Si haguéssim de resumir en un enunciat la COP28 celebrada aquests dies a Dubai, el terme més indicat seria “la cimera del postureig”. No només perquè bona part de l’aristocràcia feudal organitzadora dels Emirats han expressat el seu negacionisme climàtic en converses privades, o alguns dels activistes presents, tot el dia amb símptomes d’ecoansietat, han deixat tones de CO2 mercè a les desenes de vols anuals fets per compartir per instagram les seves preocupacions ecològiques al voltant dels llocs més paradisíacs, sinó perquè tot plegat es tracta d’una farsa.
No cal ser un negacionista climàtic per entendre que una descarbonització abrupta i radical pot ser un remei pitjor que la malaltia de l’escalfament del planeta. Simplement, que les passions i emocions dels ecologistes ens fan oblidar com són d’inviables les seves propostes. El petroli no és només necessari per als treballadors que agafen el seu cotxe assequible i contaminant cada dia per anar a la feina. És imprescindible per altres coses bàsiques, com ara adobs per a l’agricultura, components per als medicaments, o simplement, per transportar els milions de tones d’aliments fins al plat de cada lector. Trencar abruptament amb el petroli podria resultar encara més letal que l’escalfament global, perquè tenim el mal costum de reproduir-nos per damunt les nostres possibilitats. I descarbonitzar implicaria disposar de menjar (o possibilitats de fer-lo arribar) a, potser, una quarta part dels 8.000 milions d’habitants del planeta, és a dir, els mateixos que hi havia cap al 1930.
El pitjor no són les fal·làcies que després, per realisme s’incompleixen, o els compromisos forçats en què ningú no creu, o fer la vida més difícil a qui es troba a la base de la piràmide tròfica del capitalisme, o les Greta Thumberg amb cara d’emprenyades, sinó perquè, com passa amb les darreres cimeres d’aquesta mena, ha servit exclusivament per blanquejar la diplomàcia dels petrodòlars de règims teocràtics i feudals com Dubai… amb prínceps ultrarics precisament gràcies al petroli. Quina credibilitat pot tenir un esdeveniment internacional d’aquestes característiques en un emirat que crea illes artificials, té una pista d’esquí coberta a la seva capital o els seus cotxes de policia són de la marca Bugatti, McLaren o Ferrari? Le Monde ironitzava en un editorial que això és com si una tabacalera financés un congrés mèdic sobre el càncer de pulmó. És evident que als xeics àrabs els interessa tant la descarbonització i el canvi climàtic com a la majoria dels lectors els interessa la vida sexual de les amebes. Per tant, és obvi que al darrere de tot això existeixen totes unes altres intencions.
No és cap secret (perquè tots els serveis secrets del món en són conscients) que tant els Emirats Àrabs Units, com Qatar, com Aràbia Saudita tenen la seva pròpia agenda geopolítica, vinculada a l’extensió de l’islamisme polític més radical, i confrontat molt especialment a un occident cada vegada més feble, indefens i vulnerable. La vulnerabilitat que implica deixar-se corrompre amb diners forma part de l’ABC de la diplomàcia hostil; el suborn és la manera d’afeblir les estructures dels teus adversaris. Tothom hauria de saber que al darrere de grups com Hamàs i Hizbullàh (a banda d’una altra petropotència com Iran), hi ha aquests principats que són el bressol del radicalisme religiós i que han fet dels seus països una teocràcia feudal, que inclou l’esclavatge (ho vàrem veure a les obres del mundial de Qatar) o el menyspreu més absolut als drets humans (que consideren un “invent d’occident”), tal com poden comprovar els seus propis ciutadans, i molt especialment les seves ciutadanes, permanents menors d’edat. És un secret a veus que el patrocini, assessorament, finançament d’Al Qaida, ISIS, Boko Haram i altres grups i grupuscles i franquícies, han desfermat una expansió militar que, primer van arrasar Síria i Iraq, i que actualment s’acosten a les nostres fronteres pel nord d’Àfrica, molt especialment el Sahel, amb les seves diferents franquícies que practiquen una gihad amb clara voluntat colonial.
És per això, que mentre protagonitzen aquesta agressió contra la nostra civilització, miren de tapar les boques (o omplir-les, tant fa) amb els diners que fan amb els petrodòlars. Això implica, des de la diplomàcia esportiva (ja hem parlat de la vergonya monumental de Qatar2022) com d’inundar de diners el mercat futbolístic, adquirint equips i jugadors per mirar de projectar una imatge de poder econòmic i diplomàtic sense límits. Per descomptat, això és la xocolata del lloro, perquè el més preocupant són les participacions en diversos fons d’inversió, adquisicions i hòldings que controlen les principals borses mundials (especialment Londres i Nova York), negocis de tota mena (fins i tot els més simbòlics com El Corte Inglés) que implica una gran capacitat de pressió política: una retirada de fons sobtada podria generar un crash i crisi financera molt pitjor que la de 2008. Finalment, també inunden amb diners, mitjançant fundacions i allò que s’ha vingut a denominar “filantrocapitalisme” una pila d’organitzacions no governamentals d’aquí. Això explicaria els silencis i la complaença de bona part del món de l’esquerra postmoderna amb l’opressió de les dones, el vel, el culte a la multiculturalitat i altres absurditats que fan feredat que persones adultes s’ho empassin. Això també implica el suport i el patrocini del wahabisme entre bona part de la població musulmana resident a Europa a qui aspiren a convertir en una cinquena columna. Com que servidor és historiador, i per tant sap que aquesta mena de circumstàncies són més velles que l’anar a peu, pot recordar com els comunistes nostrats es creien totes les mentides que els obligaven a creure els seus politburós respectius… També aquestes eren tècniques que sempre han fet servir els colonitzadors (corrompre per afeblir) abans d’atacar. Ho feien els britànics als principats indis, ho feien els occidentals a la Xina del XIX, ho feien els espanyols amb les tribus del Rif a principis del XX.
Per acabar-ho d’adobar… com pot ser possible que un país que menysprea completament els drets humans i que no es molesta massa a dissimular la seva complicitat amb el terrorisme islamista global pugui organitzar una festa d’aquesta mena? Que no era potser una llei no escrita boicotejar els grans esdeveniments internacionals de règims dictatorials? Fàcil! Per la banalització de la democràcia que hem adoptat en aquests darrers anys. Per la relativitat cultural que ens inoculen els entorns acadèmics i intel·lectuals de determinada esquerra postmoderna. Pitjor encara, perquè occident prefereix la pasta a la dignitat. Sembla, a més, que la propera cimera d’aquestes característiques tindrà lloc a Azerbadjan, el mateix país que fa quatre mesos ha practicat una neteja ètnica de 100.000 cristians armenis (això sí, només Israel és dolent, un altre gran èxit de la propaganda islamista).
Cal descarbonitzar amb celeritat? Sí, per descomptat, i en un termini tan ràpid com sigui possible i amb realisme. Ara bé, no pas per les raons que esgrimeixen uns ecologistes més centrats a complicar la vida a les persones i satisfer el seu narcisisme que a pensar en el bé comú. Cal descarbonitzar per ofegar l’amenaça que ve del Golf, per anar requerint menys petroli i aconseguir que els arribin menys ingressos. Per evitar que puguin intentar continuar corrompent els nostres empresaris, polítics, activistes o líders d’opinió. I això només es pot fer abjurant de la nostra religió oficial: el capitalisme neoliberal. Si els xinesos estan tenint èxit en l’electrificació té a veure precisament amb l’eficaç tècnica de la planificació econòmica. A diferència del que s’ha dit, per a la Xina, els capitalisme és només una tècnica al servei d’una idea (créixer econòmicament per tornar a ser la superpotència que han estat els 18 dels darrers 20 segles). Cal descarbonitzar com cal desglobalitzar a partir del principi de la intervenció econòmica dels estats (o de la Unió Europea), produint indústria ecològica i energia renovable, si cal, amb pèrdues econòmiques i subsidis. Cal reduir el consum d’energies fòssils aplicant, per exemple, la jornada de 4 o 3 dies, potenciant el teletreball i intervenint el preu de l’habitatge per evitar la majoria de desplaçaments. Cal abandonar el capitalisme neoliberal que és allò que ens ha fet febles i vulnerables, per evitar la dependència per part dels nostres adversaris geopolítics, que ells també fan servir el capitalisme, no pas com a finalitat, sinó com a mitjà. Cal investigar i perseguir el finançament provinent de potències estrangeres (com fan la majoria de codis penals), tot arbitrant mesures que hi posin límits a determinades possibilitats d’infiltració econòmica (com, per exemple, en el món de l’esport, dominat per xeics o jerarques exsoviètics), o intervenint els paradisos fiscals. I cal, sobretot, deixar-se estar de tant de postureig en cimeres blanquejadores d’estats que representen una amenaça per a si mateixos, i per al món.
