A mesura que passa el temps s’ha comprovat que, fora dels directament afectats, si algú n’ha sortit beneficiat dels indults és una Espanya assenyalada directament per les institucions internacionals com a un estat disfuncional. El llarg recorregut dels diferents tribunals europeus o de drets humans, les clares irregularitats del poder judicial espanyol, ja fa temps que són assenyalades com a un escàndol. Més enllà de l’espectacle d’un Parlament Europeu on no resulta difícil trobar restes de sèrie i personatges foscos que els respectius partits es volen treure de sobre (n’hi havia alguns quants aquí de visita per atacar la immersió), els diplomàtics informats són perfectament conscients que Espanya és un desastre amb un poder judicial que recorda a la inquisició, i que comparteix formes i valors amb algú, com Rubiales, que es creia invulnerable. No és casual que com la seva mare que feia rogatives i vagues de fam per defensar el seu masclisme llardós, haguem assistit a resades de rosari col·lectives per protegir el criptofranquisme togat.
Els indults, que es podien haver estalviat fent una llei d’amnistia com calia fa un parell d’anys, o canviant el codi penal, a la pràctica han servir per controlar indirectament un independentisme polític per sabotejar l’independentisme social. És el que podem concloure un cop analitzem el capteniment d’una ERC i un govern de la Generalitat, que deslliurat d’aquells elements que l’incomodaven (Junts, primer; Laura Borràs, després) pot dedicar-se a fer la seva política d’appeasement a la seva manera (Nota: l’appeasement és l’estratègia de tolerància practicada per les potències europees amb Hitler en els anys previs a la segona guerra mundial, amb els catastròfics efectes que coneixem).
La taula de diàleg ha estat l’eina preferida per fer veure que negociaven alguna cosa amb l’estat. I l’experiència dels darrers anys s’ha de considerar no pas com un fracàs, sinó com un fracàs superlatiu, monumental, mastodòntic, rotund. Perquè, de proclamar la independència, i de tenir les claus institucionals, per posar un exemple, per practicar una política de desobediència que impossibilités que l’estat fes complir les seves ordres, el govern minimalista d’ERC ha fet ressuscitar la teoria del peix al cove, sense peixos ni coves. De parlar de validar el referèndum, o d’impedir la presència de la monarquia, a tornar a posar al damunt pactes fiscals inviables o rodalies “per a tots”, passant per negociacions de detall amb qui saps clarament que no respectarà els acords, o que simplement els sabotejarà fent-ne una generalització autonòmica.
Resulta difícil separar el fracàs de les primeres taules de diàleg (de 2020-2022, de les quals, sense tirar d’hemeroteca sóc incapaç de recordar cap acord que modifiqués de manera clara les relacions Catalunya-Espanya) fins a les d’aquestes darreres setmanes hi ha un tema de complexos psicològics. Sense cap aparell administratiu, sense cap funcionari, sense (literalment) cap Mosso d’Esquadra o un finançament sòlid, el president Puigdemont, des de la solitud de Waterloo ha tingut més atenció i influència que tot un govern amb un pressupost de més de 41.000 milions d’euros. I, posteriorment a les eleccions de juliol passat, una influència molt superior, que implica una semioficialitat del català al Congrés (i hipotètica a la UE), una Llei d’Amnistia, i una hecatombe psiquiàtrica a Madrid.
L’atac de banyes ha estat monumental. I aquesta renovació de taules de diàlegs amb massa déjà-vu (rodalies, finançament i altres temes que ja ni recordo perquè la meva capacitat d’atenció cada vegada que parla el President Aragonès ja és a l’alçada dels alumnes de primària post-Cambray) només s’explica per tractar de reivindicar-se davant el president a l’exili. Efectivament, Pedro Sánchez deu considerar-se, no només afortunat i orgullós de la seva llegendària bona sort, sinó que li ha tocat la grossa amb ERC, disposat a sabotejar qualsevol negociació seriosa muntant taules d’Ikea arreu (això sí, sense instruccions, ni cargols)
La darrera ocurrència ha estat sol·licitar el traspàs del professorat de la pública a la Generalitat. Que hagi saltat la notícia el dia dels innocents va poder semblar una broma, tenint en compte que és el professorat dels pitjor pagats i tractats de tot l’Estat, i amb un Departament d’Educació conegut per haver enfonsat el sistema educatiu a partir d’una pèssima gestió, d’implementar el nepotisme i de fer entrar aventurers perillosos que ens han estimbat al pou, tal com constaten PIRLS i PISA. Probablement s’entreveu una batalla on els sindicats educatius, molts dels quals independentistes, vulguin fer fracassar aquesta sinistra operació. I que pot fer que el professorat, que sovint ha estat un important suport polític de l’independentisme, pugui acabar canviant d’opinió.
És així com és normal que corrin teories conspiratòries sobre la contrapartida dels indults com a una manera d’incitar a sabotejar l’independentisme des d’ERC, ara per ara, la formació nominalment independentista amb major suport electoral. I, de fet, la seva actuació en àmbits estratègics com ara la gestió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, amb més castellà, i més cosmovisió espanyola que mai, resulta un exemple d’aquesta estranya estratègia. Si més no, desconcertant.
Ja fa temps que servidor de vostès, que continua pensant que la independència és la solució més realista per posar fi a un conflicte que acabarà fent estalviar, tant a espanyols com a catalans, una important despesa en psicoanalistes, reclama un recanvi d’una generació de polítics ja completament cremada i amortitzada. Ara bé, no es tracta només d’una qüestió generacional. Els republicans han de canviar de dalt a baix, o bé alguna altra formació els hauria de reemplaçar en el seu nínxol electoral. Ens cal un altre procés per apartar no tant un partit com una visió de la política disposada a tot per fer descarrilar l’anhel republicà majoritari de la nació.
