La psicòloga del Born

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Tradicionalment, la novel·la negra sol ser un instrument literari privilegiat per fer crítica social i política. Potser per això ha tendit a ser menystinguda entre els administradors del cànon o considerada com a gènere menor. I precisament les fronteres entre els àmbits de la delinqüència i la denúncia solen ser poroses, com explica la història de la literatura i de la cultura.  Les ficcions en què es barregen elements de realitat, o potser, més aviat, una realitat tan sòrdida i inversemblant que podria semblar ficció, és un artefacte que ha funcionat amb eficàcia des d’almenys la il·lustració. Balzac, especialment en un dels seus millors llibres, Les il·lusions perdudes descriu un panorama periodístic en què els escriptors del moment es dediquen a retratar de manera implacable les misèries de la vida social i política de les classes altes parisenques. Henry Gauthier-Villars, més conegut com a “Willy”, més que escriptor, empresari que explotava multitud de negres literaris entre els quals la seva primera dona Collette, tenia muntada una indústria de tafaneries, recollides en llibres i novel·les, sobre el que s’esdevenia als selectes salons de la capital francesa. En altres termes, la ficció, que si és bona ha de dedicar-se a plagiar la realitat, ha estat sempre un instrument de coneixement privilegiat, un manual d’instruccions de com funciona al món. És per això que està desapareixent dels currículums escolars. Cal tenir la gent jove distreta amb gadgets, videojocs i aquest soroll més o menys organitzat de lletres obscenes que perpetra la Bad Gyal.

Certament, la literatura catalana, en termes generals més interessant del que podríem estar disposats a admetre, encara que amb un sistema de capelletes, ressentiments i una total absència de política cultural mínimament coherent i ambiciosa, sol ser receptiva a uns cànons encara massa neonoucentistes. I avui, addicta a l’exhibicionisme woke, farcits de personatges benestants de l’Eixample amb excessiu meliquisme i una visió de la ruralitat pixapinaire, no sempre permet visibilitzar apostes arriscades de gent que, com tota bona literatura, requereix d’unes quantes hòsties als personatges i els lectors.

És el que fa precisament la Psicòloga del Born, que compleix amb bona part dels requisits dels ingredients tradicionals de novel·la negra: crítica social, molta crítica política, i amb una protagonista (teòricament) fictícia, una psicoanalista argentina sense complexos i molta mala llet, que enceta les seves teràpies amb sonores bufetades a unes clientes que, per privilegis heretats i collonades existencials, se les mereixen.

Sempre s’ha especulat molt sobre “la gran novel·la de Barcelona”. Ben segur, els especialistes en estudis literaris podrien fer les seves propostes, i probablement, caldria que fos escrita per cada generació. Tanmateix, sempre em ve al cap que, simptomàticament “La gran novel·la de Barcelona” és aquell conjunt de relats de mida reduïda publicada ja fa una colla d’anys per Sergi Pàmies. Qualsevol intent per escriure un gran artefacte literari sobre la meva ciutat és i serà sempre un fracàs, perquè no hi ha una sola Barcelona, sinó moltes, superposades i calidoscòpiques, sovint enfrontades o ignorades entre sí. Hi ha un llibre que m’agrada particularment, del sempre enyorat Manolo Vázquez Moltalbán titulat precisament Barcelones. Precisament aquest darrer autor, al meu parer, és qui més la va saber entendre, perquè com a arribista social, desclassat cap amunt, va poder retratar les múltiples capes de la ciutat, especialment a partir del seu personatge inventat Pepe Carvalho, un descregut detectiu capaç de combinar les misèries de la part alta i baixa del Cap i Casal.

- Publicitat -

La Doctora Noèlia Arrotea, una immigrant més o menys il·legal, una dona sense manies  ni en el seu capteniment social, ni en els seus costums sexuals, ni en el seu instint primitiu de justícia, psicoterapeuta Gestalt que té consulta al Born, és un d’aquests personatges que aspira a fer la gran novel·la de Barcelona a còpia d’una sèrie de novel·les (de moment ja en porta vuit) que tracta sense pietat el nostre país, amb les seves moltes ombres, escasses llums, i abundoses inconsistències i perversions, especialment reveladores en aquest post-procés que se’ns fa tan llarg. En un país com el nostre, tenint en compte la nostra tradició llibertària –una Rosa de Foc segons denominació d’un periodista argentí de principis del segle XX– una bona novel·la negra no la pot protagonitzar un policia (que no pot ser sinó un enemic), sinó algú com ella, una psicòloga amb discutibles titulacions acadèmiques, que com la majoria de barcelonins té zero cognoms catalans, i de fet un passaport argentí, que abraça la catalanitat a partir d’assumir una llengua estàndard directa, i sobretot, un desorganitzat esperit anarquista, a qui no li fa nosa la violència, que actua per instint, i que representa la necessària rauxa del país. Per descomptat, en tota novel·la d’aquestes característiques, requereix també un peculiar doctor Watson, en aquest cas, en Sensat, el seu recepcionista, català de Sarrià, antic alt executiu, que ha recorregut mig món per exercir d’aquest seny que la protegeix i atenua el seu caràcter desbocat. Un Sensat que podria representar el darrer mohicà de Barcelona, aquesta espècie en vies d’extinció que representa el bon ciutadà arrelat a una ciutat que es va convertint en una mena de gran parc d’atraccions de turistes i expats, i que tampoc no dubta a fer servir, si cal amb moderació, munició de 9 mm. Hi ha altres interessants secundaris, com “El muchacho”, un gitano de Gràcia, un corrupte espia del CNI, uns amics ucraïnesos que l’ajuden en les seves aventures, normalment repartint estopa o calmant els seus sobtats i insaciables requeriments d’entrecuix.

A partir d’aquí, les seves històries, una mena de monogràfics on no deixa cap canya dreta. Deixant en evidència TV3 i el tòxic ecosistema de l’audiovisual català (La nostra); la influència de l’Opus i altres grups relacionats amb la religió i la seva capacitat maçònica d’influència (La Creu sense Crist); els negocis bruts de les classes benestants de l’Upper Diagonal (El vol daurat del floró) o les relacions promíscues entre partits polítics i periodisme (La marca de Caín). Tot just acabo de llegir-me la darrera, Espasmes de la Casa Gran, un interessant relat sobre les connexions mafioses de l’Ajuntament de Barcelona amb negocis bruts del joc i la prostitució. En tots els llibres hi ha una estructura similar, i el més interessant –i preocupant–, la desfilada de personatges reals (ocults rere alguns petits canvis de grafies), fàcilment identificables, on ens exposa amb cruesa les seves activitats, costums (no sempre lloables) i moltes, moltes misèries. Personatges i situacions que ens permeten disseccionar sense anestèsia les males arts de la política, la cultura i la societat i l’antropologia catalanes. Precisament el seu darrer llibre, sobre l’Ajuntament, ens mostra la xarxa de parasitisme creada a l’entorn dels Comuns per permetre sobreviure (més aviat “superviure”) de bona part dels principals protagonistes del partit d’Ada Colau, amb una exposició pública dels seus embolics privats amb un punt que ens farien pensar en un vodevil. Tot plegat amb una ironia que podria semblar britànica, i que en canvi, resulta tan destralera com els monòlegs de Ricky Gervais.

Ens trobem, doncs, en una provocadora barreja entre realitat i ficció. Una realitat, d’altra banda, ben informada, perquè alguns detalls d’aquests que podrien passar per exagerats, em resulten coneguts, especialment per l’aparició de personatges que no formen part precisament de la primera línia pública, i que denoten un coneixement profund de les misèries de l’establishment català. I només per això, i tenint en compte que parla un lector més d’assaig que de novel·la, val molt la pena llegir. Si més no, perquè com passava a les novel·les de Balzac, o l’empresa de Gaultier-Villars, resulten una font de primer ordre per a reconstruir la història d’un temps i un lloc concrets.

Qui és la Psicòloga del Born? Ni idea! Dedueixo que algú que disposa de molta informació, i que a més, escriu molt bé. Les novel·les estan molt ben editades i els textos són àgils i el ritme, com la conducció del cotxe que apareix a les seves novel·les, un Abarth d’aquests petits i molt potents que es condueix de manera esbojarrada per la Rabassada, mareja. Fa temps que vam contactar per twitter i que fins i tot va tenir el detall de permetre que escrigués el pròleg d’un dels seus llibres. També han escrit per ella l’Albert Donaire, l’Enric Vila, en Chema Clavero o la Maria Chacón. Només sé que el dijous, 22 de febrer, estic citat a la Llibreria Ona de Gràcia, juntament amb alguns dels seus prologuistes, a la presentació del seu darrer llibre.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca