El bou i la mula callen i escalfen, perquè el pessebre és veritat i alegria, però una mica més alegria que veritat. Josep i Maria importen més que els hostalers que els rebutgen. Jesús importa més que la menjadora, l’Àngel importa més que el fred dels pastors, la dona que renta roba en el riu importa més que els romans i el naixement importa més que l’establia. El decorat és cruel, la història que acompanya el pessebre l’és. Els seus marges són freds, inhòspits i fràgils. Els protagonistes, però, són alegria i llum i fe: l’escena tan austera conté tot l’escalf que necessita l’home. Les nostres mans innocents es deixen portar per les figures immenses, divines, que ens guien al centre: objectiu lluminós de la vida. Ignorem el fred i els perills. Bastim pobles recòndits i buits, però amables. Bastim, a vegades, només naixements, i un riu i una dona que renta roba. El pessebre és l’alegria d’aquesta història, més que la seva veritat.

Aquest pessebre amb farina que fa de neu, de velles figures encartonades, en un racó del menjador o a l’entrada de casa conté l’esperit de Nadal: ens assenyala la raó de tants moments familiars i amb amics que vivim aquests dies i quin ha de ser el nostre gest envers tots ells. Cadascú pateix els seus hostalers, el seu fred, la soledat de l’establia, la indignitat de la menjadora. Cadascú porta dins seu els seus romans. Però a taula, entre els nostres i davant seu, volem la llum, la seva llum, només el naixement, i no pas tota la veritat. La nostra mirada ofrena Jesús i no els romans, i així ens han de percebre els altres. I així els hem de mirar, buscant el seu Jesús i no els seus romans ni la seva nit. Despertant angèlicament els seus pastors i no matant-los de fred. Davant dels altres, hem de ser el bou i la mula tan callats que donen escalf; els reis mags que venim a adorar les seves barbes. L’anunci diví de l’amor i les victòries d’aquells que ens acompanyen, i no pas dels seus temors. Hem de ser l’estel que els torna a ells mateixos, saltant nits fosques, fins a arribar a la seva llum i alegria que potser poc valoren i menys estimen.

Nadal no és la foscor de les seves nits tan llargues, ni nosaltres hem de ser agutzils apagant fanals, ni homes de la boira recollint les cendres de la llar. Nadal tampoc són els focs artificials moderns que es tornen la nostra menjadora. Nadal és l’alegria i l’esperança que Jesús acabat de néixer irradia al seu voltant, ocultant misèria i por, fixant en ell totes les mirades. La fe que neix del ventre de Maria pot més que tantes coses que es torcen allà fora i importa molt més que el pobre llit on descansa. Nosaltres hem de beure d’aquesta font de llum i fe, que en tot pessebre, per més petit que sigui, perviu, i regalar-la. Cadascú se sap la seva veritat devastadora i les Festes no són moments per proclamar-la, ans al contrari. És moment de tornar-nos llum i fe per l’alegria dels altres. És moment de generositat més que no pas de sinceritat. És moment de proclamar l’esperança en tots nosaltres que Jesús ens va brindar. Que no ens falti l’alegria, i si ens falla, que pervisquin sempre el pessebre i la seva imatge.