Al mas

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Un vespre calorós d’estiu, al cor de les Gavarres, caminem per les pistes que parteixen els boscos de suros. Després d’una hora de camí s’obre una fondalada de relleus més suaus a ponent. Petits camps de secà tracten d’aplanar el terreny abrupte i, al bell mig de l’obertura, un gran mas antic i deshabitat senyoreja la posta de sol. 

-Tot s’enfonsa! L’economia, l’estat, tot! I alguns vénen en llocs així per escapar-se’n – no sé de què parla. Al segle 8 es van començar a construir aquests masos. Va ser l’economia de subsistència.

– No fa gaire en vaig veure un d’igual, completament en ruïnes, al naixement del riu Matarranya, a la vessant de Beseït dels Ports. 

Aquests masos són a hores de camí de la població més propera. Quan els primers pobladors hi arribaren només hi havia un bosc i una font. Instal·lar-se a un lloc així, sense maquinària, amb poques mans i sense les ajudes divines que es rebien de San Isidro Labrador devia ser molt dur. Alguns devien fracassar, d’altres han deixat una petja que encara perdura.

Ja fa sis anys i mig de l’octubre del 2017. Ja en fa quatre i mig del foc d’encenalls del 2019 i de l’article d’en Borja Vilallonga a El Temps apuntant la conveniència de retirar-se a un exili interior per part de tots aquells que havíem perdut. D’aleshores ençà, hem viscut més o menys tancats — durant uns mesos estrictament tancats i a la força – i hem anat veient, per la finestra, la degeneració de la societat catalana. Començant des de dalt de tot, el nihilisme, la mediocritat i fins i tot la mala educació han anat podrint espais públics de tot tipus.  

El decenni del procés ens va animar a participar de projectes col·lectius liderats per institucions i associacions enormes. Vam creure que l’evolució era només una qüestió d’aglutinar una massa i que els canvis es produirien llavors de manera natural, gairebé màgica. Vam perdre. Com que havíem canviat l’adaptabilitat, l’esforç i l’astúcia catalana per dogmes i manifestacions, vam dedicar-nos a grans causes globals en les quals la nostra acció és pràcticament irrellevant, però que funcionaven amb el mateix mètode. Sempre del costat perdedor, vam perdre una i altra vegada. Dedicar-se a les coses llunyanes i abstractes estava bé, transformar el que tenim a l’abast no. La catarsi dels perdedors va ser abraçar cada causa perduda per perdre menys sols.

A les cròniques d’aquests temps hi hem vist dues línies diferents: Per un costat els perdedors guanyadors o col·laboracionistes s’inventen excuses, enganys i estafes cada vegada més enrevessades per aferrar-se al seu lloc. Per la quantitat, dispersió i complexitat d’idees que tenen, només es pot arribar a la conclusió que estan igual de desconcertats que la resta i que volen mantenir el públic al que es dirigeixen. Per ser un d’ells cal, sobretot, baixar i fer baixar de nivell, en tots els sentits possibles. A l’altre costat, els perdedors d’entre els perdedors han observat, registrat, criticat i interpretat cadascuna d’aquestes farses. Aquests, a diferència dels altres, no tracten de despistar ni de fer baixar el nivell, però el que diuen és depriment.

- Publicitat -

Amb tot, fa com a mínim quatre anys que l’espai comú català amarga o idiotitza. Hem arribat al punt que els castellans són més alegres que nosaltres. Tenim molts motius per lamentar-nos. A més, si ens projectem cap al futur sembla més possible que la degradació de la societat catalana s’hagi d’accentuar més que no pas que es produeixi una reforma sanadora. 

En paral·lel, durant aquest període, la transformació demogràfica del país ens ha convertit en la minoria més nombrosa d’una terra de ningú (o de tothom, segons qui ho digui). És hora que ens adonem de les conseqüències de substituir descendència per mascotes i/o immigració, i de que la catalanitat ja es no pot vertebrar a través de les institucions, car aquestes ja no són de ningú (o són de tothom, depèn de com es miri). Això ja ha passat i no s’hi pot fer res. 

Tants de laments no porten enlloc. Ja fa temps que alguns estem decidits a no amargar-nos, a no enfadar-nos, a no deixar-nos enredar en assumptes sobre els quals, en aquests moments, no hi tenim cap poder. Ens vam aïllar al mas per protegir-nos de la toxicitat i virulència que ha pres l’espai públic i així continuarem, de moment. 

Pot semblar que ens hem rendit i que som passius espectadors de l’extinció que s’anuncia als diaris i a la propaganda oficial. No és així. Mentre el món exterior davallava, hem posat l’atenció i l’energia a restablir l’ordre domèstic que vam negligir durant el decenni del procés. Hem tancat la porta a debats estranys de xarxa social, ja no discutim amb qualsevol ni ens ofenen els assumptes generals. Hem tingut el cap a lloc i hem anat fent feina el resultat de la qual és que aquí s’hi comença a estar bé.  

A l’espai propi hem recuperat la certesa que l’esforç, la intel·ligència i el coneixement ens donen recompenses que gaudim plenament. Hem reprès els mètodes i sensacions oblidats quan seguíem moviments massius i lideratges com el d’Oriol Junqueras qui, entre referèndum i 155, va profetitzar, a la ràdio pública catalana, que l’Esperit Sant portaria El Finançament, de la mateixa manera que havia portat Les Urnes. Qui vol confiar en miracles quan sap empescar-se-les ell mateix? I què en diu, la Bíblia, dels falsos profetes? 

Han plogut quatre gotes després d’una llarguíssima sequera i fem un altre cop d’ull per la finestra. Descobrim que els enemics, tant propis com estranys, fan cada vegada més cara d’amargats. Els propis, avorrits i espantats, presoners de les pròpies mentides. Els estrangers, enfadats, criden i reclamen represàlies, volen rematar la feina i es comencen a adonar que no se’n sortiran mai. Tant els uns com els altres ens havien pres per una institució i havien oblidat que som una nació i que ja n’hem enterrat molts, com ells. 

I fent la nostra, passant desapercebuts en públic com a bons catalans, un dia, per atzar, topem amb algú amb una certa manera de fer, un tracte. I a l’instant ens reconeixem pel vincle etern dels que formem part d’aquesta història. Incipient, petita i fràgil, aquesta trobada que d’altra manera no hagués estat gens remarcable ara ens sembla o bé l’última o bé  la primera; i ens alegra l’esperit. 

No som els únics al mas, no estem sols. I és així, de dins cap a fora, sobre fonaments atàvics degudament actualitzats a cada generació, que la nostra minoria nacional s’anirà retrobant. La societat que hi havia, tota institucional i pública, segueix descomposant-se. La nació, ni ferida ni minvada, recupera sensacions en privat i cria els petits que ens omplen els masos de jocs i d’alegria, de futur i d’esperança. 

Hi havia un bosc i una font, construïren una casa.

- Publicitat -