Hi ha una exposició, a la meva ciutat, d’un artista trotskista. Tal com vaig quedar amb ell fa dues setmanes, dissabte passat vaig anar-la a veure i allà ens hi vam trobar. Em va estar explicant durant una bona estona quines han estat des de sempre les seves lectures de capçalera; com ha actualitzat alguns dels títols de les seves obres després que hagi ressorgit el conflicte a Israel i Gaza; a continuació, em va intentar explicar que l’exposició era cosa de la comissària que va escollir unes quantes obres i les va ordenar a la seva manera. També em va parlar de la incomoditat volguda que han generat sempre les seves idees i articles entre la classe política i dominant de la ciutat. Finalment, em va dir que del que més orgullós estava era del catàleg de l’exposició. Quan ja me n’anava, em va demanar que en portés un exemplar a un conegut que tenim en comú, i amb veu més baixa em va dir que té al cap unes quantes operacions. Quin tancament de la nostra inflamada conversa i que poc conec els artistes!
Quan vaig sortir de l’exposició, amb el catàleg sota el braç i rumiant encara l’encaix de les operacions del meu artista amb les idees d’Erasme de Rotterdam i el Che, vaig comprar el diari i vaig llegir sobre com Pedro Sánchez s’ha posat de peus a la galleda, precisament, amb el conflicte a Gaza. Vivim temps de postureig, i no ho dic pel meu artista, sinó per Pedro Sánchez, les seves ministres que encapçalaven la manifestació del 25N i els polítics processistes que, amb penes i treballs, van renunciant a la flamarada independentista perquè no troben titulars dignes on aferrar-se. Però n’hi ha més, hi ha postureig sobre l’habitatge, l’ecologisme i, fins i tot, antitaurí. La modernitat nostra tendeix a buidar de contingut i respecta les proclames i els discursos: els nostres líders viuen d’un llenguatge de focs artificials. Els falta la tan estimada grisor que és civilització, pau i intel·ligència. Vivim governats a cops de sentències que són tuits i amb moltes coses per a comprendre, com ara la pujada de l’oli o per què els joves no viurem millor que els nostres pares. En general, però, no ens indignem portes enfora on poquíssimes possibilitats troben avui l’elegància i el respecte a la llibertat. Abans de saltar de paràgraf, no vull que la paraula postureig n’amagui d’altres més gruixudes com mentiders, egoistes o ignorants, tal com l’adjectiu gris pot guardar-ne de tan bells.
La diferència entre els polítics processistes –tant espanyols com catalans– i el meu artista trotskista, no és el postureig, són les operacions. El meu artista té clar que sota els focs artificials revolucionaris, hi ha d’haver l’activitat econòmica bàsica del plat a taula. Els nostres polítics potser ho saben, però senten que això tan elemental no ven i si mai en parlen, és en veu baixa i en esmorzars amb empresaris, d’on mai transcendeix cap titular mínimament seriós i gris (no fos cas). Diguem-ho clar: les coses dites en veu baixa no tenen possibilitats en el nostre món ple de tant brogit. Pot ser, també, que els nostres polítics no sàpiguen d’operacions ni de gestió i, per tant, els manqui la consciència clara de les coses concretes. L’infinit està molt bé, amb els seus paisatges vagarosos i incitants, però sense una clara concepció de les coses concretes, de la realitat, no hi ha equilibri. Moltes persones se senten encantades i bé en aquests infinits (agenda 2030) utòpics i, en el fons, tranquil·litzants. Però alguns n’estem cansats, perquè, és clar, la bossa de la compra continua pujant.
Les operacions són la base del progrés i de la pau. Perquè quan les operacions ocupen el centre dels discursos polítics, tot es torna més amable i prosaic. Les proclames ideològiques no ocupen gairebé cap espai del dia a dia de la gent. Tots, en la nostra vida quotidiana, conversem amb tothom, parlem amb qui sigui, per gust o obligació, sense importar-nos la seva ideologia. Els carrers no estan polititzats, estan plens d’operacions, que són la pau política que mereixem tanta gent que pacíficament parlem amb tothom, i vivim i ens alimentem de coses concretes. Fan falta operacions i sobra retòrica. L’exemple dels polítics és pèssim i nefast per la convivència, el seu crèdit i la nostra economia. En definitiva, els telenotícies parlen d’unes tristors a vegades tan estranyes, que a casa per a sopar mengem una alegria de pa sucat amb oli.
