Comunistes

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

El col·laborador ocasional d’aquest mitjà, i col·lega Andreu Navarra acaba de publicar una síntesi històrica del comunisme espanyol, El comunismo en España. Mito, pueblo y revolución (Cátedra, 2024), un bon assaig de prosa endreçada i entusiasme contingut, marca pròpia d’aquest jove professor, sindicalista i escriptor, i un dels intel·lectuals més lúcids de l’erm barceloní. És un llibre extraordinari, capaç d’impressionar algú com qui escriu, uns quants anys més vell i especialitzat en els principals adversaris ideològics del comunisme, és a dir, l’anarquisme que, com exposava Gianpietro Berti, constitueix la més alta expressió del liberalisme.

La revolució russa de 1917, un fet històric inesperat fruit de circumstàncies irrepetibles i de la decisió oportunista d’uns pocs militants decidits, que va sorprendre especialment els principals seguidors de Marx, va marcar per sempre més el segle passat i allò que en diem esquerres. Va ser la primera victòria rotunda contra el capitalisme, la burgesia i l’aristocràcia, que fins el 1914 no tenia ningú que li tossís a sobre. I, especialment a la fi de la primera guerra mundial, quan la desmobilització de milions de soldats traumatitzats i imbuïts de la utilitat de la violència per resoldre problemes, es van deixar enlluernar per l’estètica heroica de la presa del Palau d’Hivern, i confondre per la censura sobre els fets que esdevenien a la desconeguda geografia soviètica. A Espanya, també a Catalunya, una part –relativament modesta- del sindicalisme i la política d’esquerra es van apuntar ràpidament a la possibilitat de crear un món nou que pretenia fer reals els somnis revolucionaris anhelats per generacions de treballadors explotats per la burgesia i reprimits i assassinats pels seus sicaris.

Van ser una minoria, aquells que es van apuntar al comunisme soviètic, com ens explica Navarra. El PCE aplegarà, als anys vint, uns pocs milers de militants arrencats majoritàriament del PSOE i uns pocs de la CNT que aleshores comptava amb prop d’un milió d’afiliats, la immensa majoria catalans. A Catalunya alguns antics anarquistes, entre els quals un gran intel·lectual com Andreu Nin, sobre el qual també el professor Navarra hi ha dedicat part de la seva recerca, esdevindrà la gran connexió amb Moscou tant de la dissidència com de la intel·lectualitat del país. Tanmateix, el Komintern controlarà el PCE (i, a partir de 1936, el PSUC com a partit independent), que, com la resta de patits comunistes, faran de corretja de transmissió dels interessos econòmics, polítics i diplomàtics, per incomprensibles que aquests fossin, de Moscou. Seran militants en cos i ànima a l’estil bolxevic, com a professionals revolucionaris incorruptibles davant una realitat contra la que s’estavellaran una i una altra vegada, i com a fonamentalistes religiosos, amb una obediència cega que els durà a cometre i ser víctima de les brutalitats més absurdes i inútils. Posteriorment resultarà fàcil culpar a l’estalinisme dels diversos crims que es cometien (de manera preferent i especialment dura, contra els propis militants), tanmateix, i com ja va exposar llibres clàssics com la biografia d’Helène Carrère d’Encause, el mateix Lenin ja va obrir el camí al terror com a fórmula de control i supervivència.

Servidor de vostès tenia coneixement fragmentari i indirecte del PCE, especialment a partir de les meves recerques sobre l’anarquisme, o sobre publicacions d’esquerra no comunistes com Ruedo Ibérico on es van refugiar bona part dels expulsats del partit, com ara Jorge Semprún. També tenia coneixement de les pràctiques del PCE i del PSUC en la repressió de la revolució anarquista i l’ús del terror i persecució indiscriminada en contra del POUM, a partir de l’obediència de les consignes emanades des d’algun llunyà, fred i despietat politburó (que implicava, per exemple, estar més preocupat per combatre la revolució llibertària i les col·lectivitzacions obreres, si calia, ajudant la burgesia, que de lluitar contra el feixisme). També m’havien arribat notícies de com les consignes del partit, vingudes directament del Kremlin, van decidir abandonar la República pels seus peculiars girs diplomàtics en què van sacrificar els republicans espanyols per buscar la complicitat amb les democràcies liberals o preparant el terreny per al seu pacte de no agressió amb l’Alemanya nazi. També n’era conscient de com la política interior i exterior soviètica implicava deixar literalment tirats els militants que s’havien dedicat a resistir mitjançant una desesperada guerrilla a les zones rurals. Ja em resultava més difícil de pair com el PCE i Moscou no dubtaven a enviar agents seus clandestinament a l’Espanya franquista a assassinar els seus propis dissidents o renuents a actuar d’acord amb l’ortodòxia del partit. Al final hom es pot quedar amb la impressió que els comunistes van matar més comunistes que franquistes, perquè l’esforç violent per mantenir l’ortodòxia i les jerarquies va ser més sòlida i consistent que per combatre la dictadura fermament, amb les armes.

Després, és evident, a partir del moment en què Stalin desapareix, la sang passa a esdevenir la delació, la caiguda en desgràcia, la defenestració, les expulsions i tota mena de males arts per poder mantenir sota una fèrria disciplina el control del partit i dels seus militants. El problema és que ni tan sols l’obediència assegurava res. I el talent, estava mal vist. El nivell de despotisme irracional era tan bèstia que els partits comunistes van esdevenir una trinxadora de carn humana. Fer-te del partit comunista no raportava cap benefici i només assegurava patiment per als militants, una vida clandestina, farcida de perills, on havies de vigilar tant qui tenies al davant com qui tenies enrere. Malgrat que a partir de la dècada de 1960 ja era difícil que algú t’ataqués per l’esquena amb un piolet al més pur estil Ramon Mercader, la gelosia, l’enveja, la sospita o directament les ganes de fer mal, implicaven una vida atzarosa culminada per la sensació d’haver viscut una veritable estafa.

En el fons, hom es queda amb això que molts vells militants llibertaris que vaig poder conèixer en els darrers anys de la seva vida m’explicaven, és que allò era una secta religiosa amb un punt de mil·lenarisme, fonamentada en una obediència cega que solia acabar sempre malament. Com ens recordava Hannah Arendt, les pitjors misèries humanes no són fruit de la desobediència, sinó, sobretot, de l’obediència i la disciplina més atroç.

Certament, el comunisme, més enllà d’aquest component d’una doctrina política (per cert, molt dogmàtica i més pendent de l’ortodòxia que de construir una societat més justa) va ser tota una cultura política que van colonitzar les esquerres durant la major part del segle XX, i que encara condiciona el progressisme vigent, no tant per les seves idees com per les seves pràctiques, creences i estreta cosmovisió. El desastre actual de les esquerres, pendents de batalles ideològiques que recordarien discussions bizantines pel sexe dels àngels (avui es determina que aquests éssers mitològics són tots queer), es materialitza en una visió dogmàtica i rígida de la realitat, una anàlisi miop i unes receptes absurdes que actuen com a col·laborador necessari del neoliberalisme, acceptant tota la seva agenda de sostenibilitat. També hi ha –ho he comprovat de primera mà en el món educatiu–, que aquesta idea de sacrifici dels militants com a peons en nom d’un suposat bé superior, de caràcter incomprensible i inaprehensible, implica prendre gairebé sempre idees equivocades. Es va veure, per exemple, en el Pacte Nacional d’Educació, quan una determinada esquerra va apostar per incrementar el nombre de dies i d’hores de classe per tenir allunyats els alumnes de les seves famílies (perquè, efectivament, aquest esperit d’intrusisme en la vida privada resulta un dels seus axiomes recurrents), i que malgrat el fracàs de la mesura, encara avui insisteixen. Es comprova quan veus el seu suport a l’agenda queer o un ecologisme que implica perseguir el consum del sector més pobre (fent la vida impossible als pagesos o impedint que les classes treballadores disposin del dret a la mobilitat privada) o imposant morals privades per absurdes que siguin. Es percep en els seus gestos, la seva retòrica, la seva capacitat d’obeir per damunt les pròpies possibilitats.

- Publicitat -

El llibre val la pena per reflexionar com es poden manipular els somnis col·lectius per convertir-los en malsons individuals. I per entendre que ja n’hi ha prou religions en el món per haver d’ampliar-ne el nombre.

- Publicitat -