Dóna records

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

De petit visitava la meva padrina a casa seva en ocasió de cada festa del calendari. Solíem anar-hi a mig matí. De la il·lusió que li feia, mentre pujàvem les escales que menaven al segon pis d’aquella casa de Salt ja treia el cap pel forat de l’escala per saludar-nos efusivament. Un cop a dalt, abraçades, petons i, si s’esqueia, els nens recollíem l’obsequi pertinent. Tot seguit, ma mare, ma germana i jo passàvem a la sala d’estar-menjador amb la padrina i el seu marit.

L’estança estava distribuïda amb una gran vitrina plena de records i copes ocupant tota la longitud de paret interior on hi havia la porta. A la paret oposada els finestrals s’obrien al Carrer Major. Davant la vitrina, una taula allargada amb vuit cadires il·luminada amb una làmpada d’aranya entre kitsch i grollera. Més enllà, a la zona que feia de sala d’estar, dues butaques miraven el televisor. Finalment, un sofà de 3 places recorria l’espai de sota del finestral.

La padrina i el seu marit seien a les butaques i nosaltres al sofà amb la meva mare prenent la posició més propera a la padrina. Es posava el televisor en silenci perquè el marit pogués seguir-hi immers.

El temps m’ofegava mentre ma mare i la padrina—de la generació yé-yé, que sempre em va semblar gran—repassaven els fets al voltant de tots els coneguts. Primer nosaltres. Se’ns preguntava sobre l’escola i les activitats que fèiem; la mare completava les respostes. Després els fills d’ella. Tot seguit les respectives famílies extenses. A la fi altres persones del poble. No em podia avorrir més i observava cada detall d’aquell lloc. Quan parlaven d’elles mateixes, amigues d’infància i de tota la vida, seguien amb les cròniques, ni fredes ni calentes. Ha quedat sense feina, està preocupat. Treu bones notes, deu estar contenta. Van venir tots per Nadal i n’érem dotze en total. Vaig cuinar sarsuela, jo els vaig fer canelons. Tu ja tens nòvia? Causa, conseqüència. Abans, ara, després. I tal dia farà un any.

Quan tot això i els llargs acomiadaments finien perquè arribava l’hora d’anar a fer el dinar, quan ja ens havíem fet els petons, posats els abrics i érem al llindar, les últimes paraules:

-Dóna records a la teva mare i (tot un reguitzell de persones).
-De part teva, adéu.

Jo estava perplex. Primer no sabia què era «donar records». Després, en saber-ho, no hi trobava sentit. Però, sobretot, m’impressionava l’efecte d’aquestes paraules: Sens falta, cada cop que trobàvem alguna de les persones mencionades, ma mare començava la conversa traslladant els records, tal com se li havia encomanat. I la persona en qüestió se n’alegrava i demanava que els records es tornessin a la meva padrina.

- Publicitat -

Per a molts dels de la meva generació aquests records s’han fet llunyans. Hem viscut aquí i allà, hem conegut i oblidat centenars de persones: parelles, amics i familiars a qui voluntàriament o accidental hem deixat enrere tot escoltant «los amigos que perdí» del grup de música barceloní Dorian. A la ciutat o a l’estranger vivim en pisos petits, de lloguer o d’aquell estil de construcció de més enllà de l’any 2000 a les afores: de barris sencers on tot és igual i majoritàriament de plàstic. Habitatges que no n’esperen rebre gaires, de visites: si cal ens podrem trobar als restaurants.

I quan sortim al carrer naveguem entre turistes, nouvinguts o els habitants d’una ciutat en un país estranger on, també, tothom hi és immigrant. Als nostres llocs les relacions socials ja neixen per ser efímeres i cada malentès és definitiu. Ara i aquí, la resta no existeix. Amb tot plegat ens hem fet substituïbles professionalment i social però compensem aquesta angoixa de no ser ningú amb l’entreteniment audiovisual. Treballem, consumim, viatgem. Encarnem la idea optimista de globalització dels anys 90.

Mentrestant, sense les visites a la padrina, sense la família i sense el poble, no ens n’hem donat gaires, de records. I potser perquè ja sóc tan gran que no és creïble que sigui jove i a més ja no en vull ser, ara em sorprenc reprenent el fil per tornar a cosir la família, el poble, la nació, a mi mateix.

-Estimat amic, dóna records a la dona i als nens, i que vagi bé el viatge de tornada.
-De part teva, fins aviat.

- Publicitat -