Fa uns dies l’antic presentador i comentarista de Fox News, Tucker Carlson, va aparèixer a les protestes de l’espanyolisme nazi-feixista a Ferraz. Enmig de la multitud, es va fotografiar amb Santiago Abascal, la qual cosa presagiava l’entrevista de rigor. L’entrevista amb Abascal es va emetre (per dir-ho d’alguna manera) a X el 17 de novembre. Més enllà del nivell de mentida i desinformació que s’hi va exhibir, em va sorprendre poderosament el fet que durant tota l’entrevista els catalans fóssim anomenats “els terroristes.” No se’ns va dir “catalans” ni un moment—ni tan sols “independentistes.” De cop i volta, el poble català en ple va quedar encasellat pel qualificatiu de terroristes. Per a Abascal, els catalans som terroristes. Tucker Carlson va fer de lloro emissor i va amplificar el missatge. La dreta americana, avui plenament trumpista, va captar els vibes i li va donar recorregut als femers de les xarxes socials. Una ràpida ullada als comentaris del vídeo i als reposts amb comentari confirma que l’odi vers el català és absolut.
El 1713 els catalans vam ser abandonats pels mateixos aliats que ens havien esperonat a aixecar-nos en armes contra Felip V. La traïció anglesa ens va deixar sols i la causa catalana, per admirada que vagi poder ser per quatre anglos, va expirar sota la bota francoespanyola en la defensa i derrota heroica de Barcelona el 1714. El món no ens mirava. Tampoc ens mirava el 1939. I tampoc ens va mirar el 2017. El món continua sense mirar-nos el 2023. Si ho fa és per dir-nos que som terroristes, colpistes, que destruïm Espanya, i un llarg reguitzell de bajanades incapaces d’afrontar la qüestió nacional catalana amb enteresa i equanimitat. A Tucker Carlson els catalans i els espanyols no li importen mica gens: ell té la seva agenda americana i els missatges embotellats que prepara a ultramar són exclusivament de consum intern ianqui. Abascal això ho sap; però no pot deixar de tenir el seu moment de glòria, de ser un estómac agraït als patrons americans que li van posar els pistrincs per crear i aixecar Vox, i d’ensenyar al món que no és capaç de parlar ni un mot en anglès.
En la present apatia política i nacional dels catalans, els pactes per fer president Pedro Sánchez són una baula més del teatre processista, una conclusió més dels enganys i les mentides, de les covardies i traïcions. Ni l’amnistia ni cap dels acords—si és que es compleixen—ens duran a la independència o milloraran la nostra vida nacional catalana. És ben cert que sense l’abstenció, la força dels partits processistes per negociar seria inexistent: saben que estan perdent el control dels pocs indígenes que quedem i que el proper president de la Generalitat, si Déu vol, serà Salvador Illa. Ho serà perquè hi haurà hagut un gruix de catalans ètnics i independentistes que hauran deixat de votar i un altre gruix que s’haurà passat a un PSC de cara amable i polítiques sensates. Tant els uns com els altres estan tips de les mentides i experiments lesius i estúpids d’ERC i de CiUx. És cert que amb els acords amb Pedro Sánchez és el primer cop s’ha fet política d’ençà el 2017. Però s’ha fet de genolls i amb collar perquè el 2017 no es va tenir ni el coratge ni la paraula de fer el que s’havia de fer. Fer política de genolls i amb collar no és una negociació de tu a tu. L’ànima del pagès que ven duros a quatre pessetes s’ha passejat, orgullosa, aquests dies per la premsa i l’opinolatria catalanes. El processisme s’ha sentit estadista i vindicat, la qual cosa ens assenyala la increïble incapacitat dels catalans de fer alta política. També és la demostració que el processisme és una finalitat en si mateix, al servei de les engrunes colonials del saqueig econòmic i de la dissolució ètnica de Catalunya. Però tot això no es pot dir perquè se’t marca a ferro roent, se t’insulta i, si cal, se t’ingressa a Sant Boi o a Salt.
Tucker Carlson, el Mr. Marshall del segle XXI, ens ha visitat i no ha passat per Ripoll—però ha passat pel dit Noviembre nacional a la calle Ferraz. La dreta trumpista sap identificar els seus molt millor que els catalans saben detectar la nostrada extrema dreta o els feixistes. És un dels problemes que té el fet que la CUP hagi pensat la Catalunya processista i n’hagi alimentat les fòbies i fílies. Això ha estat possible gràcies al fet que a can Convergència no es pensa ni s’ha pensat mai, i que a can Esquerra tot els sembla bé en la seva infinita mediocritat vital. El perill més gran era Sílvia Orriols però ara tenim un Noviembre nacional muntat per la fotesa de l’amnistia. Mentre Abascal ha retratat els catalans—tots els catalans, sense excepció, els de Vox inclosos—de terroristes, a la Catalunya processista i neoautonòmica ens hem passat mesos xisclant contra Sílvia Orriols. Us la van colar i tot era mentida. Això sí, Puigdemont s’ha salvat a si mateix i és possible que aviat el veiem passejar per la Catalunya neoautonòmica on a penes ja es parla català. I ens dirà que som enormes, que el món ens mira i que jugada mestra, que tot anirà bé, i que la redempció de Catalunya és a tocar. I la gent, potser, tornarà a empassar-s’ho malgrat que tots els signes i fets indiquin el contrari. I els polítics ensarronadors maldaran per reiniciar una altra bogeria com la que va ser el procés-al-no-res. Mentrestant, als independentistes, els de debò, ens tornaran a enviar al racó de pensar i ens posaran un biombo al davant perquè no molestem.
