Els fanfarrons

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Aquest és el tercer article d’una sèrie de perfils de les principals deixalles humanes que ens han regalat el processisme, la neoautonomia, i la derrota del 2017. Podeu llegir el primer article aquí.

La gran explosió de fanfarrons que hi ha avui a Catalunya és possiblement una de les conseqüències més delicioses i divertides de la derrota del 2017 i la tercera hora zero dels catalans. Els fanfarrons del règim del Vichy fan molta gràcia. Els pots trobar pels voltants de plaça Sant Jaume fent ampul·loses gesticulacions, parlant com si els haguessin de sentir a la Xina popular, i exhibint les seves panxotes de falsa prosperitat i autèntica degeneració. Els encanta de fer-se veure tot sortint dels edificis oficials, tot dinant amb manaires de tota mena, i tot passejant en llopades pels carrers del Bisbe, Sant Honorat i Ferran.

Tota aquesta tropa de trepes se sent forta, molt forta. És fruit de la bunquerització del règim neoautonòmic, que s’ha blindat amb uns pocs adeptes, mentiders i lladres professionals. Els gestors de la colònia no deixen que ningú pugui entrar dins el selecte club dels qui recullen les engrunes que ens regala magnànimament la dominació espanyola després de saquejar el país. Actuen com quan a un pinxo li toca la loteria: sap que no té cap dret de rebre el que rep, però ha tingut sort perquè ha sabut ser en el lloc adequat en el moment oportú. El fanfarró, amb tota la seva efusió d’arrogància, és un dels personatges més servils de la Catalunya d’avui. Supleix la seva manca de talent i de llibertat personals amb grans dosis de sotmetiment als jerarquets del règim—tant els de Barcelona com els de Madrid. Insegur com se sent de la seva posició, tot i tothom li suposa una amenaça a la seva precària situació—alhora que pretén de fer-se creure que és invencible per haver aconseguit el que la resta de pelacanyes sospiren d’atènyer. És la paradoxa del fanfarró, la qual cosa solament acreix la seva fatxenderia a mesura que la inestabilitat vital augmenta.

El fanfarró que descric ja existia durant els anys de plom del pujolisme. I ja no parlem de temps pretèrits on imperava l’economia de vencedors i vençuts que va marcar la postguerra franquista. Amb tot, durant el pujolisme, els fanfarrons convergents i els fatxendes cregudíssims del PSC moderaven la seva arrogància per mor d’un sentit ètic i estètic del deure. Com en tota derrota, el sentit del deure és substituït per la necessitat de la supervivència que empeny les ànimes trencades a col·laborar. És per això que els col·laboracionistes del Vichy Catalán malviuen en la dicotomia ambivalent i antagònica de la seguretat i la inseguretat. Aquesta dicotomia només els genera més arrogància i més agressivitat. I és que el fanfarró, en la seva suposada posició superior, insulta els qui ell creu que són uns pelacanyes. Tanmateix, ho fa des de la seguretat de l’altre costat de la barrera i amb la boca petita. El fatxenda sempre té un pòsit de por salvatge. Riuen i insulten grollerament—si cal al bell mig del carrer. Però tenen por.

La cultura de l’arrogància és l’essència fonamental del règim del Vichy. L’exhibicionisme de la manca de virtut i l’exaltació immoral d’una molt precària posició de poder dominen la mentalitat de les estrafetes elits de la Catalunya sotmesa. Els sectors on predomini la cosa pública—política, periodisme, cultura i empreses del sistema—són els que han quedat més encegats per la nova arrogància de la tercera hora zero. Són incapaços d’assumir que les relacions socials, de negocis i de poder, fins i tot quan són desiguals, són de natura contractual. L’explosió de fatxenderia no solament fa impossible qualsevol relació contractual honesta, sinó que malda per crear una divisió entre “ells i nosaltres”; talment com els vencedors i vençuts de la Guerra Civil i el franquisme, la nostra segona hora zero. Així, la mobilitat social de Catalunya ha estat quasi arrasada. En les colònies mai hi ha mobilitat social veritable.

I què han guanyat les elits del Vichy per creure’s vencedores? Res. Han perdut tant com la resta de catalans. L’única diferència és el seu estatut de collabo que els ha permès de passar per caixa i assolir alguna cota de poder dins el corral neoautonòmic. L’orgullós fanfarró es pot esfondrar en un instant, perquè tots els seus guanys i privilegis són precaris i ficticis. Aleshores, només li quedarà el que realment és: un català sotmès a Espanya i als espanyols. Mentrestant, gràcies a la ficció de pensar que els catalans tenim una Generalitat catalana, una premsa lliure, una cultura forta, i un empresariat competitiu, els processistes i els seus hereus a la neoautonomia del 155 continuaran creient que són la sal de la terra—vers amos i senyors d’una Catalunya que en realitat Madrid controla enterament a base d’engrunetes i promeses vanes.

- Publicitat -