Aquest és el quart article d’una sèrie de perfils de les principals deixalles humanes que ens han regalat el processisme, la neoautonomia, i la derrota del 2017. Podeu llegir el primer article aquí.
Durant els moments àlgids del procés, els moviments especulars de l’independentisme i unionisme van crear una nova mena de personatge que sempre apareix en les hores greus de Catalunya: els fanàtics. Aviat, una bona part dels independentistes es van convertir en la secta groga—intolerant, sotmesa, obnubilada, irracional, enganyada. Per contra, els unionistes de bon inici van degradar ràpidament vers una forma d’Ulster mongòlic—colons indissimulats, low IQ, violents, bocamolls i apuntant maneres genocides. Els uns i els altres van engegar un concurs d’insults i amenaces, de dogmes i consignes, de lideratges mentiders i delirants. El fanatisme va prendre el discurs públic. Les xarxes socials van fer explotar l’odi a uns nivells que feia decennis que el país no havia experimentat. En aquest context, grupuscles i individus guiats per letals intencions van engegar la versió nostrada del cancel culture. Naturalment, tots aquests inquisidors postmoderns de fireta només eren i són titelles dels qui veritablement remenen les cireres neoautonomistes a la colònia—els nostres lladres i fanfarrons. Emperò, els fanàtics fan la feina bruta dels qui assenyalaven i assenyalen. Secta groga i Ulster mongòlic són la morralla indispensable que ha fet possible que el país esclatés en mil bocins.
Els catalans no som conscients de la dimensió fratricida del processisme. Els fanàtics han ocupat absolutament tots els ressorts públics. Han servit excel·lentment tant les elits de la metròpoli com de la colònia. No pas pocs cops les pròpies elits han ensenyat la poteta i s’han disfressat de fanàtics per tal d’inflamar la carn de canó i d’apujar el volum del soroll eixordador que no ens ha deixat d’escoltar els nostres propis pensaments. Després, els mateixos instigadors de l’odi se n’anaven de copes i coca amb les elits de l’altre bàndol. Polítics i periodistes han fet el paper d’altaveu i han maximitzat cada esgarip fanàtic fins a sobredimensionar-lo i crispar una mica més els ànims dels catalans. Això va passar durant el procés i, encara ara, continua passant. És cert que el fanàtic va deixar de ser controlat pels gestors de la colònia en algun moment del relat. Amb tot, el fanàtic no ha fet altra cosa que impedir el funcionament natural del debat i de la construcció normal d’un moviment polític. En aquest sentit, l’Ulster mongòlic només va néixer per fer de lerrouxisme ressuscitat i perjudicar l’independentisme.
Així, el fanàtic és la víctima principal dels syops del procés. Només cal veure les mentides que li colen constantment. És l’altaveu perfecte dels discursos oficials que són canalitzats per mitjà de falsos marges que enquadren el descontentament a la perfecció i mantenen el fanàtic en l’estat d’agitació i crispació permanents que convé per al sotmetiment colonial de la nació catalana. Al camp de la secta groga això significa que no pugui sorgir cap mena d’alternativa independentista real—només subproductes controlats pels gestors de sempre, sobretot CiUx. Al camp de l’Ulster mongòlic, els seus fanàtics han assolit aital grau de desconnexió amb la realitat que prefereixen d’exercir la política de la terra cremada i enfondir la misèria i derrota de Catalunya encara que els afecti en gran manera a la seva existència i vida quotidiana. Tenen la solidaritat del granit i l’empatia del suro. Són mers colons o els indígenes assimilats perfectes.
Tots podem recordar les grans perles que ens han deixat els fanàtics—com “jugada mestre”, “tinguem confiança”, “ni un paper a terra”, “els violents són infiltrats”; o bé “a por ellos”, “155 monedas de plata”, “lazis”, “terroristas”. A això cal sumar-hi la gran quantitat d’escraches que s’han anat organitzant al llarg dels darrers 10 o 12 anys. S’han anihilat vides senceres en qüestió de minuts a fi de neutralitzar idees, propostes, o accions que podien perjudicar els líders d’un dels dos bàndols enfrontats, o que simplement provaven de defugir de l’enrocament estúpid dels fanatitzats. Hem assumit que el límit del discurs públic sigui que no hi ha cap mena de límit: tot és permès. Les paraules han anat perdent el seu significat o bé n’han guanyat un de nou, molt més mortífer i escabrós. Mots comuns, innocus han passat a tenir una càrrega simbòlica que els ha convertit en els nous tabús de la tercera hora zero dels catalans.
Però, ai las! El final del fanàtic no ha estat el que ell esperava. Un cop la gossada fanàtica va fer la feina, el Vichy Catalán va començar a fer neteja, molt lentament. De la mateixa manera que les elits del procés—tant groguistes com mongòlics—van promoure la fanatització de les seves respectives terregades, un cop el desori del referèndum i la repressió va amainar els fanàtics han fet nosa. Els fanàtics han estat convenientment arraconats o abandonats a la seva sort. Una part de la secta groga es va unir als mal anomenats hiperventilats—que malgrat l’opinolatria processista no es pot confondre amb el nacionalisme ferm, tot i que hi ha força connexions—, mentre que una altra part de l’Ulster mongòlic va anar a parar a Vox i al nou feixisme espanyol. Solament una minoria de fanàtics romanen ancorats en les velles narratives i mentides dels seus respectius lideratges. I, per descomptat, el gruix dels fanàtics s’ha anat desinflant, tot caient en l’apatia i el desengany de qui ha estat un fanàtic. Amb tot, la seva obra persisteix—amb les seves formes, relats, mentides, pràctiques, tàctiques i destruccions controlades. Aquesta és l’herència de la rebentada del procés i el fet que a l’hora zero del 2017 tots els qui vivim a Catalunya vam perdre—catalans i colons ensems.
