Ho exposa amb tota cruesa un informe del Pentàgon de 2020 i ho recollia el portal de notícies American Military News. Segons dades del mateix exèrcit, el 77% dels joves entre 17 i 24 no compleixen les condicions per ser reclutats per al servei militar. Són massa grassos, prenen massa drogues, van massa tatuats, tenen malalties mentals o el seu quocient d’intel·ligència està per sota dels mínims requerits. És un tema colpidor, i que no deixa de créixer (el 2017 era sis punts per sota). L’estudi aplega dades d’homes i dones, perquè des de fa dècades les dones han normalitzat la seva presència a les forces armades, i tot i que no parla de diferències, sembla que la seva condició física és millor. És obvi que existeix un problema que va creixent, i del qual se’n parla poc.

La setmana passada, d’altra banda, es va publicar l’informe del CIS on sortia que al voltant del 44% dels homes consideraven que les polítiques d’igualtat havien anat massa lluny. Més enllà de la conclusió fàcil, és evident que hi ha un malestar dels nois joves, i no necessàriament els avenços de les dones en són necessàriament la causa, sinó més aviat el símptoma. Amb dades de 2022, i a Catalunya, el fracàs escolar entre els nois (16,7%) és set punts superior que entre les noies (9,7%), una xifra que s’ha mantingut en les darreres dècades i que afecta a pràcticament tot occident. La deriva ideològica de les esquerres, que si em permeten l’acudit, sembla haver passat de la lluita de classes a la lluita de melics, s’ha concentrat més a formular una taxonomia de col·lectius discriminats (la teoria de la interseccionalitat (formulada per Kimberé Crenshaw el 1989) que a treballar per a una major igualtat i anivellament entre sexes. I això implica assenyalar els homes blancs com a diana de tots els atacs, l’alfa i omega de totes les injustícies acumulades en la història de la humanitat. I en aquest nou ordre, apareixen els nous discursos sobre “les noves masculinitats”, o la deconstrucció del gènere masculí.

En els darrers anys s’han creat una mena de nova ideologia hegemònica segons la qual la realitat objectiva del sexe s’ha reconvertit al subjectivisme neoliberal del gènere. I per tant, les categories home i dona, en la seva pluralitat de caràcters, estils, maneres de viure la sexualitat i la representació de cadascú, han estat transformades en caricatures. De fet, i respecte a les generacions boomers i X, els discursos dominants impliquen una hipersexualització dels individus, amb uns models teòrics de dones proclius a la barbie, i una idea de masculinitat al més pur estil dels impresentables herois del reguetón, que per a la gent de la meva edat, no són altra cosa que els típics machitos tan estúpids com impresentables, i que contràriament al que impliquen els tòpics, solien tenir una pèssima imatge entre els cercles masculins. En altres paraules, entre els meus amics de tota la vida, homes blancs de mitjana edat heterosexuals (no tots), la imatge d’en Bertín Osborne sempre ens ha inspirat una certa basarda amb un punt de fàstic. En bona mesura, tot el discurs queer ha tingut certa capacitat de seducció entre adolescents que se senten completament al marge de models de l’estil Bad Gyal o Quevedo, unes veritables caricatures, com també són caricatures allò que triomfa a les xarxes socials com a nou cànon de bellesa, amb dopatge de cirurgia, photoshop, i creixentment, d’intel·ligència artificial.

En qualsevol cas, els nois joves ho tenen pelut, perquè viuen en la contradicció entre models tan irreals com ridículs, i la culpabilitat de ser qui són. En una època en què el victimisme representa una estranya eina que confereix prestigi i reconeixement, els nois sembla que sobrin en aquesta equació. Sembla que la condició masculina ve associada, en aquest discurs dominant, en una mena de masclealfisme d’home dominant, malcarat, groller, agressiu, ignorant i insensible (més o menys com la imatge dels videoclips de Jay-Z o Fonsi. I això, contràriament al que molts podrien pensar, no representa a l’home mitjà de cap generació de la història, sinó que més encarna els valors del capitalisme neoliberal: comunicació, aparença, oportunisme i absència d’escrúpols. D’altra banda, es busca generar un estat d’opinió en què es fa responsable als homes d’una inacceptable violència contra les dones, quan el cert és que només un de cada 700 homes ha estat processat per aquests casos lamentables. De la mateixa manera que és inacceptable culpabilitzar tot un col·lectiu ètnic pel que facin alguns membres, tampoc no ho és demonitzar tot un sexe. Per cert, que en tot el més de mig segle de vida conscient, mai no he sentit ni un comentari que justifiqui la violència contra les dones. Més aviat (i en això sóc molt Clint Eastwood), maltractar una dona és exlusiu de covards, que prefereixen triar una víctima més feble per dissimular la seva més absoluta absència de coratge i valor.

Tenim un problema amb els nois joves. Els models de referència, són, majoritàriament uns cretins (rapers, futbolistes semianalfabets, youtubers demagògics…), tot i que això ha anat passant en múltiples generacions, també en la meva. No se sap molt bé què s’espera d’ells. No tenen pràcticament espais per introduir-se en el món adult (amb una desocupació juvenil extrema i una precarietat s’ajornen sine die el moment d’assumir responsabilitats. El perllongament artificial, diria que agònic, de l’escolaritat i les dificultats per emancipar-se fan ajornar eternament el pas de noi a home. S’han eliminat els ritus de pas a la vida adulta. Des d’un punt de vista afectiu, la destrucció dels models convencionals familiars no han estat substituïts per altres mecanismes capaços de conferir estabilitat o eficàcia en les relacions socials i sentimentals. El sexe sense compromís pot estar bé a determinades edats, malgrat que sovint pot degenerar en un nihilisme sexual i vital. Pot tenir un cert punt de depriment. La sociabilitat del carrer (principal espai d’oportunitat d’aprenentatges vitals) ha estat substituït en l’addicció en els jocs fins a un punt en què el hikkikomorisme comença a representar una amenaça de salut mental pública. En tot aquest context, sense referents positius, sense aquelles convencions que poden orientar les persones, viure té un punt d’absurd, i això fa vulnerables. D’altra banda, passar del tabac com a eina de transgressió a la banalització d’allò que se’n diu drogues toves, on el consum està normalitzat i acceptat, genera una certa passivitat incompatible amb la vitalitat necessària per encetar els ritus iniciàtics.

En tota aquesta situació, en què la condició de noi està en entredit en la crítica a models de masculinitat que no són generals, sinó estereotips exagerats, molts estan van molt perduts. En una societat en què l’hedonisme sembla la gran aspiració, es troba a faltar ancoratge moral a partir de valors mínimament humanístics i una ètica de responsabilitats que confereixen personalitats necessàries per crear una societat cohesionada. Els nois no tenen referents positius, existeix un gran malestar, i sovint en aquest interval, tot parafrassejant Gramsci, apareixen monstres. El monstre de la ultradreta, per exemple, que ofereix valors forts, la radicalitat inherent a la joventut, i la capacitat d’orientar el ressentiment acumulat en la direcció equivocada. Explicava fa poc el pensador vilanoví Josep Ansensio l’ascendent entre moltes d’aquestes generacions d’algú com Jordan Peterson, un psicòleg estrella entre el nou reaccionarisme que ve de Nord-Amèrica. O youtubers completament demencials, que fins i tot propicien moviments sectaris i perillosos com els incel, una mena de club dels ressentits.

Estem creant joves fràgils i febles, amb discursos sobre les noves masculinitats centrades en renunciar a la fortalesa moral, a la responsabilitat, a reprimir l’instint de lideratge. Sembla com un pla per convertir les societats occidentals en un espai caracteritzat per homes febles, per estendre aquesta societat com més va més vulnerable a les moltes amenaces que ens envolten. Com deia l’informe de l’exèrcit, estem creant una generació de nois massa grassos, massa tatuats, massa drogats, massa desequilibrats, massa ximples. Hi ha una dita americana, sens dubte polèmica amb l’òptica actual, segons la qual els homes durs porten els bons temps; els bons temps fan homes febles; els homes febles porten temps terribles. No podem arriscar-nos a tenir generacions febles, en un món cada vegada més fràgil i perillós.