Oriana Fallaci

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

“Cal rebutjar sempre el paper de víctima. Mai no s’hi obté res amb el paper de víctima”. Aquesta frase és d’Oriana Fallaci (1929-2006), la gran periodista italiana que afirmava que el periodisme no s’estudia, sinó que es fa. Una de les dones més valentes i coratjoses del segle XX, i que podria donar lliçons a un feminisme, el del XXI, on abunda qui se subscriu precisament al victimisme. Fallaci, com a casa nostra Montserrat Roig, escriptora barcelonina amb molts punts coincidents, si es caracteritzaven per alguna cosa va ser per viure sense por, sense recances, tot desafiant els límits que altres volien imposar-les. Potser per això són dues figures injustament oblidades.

El cas de Fallaci és de pel·lícula (de fet n’hi ha una, produïda per la RAI el 2015) que no ha arribat encara a cap pantalla de casa nostra. Oriana era la filla d’una família humil, d’un paleta florentí, socialista i polititzat, que no dubtar a empènyer les seves quatre filles vers la cultura i l’antifeixisme (pel que sembla, la mare tenia orígens catalans). En una època en què dir-se antifeixista té un punt de postureig important, Fallaci (pare i filla) van ser antifeixistes de debò, amb les armes a la mà, lluitant com a partisans contra l’exèrcit alemany durant l’ocupació del nord d’Itàlia el 1944-1945. De fet, l’adolescent Oriana va ser condecorada pel seu valor transportant armes i municions travessant el riu Arno en la batalla per l’alliberament de la ciutat contra els nazis.

Passada la secundària, i després d’un temps estudiant medicina a la universitat (en un món on les dones eren minoritàries) prova sort amb el periodisme. I ja no ho deixarà mai. S’hi dedicarà amb passió, com amb passió feia qualsevol altra cosa, i com passió desprèn la seva prosa, incisiva, crítica, àcida, implacable en la denúncia de coses que no podia tolerar, com el cinisme, el postureig, la impostura, el partidisme de baixa volada. Una altra de les seves frases cèlebres, “el sentit de la llibertat es perd en encasellar-se amb el dogma, en la cega certesa d’haver conquerit la veritat absoluta”, mereix ser memoritzada per qualsevol que es dediqui al periodisme o a la vida pública. Perquè, malgrat que Fallaci podria considerar-se com allò que en un passat ideològicament més diàfan es considerava “progressista” o d’esquerres, no sentia cap pietat quan “els seus” es captenien com a fanàtics dogmàtics al més pur aiatol·làs (en tornarem més endavant sobre el tema).

Instal·lada a Nova York a partir de la dècada de 1950, va esdevenir una de les referents del periodisme de qualitat, amb reportatges sobre les martingales de Hollywood, sobre la cursa espacial, els incidents racials de l’època de les lluites pels drets civils, o el xoc generacional dels anys 60. Va arribar a ridiculitzar els joves rebels progressistes de casa bona que participaven del vandalisme de les revoltes urbanes amb la samarreta del Che, mentre “van a l’escola en tot terreny i al night club amb la camisa de seda”. Una dona sense tolerància pel sectarisme, sense por a la crítica ni a les maniobres de capelletes, que li importava ben poc les crítiques injustes ni els elogis interessats.

- Publicitat -

Va ser una de les primeres corresponsals de guerra. Va ser a la guerra del Vietnam una dotzena de vegades, cobrint les notícies des de la banda de l’exèrcit nord-americà, des de la del Vietcong i des del mateix Vietnam del Nord. I a tots, sense excepció, va criticar per igual tot documentant les mentides respectives dels seus aparells propagandístics i les diverses atrocitats de la guerra. No fou l’únic conflicte bèl·lic que cobrí. Va ser a Orient Mitjà, al conflicte intermitent entre Índia i Paquistan o a la guerra civil del Líban. I en una d’aquests viatges de corresponsal va ser ferida i a punt de ser donada per morta, per una ràfega de metralladora disparada per l’exèrcit mexicà durant la matança de la Plaça de les Tres Cultures (on van ser assassinats centenars d’estudiants en un crim d’estat encara poc investigat) poc abans de la celebració dels Jocs Olímics de Mèxic 1968.

Un dels estils en què excel·lia era en les entrevistes. Fallaci va entrevistar personatges de l’època com Iassir Arafat, Golda Meir, Deng Xiaoping, Giulio Andreotti, Henry Kissinger, Willy Brandt o Indira Gandhi. També ho va fer amb Juan Carlos de Borbón i la reina Sofia el 1967, de qui va dir, a la seva correspondència privada “Concec bé aquests idiotes (…) No és sorprenent que Joan Carles i Sofia esdevinguin reis d’Espanya quan mori l’assassí [Franco] (…) són els seus protegits. Des de ben petit, Joan Carles va viure sota l’ombra de Franco i és el seu robot obedient”. També va entrevistar a l’Aiatol·là Khomeini, amb qui va tenir una escena de tensió en comprovar l’estúpid fanàtic que era, i a mitja entrevista es va treure el xador que li havien obligat a col·locar-se per poder comparèixer davant seu, i li va dir a la seva cara que era un tirà. Ni pèls a la llengua, ni manies de cap mena, una actitud avui inversemblant en una professió poruga i un públic hipersensible.

Malgrat la seva popularitat i el reconeixement per part de la professió, les coses van canviar amb el canvi de segle. Els atemptats contra les torres bessones de l’11 de setembre de 2001 la van enganxar a Manhatthan, on residia feia dècades. Fou aleshores, des d’una visió de feminista i d’antiga partisana contra el totalitarisme que va escriure el llibre La rabbia e l’orgoglio (La ràbia i l’orgull, de 2001) on, tot assumint les idees de Samuel Huntington al voltant del xoc de civilitzacions, va arribar a la conclusió que el món islàmic mirava d’islamitzar un occident incapaç de defensar-se, que s’havia tornat feble, que havia renunciat a les seves tradicions, i que havia obert ingènuament les seves fronteres a milions de musulmans que, arribats a occident, més aviat es radicalitzaven en comptes d’assumir els valors liberals de la societat d’acollida. També carregava contra la misogínia de l’islam, contra la imposició del vel, la destrucció de l’individu i la seva llibertat personal, les absurdes imposicions religioses i el component totalitari de l’islamisme polític. Aquest llibre, així com diversos reportatges, articles i entrevistes va fer que l’esquerra oficial la condemnés a l’ostracisme intel·lectual. Ja malalta per un càncer que se l’emportaria cinc anys després, va ser difamada i silenciada. La realitat és que probablement hi havia poques periodistes tan documentades com ella, que coneixia en profunditat el món islàmic, que havia entrevistat a la majoria dels seus dirigents, i havia conviscut amb molts dels seus ciutadans i coneixia prou bé la lògica de les societats musulmanes. Ella, precisament que sempre reivindicava la llibertat de les dones (i que practicava sense cap mena de complex ni manies, amb una vida personal on va fer sempre allò que li semblava bé sense mirar de satisfer ningú) va ser condemnada a la marginació, a la invisibilitat, a la crítica implacable des dels púlpits de la progressia oficial europea i americana. Defensar el seu llegat avui, té els seus riscos, en un entorn on fàcilment es reparteixen carnets maniqueistes de bons i dolents en funció de qui defenses i qui critiques.

Si hem de fer un resum sobre el personatge: va ser una dona lliure. Una dona, que ho va tenir difícil, que la van intentar silenciar i assassinar més d’alguna vegada, incòmoda. I tanmateix, malgrat que la policia mexicana la va deixar malferida, o que la seva vida va córrer perill des del seu paper de corresponsal de guerra, mai no es va considerar una víctima, sinó una dona que, amb el periodisme, va lluitar per una societat més justa i més lliure.

Si fos viva, ben segur faria passar molta vergonya a moltes activistes que entenen el feminisme com a una reivindicació del victimisme, i que no tenen el coratge ni la determinació que va tenir ella en la vida i en l’escriptura. Probablement la titllarien de colonial, islamofòbica, heteropatriarcal, trànsfoba o qualsevol altre neologisme forçat i eixorc. Ara bé, no en conec gaires d’aquestes transportant armes per combatre la Wehrmatch ni engegant a la merda fanàtics –i perillosos– aiatol·làs.

No sé si a les escoles de periodisme se’n parla molt, de l’Oriana. Entre els nous feminismes, sembla desapareguda. I tanmateix, és un personatge, sens dubte a reivindicar.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca