Aquest és el segon article d’una sèrie de perfils de les principals deixalles humanes que ens han regalat el processisme, la neoautonomia, i la derrota del 2017. Podeu llegir el primer article aquí.
Per entre els personatges grotescos i estrafets que ens han deixat el processisme i la neoautonomia del Vichy després del Primer d’Octubre, segurament el que té més continuïtat amb els decennis precedents és el personatge del lladre. Catalunya n’és gràvida, de lladres. Tenim una llarga tradició de cleptòmans i amants del diner d’altri. N’hi ha de tots els graus i colors: lladres que desvien fons, lladres que mai paguen factures i acumulen deutes, lladres que emeten factures falses, lladres que s’apugen sous públics, lladres que trafiquen amb influències i aconsegueixen contractes preferents de manera fraudulenta… La llista és inacabable.
Hi ha, tanmateix, un canvi fonamental en la manera com es roba avui en la neoautonomia colonial. En el constant i successiu saqueig de Catalunya, cal pensar que fins al procés aquest saqueig havia estat moderadament dissimulat. S’havia de robar d’amagat perquè hi havia un cert rubor. El lladre era sabedor que el que feia era moralment reprovable i legalment perseguit. Es robava molt, certament, però no pas més del que es robava als decennis de 1920 o de 1950, per exemple. A mesura que el procés va anar avançant, hi va haver dues innovacions molt peculiars. D’una banda, es va començar a respondre les acusacions de malversació o corrupció amb contraacusacions de persecució política. Tant els líders del procés com els de l’unionisme han tapat les seves vergonyes tot apel·lant a la persecució política per part dels altres—els oponents. D’una altra, el món acadèmic es va bolcar en l’estudi de la corrupció i de les grans estafes. En els darrers 15 anys la “història de la corrupció” ha estat la moda que ha fet embogir els nostres seriosos i mai ideològics investigadors universitaris. S’han publicant mants estudis i recerques que no han contribuït absolutament en res—com sol passar amb les recerques acadèmiques enfocades a l’onanisme i a la justificació de modes i projectes de recerca engreixats amb diner públic.
Amb aquest escenari, a mesura que la derrota del 2017 s’ha anat enfondint, ja ni es responen les acusacions de lladronici: simplement es roba. La impunitat és tan gran i prevalent que s’està normalitzant el fet de robar. Solament en la feixuga nit de les confiscacions i depuracions del franquisme victoriós es va arribar a aital grau de normalització del saqueig. Els nostres polítics i empresaris roben. Roben cada dia. Roben a cada hora. Roben a cada minut. Fins i tot quan respiren estan robant. I no passa res. Un decret, una resolució, una votació del consell d’administració, una llei: es blanqueja o fins i tot es legalitza el robatori. Com que la mentida també s’ha institucionalitzat, la realitat es distorsiona i robar es justifica com qui justifica una inversió en un servei essencial: cal robar pel bé de la nació. Aleshores, els nostres polítics s’emboliquen amb la bandera i ens endinyen la camama d’excuses barates mentre es foten uns tirillos de coca al lavabo del parlament—cortesia del camell major de la cambra catalana. Els empresaris per la seva banda forcen tota mena de comptabilitats creatives altament il·legals i tramposes. Les aproven sense oposició. I no passa res. Després aquests empresaris cleptòmans exhibeixen la condició falsa de bona persona amant de la filantropia i dels ai pobrets a qui regalen la propina del que els han robat prèviament: es queda bé. I tot es resol amb uns autocomplaents copets a l’esquena i uns tirillos de coca al lavabo de l’oficina.
El resultat de tot aquest espectacle grotesc d’ombres i morts vivents és l’acceptació del robar com una actitud normal i desitjable en la societat neoautonòmica. El lladre mola. L’avarícia nacional del robar s’ha transformat en la manera catalaníssima—del catalaníssim castrat, mentider i servil—de fer negocis i d’actuar en tota relació humana. Breu, un català si pot et robarà les vaques perquè sap que si no ho fa ell, vindrà un altre català i les robarà ell. O pitjor: ho farà algun espanyol amb l’ajuda de la metròpoli. En definitiva, si et poden pispar algun duro te’l pisparan. Si no pispes pempis és que ets un bajà, un inútil, un calçasses—o una combinació de tots tres. Talment com els nostrats gestors de la colònia, els catalans ens robem mútuament amb un somriure d’orella a orella i ho justifiquem amb la mateixa pobresa argumental i mental dels nostres polítics inspiradors i sostenidors del règim del Vichy.
En l’economia de vencedors i vençuts de la Catalunya de la tercera hora zero, els de la pela honesta s’estan convertint en una minoria de perdedors. O tal volta, parafrasejant una de les mongòliques faccions del saqueig del país, en una majoria silenciosa. Sigui com sigui, els lladres han pres la palestra pública i privada. De la mateixa manera que la jovenalla zoomer es deleix per ser influencer i no haver de treballar mai, la nova classe victoriosa sorgida de l’ensarronada i l’ensulsiada del 2017 premia el qui roba per damunt de tot perquè els mínims fonamentals de la impunitat i el que els anglosaxons anomenen accountability han restat completament obliterats. Solament un redreçament virtuós a partir d’una gestió autènticament responsable tant en política com en els negocis, a més d’una sòlida rigor contractual, pot fer sortir Catalunya del sot moral en el qual s’ha enterrat sota el pes dels gestors de la colònia.
