Activismes

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Ja ens hem acostumat a l’aparició d’activistes climàtics que, al més pur estil de l’heretgia iconoclasta, atempten contra obres d’art com a una radical forma de protesta per la (presumpta) inacció dels governs sobre el clima. Tot seguint l’exemple de les primeres accions de grups ecologistes de finals de la dècada de 1970, alguns joves han fet mutar un moviment fins a apujar l’aposta, i de fer accions de desobediència civil contra interessos privats (posem pel cas, per dificultar la caça de balenes o l’extracció de petroli), hem passat a cert nihilisme i atemptar directament contra el patrimoni col·lectiu, la tradició, els nostres orígens i fonaments culturals. En bona mesura, sembla la conseqüència directa d’admetre un fenomen social, en realitat una pràctica religiosa, de mil·lenarisme anomenada “ecoansietat”. Fa mil anys ens angoixava la fi del món; avui, la crisi climàtica.

Probablement, molts joves de la generació Z se m’emprenyaran, i m’acusin de banalitzar la crisi ecològica (que sens dubte existeix). Tanmateix, hi trobo massa meliquisme entre una generació que, al so de les xarxes socials, és convidada a sobreactuar públicament. La meva generació, arribada a l’adolescència de la dècada de 1980, sens dubte, érem tan cretins (o més) com els adolescents actuals, amb la diferència que pràcticament, no hem deixat rastre audiovisual, i això ens permet mentir sobre el nostre passat amb força més elegància i credibilitat. Ara bé, des de la meva condició d’historiador, acompanyada de la de boomer, puc recordar tres episodis, com a mínim, que ens havien de portar cap a la fi del món. Primer, 1983, quan alguns “futuròlegs” (una categoria que es va posar molt de moda) vaticinaven un holocaust nuclear. La cosa era versemblant perquè la crisi dels míssils de Cuba de dues dècades enrere va anar d’un pèl que hagués desfermat un conflicte sense altra solució que una hecatombe. Segon, el 2000, quan un suposat “efecte mil·lenni” segons el qual, a causa de programes informàtics mal dissenyats, caurien tots els ordinadors del món i generaria una situació de caos, anarquia, i accidents, també nuclears. Finalment, 2012, quan un misteriós calendari maia pressuposava alguna mena de cataclisme natural indefinit que assenyalava, de nou, la fi del món. El món no s’acaba, malgrat que sempre és susceptible d’empitjorar. I tendeix a deixar en ridícul a les creences arrelades de cada generació.

Tanmateix, l’objecte d’aquest article no és la fi del món, sinó el capteniment irracional i recurrent entre alguns grups, amb més soroll que música, convençuts d’una veritat revelada i amb capacitat de sacsejar la societat on actuen. Podríem parlar de les sectes religioses, com els flagel·lants que anaven de poble en poble a les acaballes del segle X anunciant el judici final (fruit d’una interpretació forçada de l’apocalipsi de Sant Joan) i comminant a expiar els pecats. Ho eren els milions d’adolescents, amb el llibre vermell de Mao Zedong a la mà, decidits a destruir, en nom de la Revolució Cultural, la tradició xinesa, humiliar els mestres, enviar al camp de treball a la gent amb ulleres per intel·lectual, o canviant el color dels semàfors per obligar a avançar en vermell… amb milions de morts absurdes i el resultat de tres dècades de reculada econòmica una generació perduda. Ho eren els milers de joves post-68, que des del dogmatisme del Marx més herètic, es van llençar a una violència absurda en grupuscles/ sectes com les Brigades Roges tan ben retratats a la sèrie Esterno Notte, de Marco Bellocchio. O els milers de joves musulmans que es van incorporar a Estat Islàmic i van sembrar la violència nihilista i el caos en la seva absurda aventura. Sense ser ben bé el mateix, encara que amb idèntics mecanismes de dissonància cognitiva, es pot copsar entre els transactivistes decidits a rebentar actes, conferències o presentacions de llibres en què es qüestiona (dialècticament) les seves creences, els activistes propalestins que irrompen a les universitats en els discursos de Joe Biden (sense entendre que aquestes accions, com les de ruixar amb salsa de pintura Els Gira-sols de Van Gogh més aviat perjudiquen les seves causes).

Hi ha un component psicològic que comparteixen aquests moviments tel·lúrics que busquen tan la glòria, com la redempció, com l’expressió d’un malestar existencial, com la voluntat d’exhibicionisme que es repeteix des de l’antiguitat fins abans-d’ahir. Un sentit insubornable de superioritat moral; uns axiomes ideològics en forma de dogmes; un pensament religiós transvestit d’ideologia. També existeix una peculiar manera d’organització. Els nuclis activistes tendeixen a ser grups tancats, grups d’afinitat, fonamentats en l’adhesió incondicional que acaben esdevenint sectes, sovint al voltant d’un guru que actua amb una gran capacitat de manipulació psicològica, i en què el dubte s’assimila a l’heretgia. Grups tancats i agressius amb el món exterior, gran capacitat de vigilància i control sobre els seus membres i una aparença d’assemblearisme que amaga una jerarquia tàcita i inflexible.

Sempre que pensem en sectes, les associem a la religió. I, tanmateix, les més nombroses tenen més aviat un caràcter polític, ideològic, i darrerament, pedagògic. Tots aquests nuclis es fonamenten en la creença d’un món millor, una mena de messianisme redemptor, i sense capacitat de càlcul d’uns danys col·laterals sempre menystinguts. Des de la simplificació del món, acabar amb els cotxes i les granges industrials ens hauria de portar vers una arcàdia natural perduda fonamentada en la felicitat de la vida simple. Evidentment, a cap activista se li acut pensar que una interrupció de l’agricultura industrial i del transport per carretera crearia una fam sobtada que implicaria la desaparició de, potser, tres quartes parts de la humanitat i que la lluita pels recursos ens abocaria a un panorama de confrontació civil violenta. Servidor de vostès va investigar les experiències utopistes del segle XIX, en què moviments com els de la Nova Icària de mitjans del segle XIX (on van participar catalans) va acabar com el rosari de l’aurora: líders que volien manar massa; activistes poc avesats a l’agricultura, males collites, atacs dels indis van acabar amb els participants, pràcticament, a trets.

Tanmateix, el nou activisme d’avui, potser no és tan dramàtic com l’històric, encara que sí que posseeix uns elements que ens poden recordar a aquesta mena d’utopisme neoliberal, simplificador de les idees, fonamentat en el menyspreu del passat i la tradició i massa al·lèrgics a la reflexió profunda. D’un temps ençà, a partir del moment en què l’extinció del marxisme i l’anarquisme organitzat han deixat en certa orfandat els partidaris d’una societat més igualitària, els activistes de segona generació estan més preocupats per l’estètica que per l’ètica; de l’acció que de la reflexió; el relat que de les idees. I, en els darrers anys han anat colonitzant els moviments socials, encara que també els partits (dits) d’esquerra, els sindicats, els moviments veïnals, les organitzacions no governamentals. Ja no estan tan pendent de construir alternatives (se suposa que al capitalisme) com de fabricar eslògans fàcils, repetits com a mantres, per demostrar que estan al costat correcte de la història. Estaria bé, si almenys, haguessin estudiat història, i filosofia, com algunes generacions precedents. Perquè, més aviat, i coneixent alguns casos, molts s’han acabat alimentant amb una dieta vegana de prejudicis ideològics i han abusat de la beguda del relativisme cultural, de les idees postmodernistes focaultianes. També s’hi han posat amb entusiasme amb la destrucció de les jerarquies intel·lectuals (la seva aversió contra el canon occidental és un dels seus trets identitaris). El problema és que Focault i els relativistes (amb Butler, Crenshaw com a teòriques actuals) ens aboquen vers una esterilitat intel·lectual sense pal·liatius. I per matar al pare, obligació ontològica de cada generació, cal prèviament tenir-ne. I bona part de l’activisme actual ja fa temps que va decidir prescindir-ne.

A veure. No voldria que se’m malinterpretés. L’activisme és important i essencial per al canvi social. Sense activisme, probablement el feminisme no se n’hauria sortit; tampoc els moviments d’alliberament nacional o els treballadors. El problema, en aquesta era sobreactuada d’instagram i Tik-Tok és que el neoliberalisme ha despullat de contingut els activistes. Els ha convertit en actors sense obra, en pel·licules sense guió, en equips de futbol sense pilota ni porteria. La seva aversió a la disputa ideològica (tothom que està en contra seva és “feixista” representa deixar el terreny als seus adversaris. I, com passa cada vegada que algú vol empastifar alguna obra del Louvre o impedir la presentació d’un llibre que no els agrada, estan generant un rebuig instintiu a les mateixes persones que, probablement, hi estarien d’acord amb les seves finalitats. Al cap i a la fi, disposar d’un planeta més net, d’una major igualtat entre sexes, de drets socials similars per a tothom independentment dels seus orígens són causes nobles i justes. Tanmateix, amb la seva actitud de creure que tenen raó i mirar-la d’imposar mitjançant l’acció directa i la desautorització del dubte, estan alimentant aquesta onada reaccionària que, a diferència del passat, està anant a les facultats de filosofia i estan guanyant, per incompareixença, la batalla ideològica. L’activisme sense reflexió és estèril. Sense dubtes és dogmàtic. Sense treball constant ni organització, és suïcida.