El ring dels covards

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

L’insult ha d’avergonyir qui el diu i no pas espantar qui el rep. Encara que siguin cent o mil insults que hagin passat per entremig d’altaveus que els multipliquen. Ho dic pels polítics. Perquè sembla que els hi hàgim de recordar que no han entrat a la política per agradar-nos. Hi han entrat per ser-nos útils. Voler agradar tothom és com de pati d’escola. Els podem semblar infantils, però ningú de nosaltres vol que siguin els nostres amics.

Ser útil avui dia en l’àmbit polític vol dir parlar de pagesia, habitatge, inflació o immigració. Nosaltres fa temps que parlem de tot això. La majoria ho fem sense la contenció o l’expansió estèril de les ideologies. La immigració ha saltat darrerament de forma matussera al ring de la política. Els polítics miren el seu debat amb por, desconfiança. Es mouen a la defensiva: llisquen, es cobreixen i abracen. Aquest tema preocupa les persones, sobretot, quan els polítics l’obvien. Ningú, quan en parla, debat sobre què diuen els articles dels mitjans, tan esbiaixats, covards i amb la indecència d’una mena de superioritat moral, a vegades. La gent parla del seu radi d’acció, només contaminat pel silenci o els crits dels polítics: no tothom s’atreveix a tocar de peus a terra.

Els polítics n’han de parlar, més com ho fem nosaltres, que no pas els mitjans. Que hi posin tot el context que vulguin i dades i si algú vol afegir-hi que fa un segle i mig a Catalunya érem un milió i mig de persones, també m’està bé. Que en parlin molt i ara. I, si us plau, que no posin línies vermelles. Estem farts de les línies vermelles i els cordons sanitaris. Han de comptar amb l’insult. No poden excloure del debat els extremistes (ni els racistes ni els fans del bonisme). La feina dels polítics és treure d’aquests discursos el mínim valuós que puguin tenir i allò que queda quan no tenen l’altaveu del populisme. Molts anys sense fer la feina, sense consensuar un model, han acabat anant bé a aquests extrems, als racistes populistes i als populistes que pensen que la integració és tenir una dona negra en un ple o una dona amb hijab al parlament.

Si aborden el tema, faran un favor enorme als immigrants honrats que treballen i s’han integrat. Perquè marxar del país d’origen és un acte de fe i d’esperança en un nou lloc i en un mateix. Creure en noves oportunitats és creure que un mateix les mereix. I la immigració és una oportunitat pel país de destí quan qui arriba té vuit anys i parla tres idiomes.

Jo llenço la pedra. Perquè la immigració sigui una oportunitat no podem continuar carregant un sistema incapaç en aquest sentit com és el nostre. En comptes de dotar-lo de recursos, el dotem d’ideologia i l’aprimem de recursos. Per definir els deures del sistema amb la immigració, cal definir quins són també els deures de la mateixa immigració, que s’han d’explicar com el veritable mecanisme de l’ascensió social.

En el que no hi pot haver debat és que el sistema educatiu ha de ser clar i s’ha d’imposar. La immigració ha d’acceptar el sistema educatiu del país. L’analfabetisme és la desintegració, arreu i per a tothom. El futur és a les aules. La Generalitat ha de donar eines als mestres i professors. La solució no és fer lax el sistema, que sovint afebleix la cultura i la torna inútil. L’aïllament no pot ser rendible. El sistema educatiu no pot anar a remolc i cedir.

El costat bo de la història és sectari. El futur dels polítics quan deixin d’exercir no existeix. Però el futur que molts albirem tot ple d’interrogants, amb un silenci d’orfandat, sí que existirà. Les oportunitats sense noms i cognoms són la desconfiança. En definitiva, que en parlin ara o callin per sempre.

- Publicitat -