Aquests darrers dies he estat llegint la interessant biografia que l’escriptora Laure Adler va fer sobre Hannah Arendt. Personatge tan fascinant com controvertit, probablement una de les pensadores més rellevants del segle passat, tenia una relació complicada amb la seva identitat. Jueva alemanya de Konigsberg, fugitiva de l’Alemanya nazi, exiliada, perseguida, confinada en un camp francès, apàtrida, i finalment nord-americana, va dedicar bona part de la seva obra a reflexionar sobre dos grans temes: el mal i la identitat.

Evidentment, les seves peripècies vitals marquen el seu pensament. La seva condició de refugiada, clandestina, rebutjada pel seu propi país (Alemanya), jutjada, menystinguda i perseguida pel fet de ser jueva, va empènyer-la a entendre el segle XX com a una època de totalitarismes, de conflicte entre la maquinària brutal dels estats i les estructures de poder i de la necessitat de supervivència d’individus esclafats per decisions alienes. Ara bé, malgrat les diverses proves al llarg d’una existència difícil, Arendt destacava per una personalitat d’una fortalesa extraordinària, busca-raons, excessiva, dotada per a la polèmica, sense defugir mai el cos a cos, i sense cap recança per ferir les sensibilitats dels altres. I, evidentment, això sempre li causava problemes.

Un dels seus llibres, Eichmann a Jerusalem, on va posar de relleu la col·laboració dels consells jueus en la Xoà, i va denunciar la poca resistència de les poblacions jueves assimilades en el seu procés d’extermini li va costar agres polèmiques amb la comunitat jueva i unes quantes amistats. Tot i que amb el temps va matisar algunes de les seves afirmacions (al cap i a la fi, com a escriptora era força destralera i pràcticament no corregia els seus textos), el cert és que a Arendt l’atenallava el sempitern conflicte entre la identitat jueva i l’alemanya. Des de la seva condició de jueva assimilada (com, de fet ho era pràcticament el món de la ciència i la cultura centreeuropea des de la fi de la segregació, a principis del XIX), les circumstàncies la van empènyer a acostar-se al sionisme (amb aquells jueus que sabien no tenien gaire futur en una Europa que els rebutjava i que pretenien recrear una nació-estat a la terra dels seus ancestres). I de fet, va passar molts anys treballant en organitzacions sionistes fins que, ja exiliada als Estats Units se’n distancià pel desacord amb la dinàmica que s’estava generant a l’estat d’Israel. Com tot, al llarg de la seva trajectòria personal, aquesta dinàmica d’acostament / distanciament; atracció /rebuig es van anar succeint en la personalitat pròpia d’una pensadora inquieta i  turmentada que, efectivament, implicava la seva condició.

En qualsevol cas, i això probablement qualsevol jueu s’hi sentirà molt identificat, aquest conflicte intern entre formar part de la cultura occidental i l’excepcionalitat de ser un poble escollit (…pels altres per fer de diana de la violència) i el rebuig ha estat i continua essent una constant i una llosa. Potser per això resulta tan galdós que en una època com l’actual, en què el victimisme està de moda com a instrument d’atenció pública, de multiplicació de les taxonomies de formar part de grups victimitzats (racials, sexuals, estètics, capacitistes…) els jueus, amb una llarga i tràgica història de discriminacions, persecucions i agressions, siguin assenyalats com a culpables… d’existir.

Certament, les accions del 7 d’octubre contra civils israelians, amb 1.200 morts, un quart de miler de segrestats, un ús planificat i propagandístic de la violència sexual, va ser percebut per la comunitat jueva, no pas com a un fet excepcional, sinó com a un progrom més de la llarga llista d’agressions i intents d’extermini. De fet, entre les víctimes, ben probablement podríem anar resseguint llargues històries familiars de progroms (és a dir, atacs planificats per part de civils amb el suport implícit o explícit de les autoritats a finals del XIX o principis del XX) a Europa Oriental, les lleis alemanyes de 1933, la Xoà, amb 6 milions d’assassinats, l’impossible retorn dels supervivents (a Polònia, Alemanya o Hongria, molts van ser assassinats o rebutjats els mesos posteriors a la fi de la segona guerra mundial) o les tres ocasions  (1948, 1967 i 1973) en què els exèrcits àrabs van intentar esborrar del mapa Israel i (en el millor dels casos) expulsar els jueus, com els 850.000 que van haver de fugir dels països àrabs des de la creació d’Israel el 1948 (una nakba paral·lela de la qual no en parla pràcticament ningú). I aquesta voluntat de matar jueus, els anys anteriors al 7 d’octubre, era recordada constantment en forma de sirenes pels centenars de coets llençats pràcticament a diari contra la població israeliana (on, per cert, viuen també prop de 2 milions d’àrabs, el 20% de la població)

Certament, no tenir en compte el passat equival a renunciar a entendre el present, i encara menys, a preveure les reaccions futures d’una societat. Perquè, efectivament, més enllà de l’impacte psicològic que va implicar l’acció del 7 d’octubre, un dels fets que cal tenir en compte va ser el suport, pràcticament immediat, dels atacs entre bona part de la població musulmana arreu del món, molt especialment a Europa, que es van manifestar des del primer moment abans que Israel encetés la seva ofensiva bèl·lica. Unes manifestacions pro-palestines que no van trigar ni mig segon a esdevenir anti-israelianes, i que en termes generals han estat protagonitzades per bona part dels moviments socials i polítics vinculats a les esquerres. I unes manifestacions que han anat degenerant, com d’altra banda era previsible, en una hostilitat oberta, una onada d’actes antisemites, que sovint, com ha passat especialment als campus nord-americans, ha implicat assetjaments i intimidacions a estudiants jueus. La polèmica dimissió de la presidenta de Harvard, Claudine Gay, per la seva passivitat en aquest sentit, és una de les moltes batalles que es disputen entre una opinió pública polaritzada.

Evidentment, a mesura que les accions de guerra per part de l’exèrcit israelià ha comportat nombroses víctimes civils –els càlculs oficials estimen en unes 20.000 les morts– l’impacte emocional ha anat propiciant una hostilitat contra Jerusalem que corre paral·lel a onades de solidaritat amb Palestina. Òbviament, el bombardeig –indiscriminat o no– i les incursions armades contra població civil és absolutament rebutjable i hauria de finalitzar ja. Tanmateix, a ningú no se li escapa que aquest era un objectiu deliberadament buscat per Hamàs, que amb aquesta acció buscava avortar la política d’acostament diplomàtic d’Israel amb Turquia i països àrabs rellevants com ara el Marroc, Egipte o les monarquies del Golf. I, de resultes d’això, també impedir l’única solució raonable a un conflicte enquistat: la creació de dos estats, que malgrat els problemes, continua essent la que més suport té entre les opinions públiques i la que sempre ha defensat qui això escriu.

El bombardeig contra la població civil ha d’acabar, per descomptat, com també ha d’acabar la impunitat dels grups mafiosos de colons que s’apropien il·legalment i il·legítima dels territoris de l’autoritat palestina de Cisjordània. Tanmateix, l’atac de Hamàs ha acabat per reforçar el suport a un Benjamin Netanyahu desacreditat que es trobava en una situació d’extrema feblesa política. De la mateixa manera que el propalestinisme de l’esquerra europea ha afeblit l’esquerra israeliana, cosa que ha refermat el tarannà neoliberal, conservador i ultraortodox de la societat israeliana, els atacs del 7 d’octubre han servit precisament per sabotejar les ànsies independentistes de la població palestina. De fet, el maquiavel·lisme polític dels islamistes no busca cap estat palestí en coexistència amb Israel, sinó (i això no és cap interpretació, sinó les intencions declarades obertament pels seus líders i recollides als seus textos oficials) propiciar una guerra santa per desallotjar els no musulmans d’un territori… on la presència jueva es registra històricament des dels darrers 3.000 anys.  De la mateixa manera, tampoc no callen les seves intencions de procurar un genocidi i extermini dels jueus, poble elegit per ser la diana dels atacs i menyspreus de tot el món. Una guerra santa, d’altra banda, que està causant estralls al Sahel (52.000 cristians morts en els darrers anys per grups finançats per les petromonarquies del Golf), o per l’expulsió de 100.000 armenis poques setmanes abans del 7 d’octubre, o pel genocidi comès per ISIS dels pocs cristians que quedaven a Iraq i Síria.

A casa nostra hem tingut la desgràcia de tenir uns mitjans de comunicació massa esbiaixats i més interessats per centrar-nos en el drama que per esbrinar el rerefons. També disposem d’uns moviments socials i una esquerra política crèdula, massa infiltrada i intoxicada des de l’època de la Guerra Freda en què els jueus “sionistes” representen els sospitosos habituals. La raonable i justificadíssima voluntat d’acabar amb els bombardejos i el patiment de la població civil palestina (d’altra banda utilitzada pels països àrabs com a peons sacrificables en aquesta estratègia global de conflicte amb occident), ha donat pas a comprar el relat islamista “del riu fins al mar”, és a dir, eliminar Israel i fer fora els jueus de la terra dels seus ancestres. No veig una sensibilitat equivalent al retorn dels grecs o els armenis de les terres que habitaven, des de temps homèrics, a Anatòlia, i expulsats o exterminats fa poc més de cent anys. Tampoc trobo una preocupació excessiva per l’apartheid de les dones o de les minories ètniques i religioses a l’Iran. En el fons, amb una esquerra que, malgrat haver abandonat la religió (o precisament per això) resulta massa procliu al dogma i al vot d’obediència als seus profetes, es reprodueix l’instint antisemita que les societats europees en general, i la catalana en particular, implica un antisemitisme de sèrie, de creure que hi ha pobles que, per motius aliens a la raó, no tenen els mateixos drets o deures que altres a disposar del seu propi estat. Bé, de fet, entre bona part de l’esquerra hem vist com alguns pensen que els catalans tampoc no tenim dret al nostre propi estat i abracen un cosmopolitisme, lloable des d’un punt de vista de la filosofia abstracta, malgrat que a la pràctica significa l’anhel de dissolució nacional. En altres termes, si hi ha alguna cosa per a la qual ha servit l’actual conflicte que té lloc a 3.000 km de Barcelona és per descobrir que no hem superat aquesta mena d’antisemitisme atàvic, com els mateixos jueus han pogut comprovar que segles de persecució no han canviat l’actitud del món envers ells.

Bonus Track. A Catalunya la situació resulta especialment galdosa. Som un país que tradicionalment ha comptat amb certes simpaties des d’Israel. No pas perquè els catalans haguem fet cap mèrit per merèixer-ho, sinó perquè Espanya diplomàticament ha estat sempre anti-israeliana. A diferència nostra, Jerusalem té memòria, i té molt present que Madrid no va extradir cap ni un dels milers de criminals de guerra nazi i que els Franco-Borbó han estat sempre al costat de l’antisemitisme àrab (fins a 1986 no s’hi van establir relacions diplomàtiques). Tanmateix, l’actitud dels actuals inquilins de la Generalitat és un exemple sobre com desaprofitar oportunitats, perquè ERC, amb les seves simpaties amb Palestina (que sempre han apostat per Espanya) està esforçant-se per esberlar les bones relacions amb Israel, ja sigui per prejudici, ja sigui per estupidesa, ja sigui (i això podria molt probable) per torpedinar el front diplomàtic independentista. Perquè, efectivament, un president independentista amb voluntat de fer gestos de desafiament, s’hauria plantat el mes d’octubre a Tel-Aviv a fer-se una foto amb el seu homòleg Isaac Herzog per donar suport a una societat completament traumatitzada.