Caterina Albert no va ser sempre Víctor Català. I Camilo José Cela és un escriptor lúcid, poètic i profund. Són dues obvietats que he après tot anant a peu pels pobles del Pallars i per les terres de Castella en el llibre Judíos, moros y cristianos del Nobel gallec.
Les maneres de viatjar són diverses. En el mapa del mòbil, anant en cotxe, els pobles queden enrere sense pena ni glòria, sin parar un punto s’esfumen. No contemplem cap possible sorpresa enmig del viatge; només tenim present el destí final. Destins que d’esperar-ne tants com nosaltres, ja no són tan seus. Però nosaltres anem a allò que anem, i volem del territori allò que ja hem vist i pagat.
El destí de la meva dona i meu d’aquest pont de desembre era València d’Àneu. Passejant a peu per aquest poble del Pallars Sobirà, pots no fixar-te en el nom del carrer de Caterina Albert; pots fixar-t’hi i pensar en Víctor Català o no pensar en res; pots fixar-t’hi i buscar a internet qui va ser la comtessa de Pallars durant la Guerra Civil catalana. Segurament aquest gest final no té tant a veure amb el present com amb la curiositat de cadascú (voldria dir el verb asombrarse en català i no me’n surto), però és clar que la marabunta del progrés, que a tots ens atropella, no ens ajuda a tenir massa detalls d’amor pel passat que ens lliga, pels estàndard antics de tants pobles perduts i els seus personatges locals, que a vegades ocupen sols el nom d’un carrer.
Vivim en un país amb història, que afegeix sentit i interès a quantes coses visitem. Nèstor Lujan viatjant per la Provença conclou que cada poble, per petit i aïllat que estigui, té història i monuments que val molt la pena conèixer. Catalunya no queda enrere. Com a molt, allò que ens perd és l’interès dels propis indígenes per conduir fins al present, en bon estat, tanta història i tanta pedra. Per exemple, hi ha un llibre, La Vall d’Aneu de Joaquim Morelló, que és interessantíssim i funciona de manera immillorable per conèixer la Vall, els seus costums i la seva història. Com passa sovint amb el coneixement sobre casa nostra, cal rebuscar en webs de llibres de segona mà per trobar-lo. També, com ja he dit, ens perd el poc interès de nosaltres, forasters i catalans, en la història de cada poble, de cada vall. Ignorem que és una forma d’esperança la història local de Catalunya, sobretot, per personatges com Caterina Albert de Pallars.
El comentari inicial sobre Cela no era gratuït. Llegint Judíos, moros y cristianos he descobert la relació entre la muralla en ruïnes i el pagès que s’hi asseu a parar el sol.
Santiago Rusiñol deia que hi ha gent que quan va en cotxe es creu que avança. L’anar a peu és una metàfora gastada de la vida lenta que es torna molt útil per confrontar la vida actual. Cada cop suspenem més en història i excel·lim en nous invents, cues i tota mena de parcs temàtics. Sempre som a temps de canviar. Ara un poble, ara un altre; ara una església tancada, ara un museu polsós. Encara som qui hem estat sempre, malgrat les obres no reeditades i els pobles on mai pararem. En el Fórmula 1 de la moderna incertesa, passem de pressa i transparents, entre fantasmes del segle XV interessants, rellevants i nostres.
