Acaba d’aparèixer un interessant assaig històric, El fascio de las Ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español dels meus col·legues Xavier Casals i Enric Ucelay. El llibre, com el títol d’aquest article és intencionadament provocador, perquè efectivament, desafia certa ortodòxia historiogràfica que afecta tant a l’espanyola que a la catalana. Si parlem de feixisme espanyol, a tothom li ve al cap el franquisme i el falangisme cisellat, com a partit marginal, ben entrada la República. Si excavem una mica més entre els llibres d’història, podríem remetre’ns als militars africanistes. Ara bé, un feixisme de matriu catalana, nascut i desenvolupat durant el primer quart del segle XX?

Ucelay i Casals (antic professor i alumne quan van coincidir a la UAB fa prop de quaranta anys) fan una lectura interessant i al meu parer, encertada, de l’origen del que seria el feixisme espanyol, no a Barcelona, sinó a l’Havana de finals del segle XIX. Associat a l’aristocràcia imperial, una veritable casta de militars, alts funcionaris i empresaris vinculats als negocis monopolístics de la monarquia van crear un colpisme antiindependentisa a la Cuba prèvia a la guerra de la independència. Això volia dir que no hi havia cap mena de recança a fer servir la força, el putch, l’amenaça i, finalment, el cop de força, per acabar amb l’administració nomenada per Madrid a fi d’utilitzar la màxima violència i intimidació contra el nacionalisme cubà. De fet, bona part dels protagonistes del protofeixisme espanyol i els colpistes habituals (Milans del Bosch, Martínez Anido, Arlegui…) tindran orígens cubans o un paper en l’imperi desaparegut el 1898. I continuïtat amb la dèria imperialista que continuarà al Marroc en forma de tràgiques i violentes aventures.

El fracàs imperial, el desastre de Cuba, genera aquesta mena de corrent intel·lectual mal coneguda com a “Generació del 98” (que més aviat podríem considerar els “protofeixistes del 98”, en el sentit que, ideòlegs com Costa, que assenyalaven de manera agra la decadència hispànica, que caldria un home fort “cirurgià de ferro”, que fos capaç d’unificar i modernitzar una Espanya de matriu castellana. Això, fonamentalment, era una incitació a la barreja entre l’antic colpisme (el dels “espadones del XIX”), amb les dèries neoautoritàries i reaccionàries posterior a la Revolució Russa.

I aquí trobem Barcelona. Bona part dels antics militars expulsats de les Antilles i Filipines, es troben ocupant espais estratègies de la ciutat portuària, industrial, capital de l’anarquisme i amb un catalanisme cada vegada més organitzat i programes polítics, si bé contradictoris, més precisos. I a tots aquests militarots, atesa l’experiència traumàtica del desastre del 98, els entra el pànic. De manera que es dediquen a tractar el moviment obrer, així com l’independentisme, amb el mateix rigor, repressió i violència que amb els independentistes cubans. Això explica que la major part del primer terç del segle XX, Catalunya –i sobretot Barcelona- tingui suspeses les garanties constitucionals, estigui sota la llei marcial, i sotmesa a l’ocupació militar. Catalunya, és sens dubte, la seva colònia.

I tota dictadura militar (perquè, de fet, la Catalunya és una dictadura militar durant la majoria del període, dedicara a reprimir il·legalment el moviment obrer i el catalanisme (mentre que, també bona part del catalanisme col·labora en la repressió contra els anarquistes, perquè la por a la revolució social és més poderosa que la voluntat autonomista traduïda en la Mancomunitat) requereix d’una trama civil. I és en els grups espanyolistes, bona part dels quals provinents del carlisme, del lerrouxisme, de certa burgesia catalana depenent del favor reial, els qui acaben creant diversos grups afins a la dictadura i que conformaran la base política i intel·lectual del feixisme espanyol. Cal fer constatar que, un dels grans encerts del llibre, és fer història comparada. Perquè al cap i a la fi, la reconversió de la ideologia del 98 envers el feixisme es coreografia a la perfecció amb l’aparició de moviments similars a la Itàlia de l’Alemanya de 1918-1921, quan la violència del capitalisme representa la resposta visceral a la revolució bolxevic. En el seu moment ja vaig fer la connexió entre la vaga de la Canadenca de 1919 i el fenomen del “pistolerisme” amb situacions equivalents amb bona part de l’Europa de postguerra.

La qüestió és que aquest feixisme hiperespanyolista de matriu catalana es desinfla amb la dictadura de Primo de Rivera (en un cop orquestrat per les elits burgeses barcelonines disposades a pagar qualsevol preu per aturar l’anarcosindicalisme) quan aquest militar aposta clarament per una nova ciutat: Valladolid, que serà la matriu del nacionalisme modern espanyolista (i també feixista) d’on provindrà la major part del falangisme de la dècada posterior. La revolució del 36, amb l’eliminació física de bona part del feixisme català acabarà de marginar el pes de Catalunya entre el feixisme hispànic.

Es tracta d’un llibre interessant que, com tota obra sobre el passat, sempre ajuda a entendre el present, i el paper de personatges fundadors de Vox (i les connexions amb la burgesia vichyssoise més rància, o el paper de C’s vinculat a aquell funcionariat incòmode amb les complexitats del que representa, per als espanyols, un país estranger.