Desencís multicultural

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Aquests darrers dies he tingut l’agradable visita d’una vella amiga alemanya. Ens coneixem des d’abans de la caiguda del mur de Berlín, de manera que les nostres periòdiques trobades em resulten un bon baròmetre sobre l’evolució del que, sens dubte, és el país europeu més rellevant.  M’ha ajudat a entendre la divisió del país fonamentada en una falsa unificació, que ha propiciat un ressentiment mutu i una cultura política escindida; de l’impacte negatiu de les polítiques ordoliberals d’imposició de l’austeritat de Gerhard Schröder (que va trair profundament l’esperit socialdemòcrata i, com Tony Blair, va trinxar el centreesquerra del país) i d’Angela  Merkel (que va destruir la inspiració socialcristiana dels conservadors). Cadascú a la seva manera, especialment amb la seva miopia política, fruit dels axiomes neoliberals dictats des de la reunió de Davos (aquella ciutat balneària retratada per Thomas Mann a La Muntanya Màgica on es podria entreveure l’autodestrucció europea de principis del segle XX) ha maldat per construir una Alemanya (i per extensió, una Europa) més precària, desconcertada i infeliç. El panorama alemany d’avui (vagues als transports, als serveis públics, protestes dels agricultors, encariment de la vida, dificultats creixents d’accés a l’habitatge, salaris baixos…) són el fruit de tres dècades d’errors i cap capacitat de revertir-los. De fet, ni tan sols existeix una mínima consciència de la magnitud de la tragèdia.

Ara bé, la meva amiga m’ha explicat una d’aquelles històries personals que tenen una traducció col·lectiva, allò que alguns investigadors de fa, també trenta anys, van posar de moda: la microhistòria que servia precisament per comprendre des d’un nivell de concreció els processos històrics generals. Aquesta bavaresa de la meva generació, una persona amb gran consciència social i ecològica, militant del pacifisme humanista, com a voluntària, va tutoritzar durant cinc anys una família de refugiats afganesos. Aquesta és una pràctica molt habitual al país, on sovint la sensibilitat social i els valors cristians es barregen en el sentit de dotar de l’existència d’una important exigència moral. El seu paper era d’ajudar a la família a incorporar-se a la societat alemanya, acompanyar-la en els laberints burocràtics, mirar de desfer els malentesos culturals, ajudar a trobar feina, assessorar en qüestions importants sobre l’escolaritat dels fills i fer de guia per poder-se moure en els usos i costums –les lleis no escrites– de les particularitats alemanyes. Les coses semblaven anar bé, des del principi. La competència lingüística dels nouvinguts va millorar en poc temps. El pare aviat va tenir feina i la seva situació va implicar una independència econòmica que podríem considerar exitosa. Els problemes van venir després. La seva filla gran, perfectament integrada al sistema escolar i els valors alemanys, amb excel·lents resultats acadèmics, a partir dels onze anys va ser obligada a portar vel. Al principi, quan sortia de casa se’l treia. Volia viure com qualsevol altra noia alemanya de la seva edat: sortir, fer esport, socialitzar i qualsevol altra activitat que aquí donem per descomptades. Tanmateix, quan la seva comunitat la va descobrir, la van tancar a casa i la van amenaçar a enviar-la a l’Afganistan perquè la casessin.

El lector es pot imaginar el sentiment de traïció i frustració de la meva amiga. L’havien estat enganyant completament. La idea de formar part de la societat alemanya, en el fons, resultava una qüestió pragmàtica i superficial (obtenir un passaport i els avantatges inherents a la nacionalitat), mentre els valors atàvics de l’integrisme religiós servien com a coartada per mantenir un patriarcalisme ofensiu per a qualsevol persona que cregui en la llibertat individual o la capacitat de triar la mena de vida que vols. Després de la intervenció de serveis socials (malgrat el nivell de degradació dels serveis públics dels darrers anys, l’administració alemanya encara funciona), la noia va ser acollida a una altra banda del país per protegir-la. Existeixen algunes “cases de joves” on miren de fer vida normal, i on són protegides de la vigilància comunitària, atès que molts homes (i també moltes dones) de la comunitat afganesa actuen com a policies de la moral, que poden generar situacions “complicades”, amb intimidacions, segrestos i expedicions cap al país d’origen, on són empresonades de per vida sota un burka o recloses a casa sense possibilitat de fer res més que parir criatures i estar al servei dels homes de la família.

El 2015, quan centenars de milers de refugiats van entrar sobtadament a Alemanya i altres països de l’Europa central, existia encara aquell optimisme d’intervencionisme humanitari que permetia salvar a moltes famílies que fugien de la dictadura siriana. Uns refugiats acollits entusiàsticament per Angela Merkel, que considerava que podrien integrar-se en els valors humanitaris i pragmàtics de la civilització germànica, a més de cobrir els llocs de treball mal pagats oferts per una patronal alemanya econòmicament reaccionària (algú se’n recorda dels “minijobs”?). Pocs es van parar a pensar en aquell moment que la majoria de refugiats no provenien precisament de l’oposició democràtica, sinó que en bona mesura representaven l’integrisme islàmic que es rebel·laven contra una dictadura laica que, si bé podien tenir una absoluta manca de respecte pels drets humans, mantenien amb èxit raonable un difícil equilibri entre diverses comunitats nacionals i religioses (cristians, drusos, sunnites, xiïtes, caldeus, alauites, iazidites, kurds, …) Bona part dels opositors a El Assad, patrocinats pel wahabisme d’Aràbia Saudita o de Qatar, van acabar fornint els rengles de Daesh o altres milícies gihadistes que van acabar cometent un veritable genocidi contra les minories religioses del país (i encara ho fan). Que milers de joves refugiats a Europa no van dubtar a sumar-se a Estat Islàmic on es van perpetrar les més terribles atrocitats. Ni Alemanya, ni la major part de països, una vegada (més o menys) derrotat EI no va acabar d’analitzar amb precisió què és el que havia passat. I de fet, la convivència –més aviat coexistència– entre la societat d’acollida, malgrat els esforços de persones com la meva amiga, i un segment important dels refugiats, ha acabat esdevenint un fracàs.

Douglas Murray, un polèmic periodista britànic, va exposar amb cert detall aquesta situació en un assaig publicat el 2017 The Strange Death of the Europe, on constatava el fracàs del multiculturalisme. La força de l’islam, que està passant per una fase de radicalització universal, i que està portant una relectura restrictiva i totalitària dels textos sagrats, implica una relació amb occident d’atracció material i rebuig moral i intel·lectual. Que denuncia un procés de replegament intern i agressivitat contra els elements externs. I sobretot, una dèria pel control comunitari expressat pel suposat vel islàmic, un símbol polític que representa el control de la sexualitat de les “seves” dones. I tot plegat en un moment en què el pensament woke i el relativisme cultural postmodern s’ha ensenyorit del món acadèmic occidental, que culpa de tots els mals a un colonialisme de fa dos i tres segles (i del qual, la majoria dels lectors no s’han beneficiat en absolut), i que persegueix un sentiment de culpa que ens empeny vers l’abisme de l’esterilitat del pensament i l’acció. Bona part de l’islamisme, controlat creixentment per les noves potències religioses i econòmiques que controlen bona part dels fons d’inversió globals o les federacions de futbol, està fent una esmena a la totalitat del pensament racionalista i il·lustrat i les seves conseqüències: la Declaració Universal dels Drets Humans, o els valors republicans de Llibertat, Igualtat i Fraternitat. I tot plegat, entre el desconcert, o pitjor encara, el col·laboracionisme “de ximple útil” de l’esquerra.

A ningú no se li escapa que precisament a Alemanya tenim un problema creixent amb la ultradreta. AfD (Alternative für Deutchelant – Alternativa per Alemanya) és un partit oportunista que està sabent manipular aquest malestar que la majoria d’alemanys (començant per la meva amiga, d’una cultura profundament antifeixista militant, com bona part de la seva generació) no gosen verbalitzar per ser titllats d’allò que no són (i certament, passar bona part del teu temps lliure per ajudar familiars de refugiats afganesos representa un doctorat de capteniment cívic i constructiu). I se senten completament orfes, sobrepassats per una situació que mai no imaginarien que es trobarien. Perquè, efectivament, protestar o detestar un totalitarisme religiós no et converteix en nazi, ans al contrari, sinó més aviat en un entusiasta de Kant i els seus principis de l’Imperatiu Categòric (és a dir, la importància de la coherència respecte a uns valors morals que, efectivament, són universals).

Potser és per això que a Alemanya, malgrat tot, passen coses interessants. Sahra Wagenknecht (per fert, filla de mare alemanya i pare iranià) que havia estat una de les més destacades líders de Die Linke, el partit d’esquerra de caràcter anticapitalista més rellevant del país, ha protagonitzat una escissió del partit. Contràriament als corrents majoritaris dins l’esquerra, considera que qualsevol política ha de centrar-se en qüestions materials, econòmiques i laborals, i deixar de banda les agendes relatives al gènere i la multiculturalitat. De fet, defensa polítiques migratòries restrictives i és de les poques veus que constaten aquest desencís multicultural. I, fins al moment, sembla que la jugada li està sortint bé, perquè en les darreres eleccions (i els sondejos) indica que s’està emportant la major part dels vots de Die Linke. Ara, el repte consisteix a recuperar molts vots de l’esquerra que en els darrers anys s’havien anat cap a AfD. I això ja no sembla tan clar.

- Publicitat -

Estan passant coses a Alemanya i a tota Europa. I la majoria, no són bones. En qualsevol cas, davant dels reptes d’una reaccionarització generalitzada, especialment pels nous totalitarismes religiosos, el que cal és fer una profunda reflexió sobre els valors universals que, al llarg de la història, han demostrat que fan la vida de la gent millor: l’humanisme; la primacia dels drets de l’individu sobre la pressió comunitarista; la llibertat de les dones enfront les propostes patriarcals; la justícia social; la redistribució material en base a potenciar una igualtat d’oportunitats reals; la preeminença del laïcisme enfront les temptacions d’imposar una visió religiosa –i obscurantista– del món. La universalitat, en resum, dels principis republicans de llibertat, igualtat i fraternitat que avui compta amb enemics poderosos. Ja n’hi ha prou de tanta condescendència amb la barbàrie, ni que aquesta compti amb coartades religioses o multiculturals.

- Publicitat -