Debatre sobre immigració és com capbussar-se en una piscina infestada de piranyes. No en sortiràs sense unes quantes queixalades. Entre la caricatura d’un antiracisme més preocupat sobre qui l’expressa que sobre qui el pateix i els oportunistes que fan servir el papus de les migracions per manipular els baixos instints d’una societat angoixada pel futur, resulta pràcticament impossible abordar un tema complex i ple d’arestes amb un mínim de rigor i de manera adulta.

És la immigració un problema? Sí, especialment per als protagonistes, és a dir, els qui són emigrants quan marxen i immigrants quan arriben. Malgrat la romantització que alguns fan servir per endolcir-la, primer de tot, és un drama, que sol començar malament (fugir d’un malestar) que sol acabar pitjor (proporcionalment, el fracàs en les expectatives s’imposa a l’èxit) i que deixa infinitud de danys col·laterals (descomposició familiar, desarrelament, explotació, vulnerabilitat…)

Per il·lustrar-ho, els vaig a explicar una breu història. Cap a finals del segle passat, mentre feia el meu doctorat en història, vaig ser becat pel Ministeri d’Afers Exteriors per a un programa llatinoamericà d’investigació sobre “La emigración española en Argentina”, per a la qual, a banda de fer una tasca considerable de documentació, vaig fer una estada de diversos mesos a la Patagònia. Allò que més o menys vaig anar esbrinant, i que va quedar recollit en una memòria de recerca que dec tenir en algun calaix oblidat, era d’una sordidesa depriment. Una explotació despietada (que en el cas patagònic, va acabar amb una revolució anarquista ofegada en sang, i que va quedar molt ben documentada en l’obra superlativa de La Patagonia Rebelde, d’Osvaldo Bayer) depressions, suïcidis, ancoratge en la pobresa (i això en una economia, com l’argentina del primer terç del segle XX en expansió i que va arribar a ser la vuitena potència del món). També, mitjançant una companya especialista en història oral, exposava que més de la meitat de les dones immigrants recorrien a la prostitució ocasional o sistemàtica, com de fet expliquen els tangos i milongues de l’època, on fins i tot Carlos Gardel és fill d’aquestes circumstàncies. També, la presència d’immigrants en el camp de la delinqüència, vinculada a l’economia informal, era norma habitual. Parlem de diferents nivells, des del contraban i les drogues, fins al tràfic de persones (molt especialment el tracte de blanques) o, ja a nivell aristocràtic, els atracaments de bancs (com el que havia fet la banda de Durruti a la dècada de 1920 en la seva gira llatinoamericana al més pur estil de les pel·lícules de gàngsters). Fins a cert punt, és normal, perquè la voluntat d’ascens social en una societat per a la qual t’han cridat per ocupar els estrats més baixos de la societat, impulsa a molts a buscar dreceres.

Un altre dels fenòmens a considerar, com ja es veia en el cas dels emigrants europeus a l’Argentina (encara que també als Estats Units o Austràlia amb característiques similars) és que propiciava una societat molt classista, on els grups assentats prèviament miraven de blindar-se respecte la pobresa europea vinguda en allaus. L’arribada de migrants tendeix a fer creure als locals que formen part d’un grup superior, i això implica destinar bona part dels seus esforços a sabotejar tota possibilitat de progrés i de reservar els millors espais (geogràfics, laborals, educatius) als autòctons, encara que siguin autòctons de trenta o quaranta anys abans. I això també implica una política de repressió i deportació per raons de crisis econòmiques o de suposada perillositat social. Pel que fa a la meva família materna, d’orígens gallecs, l’avi i un tiet avi matern van ser deportats de Cuba i Argentina respectivament (i ara podria dir… afortunadament!), mentre que l’únic de la família que va prosperar (un besavi), sembla que ho va fer a partir d’uns negocis foscos explotant a la comunitat gallega de Santiago de Cuba.

En fi, qui vulgui romantitzar les migracions, que es llegeixi la literatura anarquista del segle XIX-XX, molt especialment un autor que val la pena destacar: Edmundo d’Amicis i el seu Cuore, on hi ha inscrita aquella fabulosa història Marco, dels Apenins als Andes, que relata la tristíssima història d’un noi, aviat convertit en adolescent, a la recerca de la seva mare, immigrant a l’Argentina, i que avui seria fàcilment reproduïble entre els infants que són abandonats a l’altra banda del món, i que sovint, desprovistos de família al seu país d’origen, acaben buscant en les bandes criminals tipus “maras” centreamericanes, un substitut que acaba funcionant com a desestabilitzador social, un altre dels danys col·laterals de les migracions massives.

A Catalunya, el fins ara discurs dominant sobre la immigració el devem al trio Jordi Pujol, Paco Candel i Josep Pallach, els quals, a partir de l’allau immigratòria de procedència rural espanyola experimentada entre 1940 i 1970 implicava uns reptes de caràcter social i nacional que poques nacions han hagut d’experimentar. Quan mor Franco, més de la meitat dels residents catalans havien nascut a fora del país. La possibilitat d’un conflicte intern, d’una ulsterització van ser tan brutals que només una proposta inclusiva podia funcionar. El “és català qui viu i treballa a Catalunya i no li és hostil”, en un context de clara oposició i mobilització contra la dictadura, amb un pacte tàcit entre catalanisme i esquerres, va funcionar més o menys de manera òptima. I les polítiques de (re)nacionalització de les dues darreres dècades del segle van funcionar raonablement bé. L’expansió de l’escola pública, la immersió, les possibilitats que implicava construir un aparell administratiu font d’oportunitats d’ascens social, van acabar esdevenint un vent favorable, almenys fins el 2000. Potser, si mirem la lletra petita, hi va haver de tot; des de persones que van incorporar-se en peu d’igualtat a la societat d’acollida amb entusiasme i un treball més que productiu, fins a aquells que vivien a l’aïllament del seu gueto, inassimilables i impermeables a la realitat del seu nou entorn. Ara bé, si cal fer un balanç general, sens dubte aquest va ser positiu. I la Catalunya pròspera i relativament estable de finals de segle passat en van ser bons exemples.

A hores d’ara, aquests immigrants espanyols arribats fa molt més d’un segle s’estan extingint. Pràcticament la major part dels pares dels meus amics, o de la meva família política, ja no hi són entre nosaltres. Queden els seus fills i néts. I la seva relació amb el país és també desigual: des de l’independentisme militant fins a una espanyolitat que, com a tret identitari, implica hostilitat a Catalunya, tal com s’ha pogut veure en el suport significatiu a Ciutadans. Tanmateix, la majoria es manté a fora dels extrems, entre una catalanitat i una espanyolitat relatives, una mena de síntesi híbrida d’aquesta peculiar dialèctica, que fa del nostre país tan plural com ambigu, com insegur i emocionalment inestable.

Un dels errors que cometem com a país és tractar d’analitzar el fenomen migratori vigent amb els ulls del Pujol dels anys 70 o 80. Catalunya i el món han canviat sota els nostres peus. Radicalment. Al cap i a la fi, les diferències entre un camperol aragonès i un pagès de Ponent, entre un jornaler d’Almería i un metal·lúrgic de Sabadell, no resultaven tan essencials, i no els impedien coincidir en una vaga laboral, en un moviment veïnal o en una AMPA de l’escola dels seus fills. Al cap i a la fi, tots comparteixen uns referents simbòlics similars (la religió, ni que sigui des de l’agnosticisme), rituals similars, cosmovisions compatibles. Res que no acabés implicant una certa barreja d’afectes, famílies, amistats, negocis i afinitats personals, polítiques o esportives. Allò que implicava el passaport fonamental vers la catalanitat la constituïa la llengua, acte de generositat per part de qui venia de fora, encara que també com a estratègia d’ascens social i arrelament.

La immigració actual, per contra, funciona des de lògiques i paràmetres diferents. En primer lloc, la revolució de les telecomunicacions fa que les migracions de feia dècades impliquessin una mena de trencament, de distanciament físic i sovint personal amb l’indret d’origen. La possibilitat de no tornar mai més, o només els estius, o d’escriure cartes o cares conferències telefòniques implicava una certa motivació per integrar-te en la teva comunitat d’acollida, amb els canvis que fos per ésser acceptat. Ara ja no. Els vols barats et lliguen amb el teu punt d’origen. Les videoconferències les pots fer des del mòbil, a qualsevol indret. Pots viure amb el cos aquí i l’esperit al teu poble. De fet, pots traslladar la teva comunitat d’obra i pensament al teu barri, amb una mínima relació amb el nou país. L’esforç de canviar la teva manera de ser, de qüestionar els teus valors o creences són percebuts com a molt inferiors respecte els guanys que puguis obtenir en adaptacions sovint difícils i incertes. Les xarxes socials et permeten viure tancat en la teva comunitat amb les interaccions imprescindibles respecte el país i la ciutat on vius. El passaport de la llengua s’ha devaluat en la mesura que ja no representa poder viatjar vers l’anhelat país de les classes mitjanes. La necessitat de barrejar-te en igualtat de condicions amb una societat de baixa autoestima i alta complexitat ja no sembla tan desitjable. La reguetonització dels esperits que impera entre les generacions més joves a còpia de tik-tok i del prestigi de la ignorància imposada a les escoles per les noves pedagogies xupiguais tampoc resulta molt motivador.

És el comunitarisme, que tanta angoixa inspira als francesos, que ells denominen com a “separatisme”. Això vol dir que, en comparació amb altres experiències del passat, hi trobem l’expansió d’actituds impermeables respecte els valors de la societat d’acollida. És més, l’angoixa que representa cert xoc de valors i creences entre la procedència i el destí, fa que sovint la pròpia comunitat, tancada voluntàriament en guetos, reprodueixi, no tant la cultura d’origen, sinó una mena de –tot manllevant l’expressió de Benedict Anderson– comunitat imaginada, de nació paral·lela, amb aspectes culturals i religiosos exagerats, amb un punt de caricatura, amb un rigor que fins i tot pot desconcertar al país d’origen. És el que passa amb el fenomen observat arreu d’Europa amb processos de radicalització religiosa, molt vinculada sovint a la por que tenen els cacics comunitaris de perdre el control de la seva comunitat, o un tancament propiciat pel pànic a la dissolució de la seva identitat en una societat urbana, plural, contradictòria i un punt de caòtica. I, evidentment (sexe és poder), sovint això es tradueix per una obsessió per restringir la sexualitat de les dones, simbolitzat sovint pel vel (mal anomenat) islàmic, que té poc de religió i sí com a instrument de militància política (a partir d’aquí ja em pot lapidar el boboisme de la rive gauche, o rebre les queixalades pròpies de les piranyes postmo).

Precisament bona part del xoc cultural de la immigració actual té a veure amb aquests… diguem-ne, malentesos. Allò que pretén ser control comunitari (amb la utilització política de la religió) és interpretat aquí com a una esmena a la totalitat de les regles del joc d’una societat oberta. Hi pot haver més o menys racisme (i tots els indicadors ens fan pensar que la societat catalana és tan molt o poc racista com qualsevol altra societat europea en un món en què el racisme és un fenomen universal consubstancial a l’experiència humana), ara bé, la idea que els nous veïns no volen participar de les regles del joc és percebut com a un acte de poca consideració envers la nació de residència.  Aspectes com la indumentària, els valors d’igualtat home-dona, la idea que hom es pot barrejar lliurement en el mercat lliure dels afectes i desafectes preval sobre qualsevol excusa més o menys sagrada. La pau social requereix de certa uniformitat, com un equip de futbol necessita que tots els seus jugadors, et caiguin bé o malament, siguin bons o dolents, portin la mateixa samarreta. Els autòctons s’han de desprendre dels seus prejudicis abjectes i l’addicció al classisme pròpia de les societats amb gran dinamisme demogràific. Els nous catalans, s’han de desfer de les creences incompatibles amb els principis de llibertat, igualtat i solidaritat. Tothom, en resum, ha de posar de la seva part. Tothom té drets i deures. Tothom ha d’espolsar-se de victimismes infantils i carregar-se de responsabilitats adultes. En cas contrari, prendrem mal, com de fet, ja anem prenent.

Certament, els temps han canviat, i servidor de vostès no considera que hagin estat en la bona direcció. Des de l’inici del nou segle, la globalització neoliberal ens ha portat a unes majors desigualtats, malgrat que d’una manera que potser no ho podríem preveure. Encara que costi de creure, si ens mirem les estadístiques oficials dels organismes internacionals, les diferències entre països s’atenuen, mentre que les diferències internes dins de cada societat, s’aprofundeixen. L’estabilitat laboral s’ha fos, la inestabilitat afectiva s’ha instal·lat com a malaltia infecciosa, el precariat ha esdevingut una forma de vida, sovint blanquejada per les xarxes socials, amb una major mobilitat, les comunitats es dissolen, l’atomització i l’individualisme, avancen. El comunitarisme és una reacció davant d’aquests processos, mentre que el cosmopolitisme ha fracassat. La globalització, amb els seus avenços en tecnologia, digitalització i comunicació sembla avui una fàbrica d’infelicitat. I en aquest context, les onades migratòries són percebudes com a element pertorbador, una nova eina de major desequilibri polític i social. I mentre una esquerra fidel al seu cosmopolitisme i que ha assumit el discurs neoliberal sembla com un pollastre sense cap, que substitueix la classe social per àmplies taxonomies de discriminació i victimització, la ultradreta, espècie oportunista que prolifera en èpoques de crisi, tot assenyalant la immigració com a amenaça. Des de l’altra banda, la dels immigrants, que com ja hem assenyalat, la majoria està estadísticament destinada al fracàs, també percep una societat d’acollida confosa, en crisi espiritual, insegura i que només pot oferir –i amb comptagotes–  petites dosis de prosperitat material. En aquestes circumstàncies, com va dir una vegada Pasqual Maragall: el drama està servit.

Hi ha una veritat, potser incòmoda, encara que avalada per cinc mil anys de civilització. És més fàcil ser solidari amb qui és com tu que amb “altres” regits per altres formes de vida, creences, estil de vida, i fins i tot, aspecte físic. De fet, sovint aquesta circumstància, exposada per l’enyorat historiador britànic Tony Judt, això és un dels factors que explicarien la facilitat amb què s’han anat qüestionant i deconstruint els sistemes de benestar. I, de fet, aquest ha estat un dels vectors que impulsa la força creixent de la ultradreta, un “patriotisme de benestar” que admet polítiques de benestar de “numerus clausus”. Ara bé, l’experiència dels darrers anys és que aquestes polítiques que podríem considerar “repressives del benestar” és que sovint ha funcionat com a manipulació dels pors i temences de cada societat per promoure aquesta mena de polítiques neoliberals que, al final, afecten a tothom. Perquè com ha expressat mitjançant la pedagogia dels fets, la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, la seva política teòricament anti-immigrant ha començat per desmantellar els ajuts socials que feia anys que percebien italians autòctons. Un bon resum de la inoperància de l’esquerra i de les veritables intencions de la ultradreta…