Chesterton ho descriu a la perfecció: retòrica amorfa i passió de tribuna. La política aporta, avui dia, més que solucions, debat. No respon a les injustícies econòmiques, la falta d’habitatge, els problemes d’accés al mercat laboral, la millora d’infraestructures, els pobres resultats acadèmics o la qüestió de la immigració. El debat polític no respon els problemes diaris de la gent, sinó que, des de la inacció, ataca la suposada base cultural d’aquests problemes, com ara poden ser el patriarcat, el canvi climàtic, els grans capitals, els empresaris, les escoles privades, el racisme o tot un seguit de suposats enemics, com ara l’extrema dreta o el neoliberalisme, que no fan més que engreixar el debat, distorsionar-ne els objectius i avortar les solucions. Tot, vestit de l’axioma amic-enemic, guerracivilista, que resta tota l’efectivitat que queda als debats i allunya el consens en qüestions que són de país. La política, a més, ha assumit que la globalització estén l’ombra del fantasma de qualsevol conflicte en els assumptes interns de cada país. Des de la crisi del 2008, passant per la pandèmia i, en l’actualitat, la Guerra d’Ucraïna. Elements, a priori i segons els nostres polítics, impossibles de governar que afecten la nostra economia, el preu de tot o la sanitat.

El canvi de paradigma del debat polític (d’atacar els mateixos problemes a dissertar sobre la seva base cultural) afavoreix els polítics perquè genera que tinguem la sensació en molts casos que els problemes no són culpa seva, és a dir, no ens deixen que els culpabilitzem dels problemes i per aquest motiu no tenim la necessitat de deixar-los de votar. Ni la pandèmia, ni la Guerra d’Ucraïna, ni el canvi climàtic, ni les màfies lligades a la immigració, ni la sequera, ni els grans capitals. Qüestions ingovernables de què diuen que depenen tots els nostres problemes.

Els està bé que així sigui perquè no ens obliguen a deixar-los de votar i perquè quan abandonen el terreny de les idees, de les acusacions alienes, i baixen a les qüestions concretes, quan intenten aportar solucions, demostren la seva incapacitat, començant  per la gestió de la inflació, l’habitatge o la sequera.

Els ciutadans hem acceptat que es col·loqui al centre del debat aquesta abstracció cultural que els envalenteix i els exculpa, que els torna innocents. No refusem la retòrica que mai els assenyala i que tampoc és intel·ligent, perquè es basa en el clip curt, l’excusa i la desqualificació. No implorem solucions perquè sovint ells mateixos afirmen que no les tenen, quan apunten tan alt en l’escala del no-res.

La vida de les persones discorre molt per sota d’aquesta forma de debat polític i la percepció és que tota política és inútil. Per això les manifestacions duren dos dies. La majoria no vol ni té temps de participar en cap debat d’idees. El distanciament de la política dels ciutadans perpetua els polítics en els seus càrrecs.

Pedro Sánchez i l’establishment Europeu tenen llarga vida a la Moncloa i a Brussel·les, mentre continuï aquesta manera de fer política moralista, restrictiva i que busca la desafecció. Alhora, el llop, que no volen gaire lluny perquè els és molt útil en aquest joc, es va engreixant i va canalitzant la crispació, la tensió i la inseguretat. I nosaltres continuem adormits, sense interès, comprant retòrica a baix preu i l’oli cada cop més car.