, tolerant i efectiva, és a dir, liberal.
