Cal reconèixer la magnitud i persistència de les manifestacions catalanòfobes i anti-Sánchez d’aquests darrers dies. Una magnitud i persistència que ens ofereix una idea aproximada del que representa en la societat i en la psicologia dels espanyols, que podria oscil·lar entre una majoria sorollosa i una minoria silenciosa. No es tracta de cap fenomen passatger ni anecdòtic, sinó que forma part d’una psique col·lectiva que ha emergit a la més mínima oportunitat. Ens odien. Ens menyspreen. No senten cap recança a exhibir el seu falangisme, que en el fons no és altra cosa que una variant de nacionalisme espanyol amb préstecs ideològics del feixisme, combinat amb el reaccionarisme profund d’un país que va passar la major part de la seva existència aïllat culturalment i intel·lectualment d’Europa.

És preocupant que, finalment, la misèria moral i espiritual d’una nació fracassada i ressentida hagi sortit de l’armari desacomplexadament, a la manera del mem histèric d’aquella senyora d’avançada edat –i retardada ment– que bramava al més pur estil d’Alien, aquest vuitè passatger que patim entre nosaltres. És preocupant, perquè puc entendre que en aquests darrers anys hom senti certa vergonya quan, per qüestions administratives, ens cal exhibir un passaport d’un Estat que ha vist desplomar la seva cotització.

Les manifestacions, com les de dissabte, han estat multitudinàries. I no han dubtat a saltar-se les mateixes lleis que fan servir com a lawfare contra qui volen de manera arbitrària. Hi ha un component propi –un nacionalisme sempre lligat a la reivindicació del franquisme i la dictadura, on podien imposar mitjançant la repressió policial i militar el seu ideari–, encara que també n’hi ha d’actual. La deriva d’una dreta que, mitjançant la globalització neoliberal va trinxar qualsevol nexe col·lectiu, fa que el nacionalisme identitari (i excloent) esdevingui una mena de religió. No és només la nostàlgia allò que impulsa a algunes beates a resar el rosari, sinó precisament això, la fe en una Espanya que ja no existeix, que ni tan sols havia existit mai. I la constatació que Espanya –o la seva idea de la nació- ja no és sobirana. D’una banda, una part substancial dels qui posseeixen un passaport, no només senten vergonya com un servidor, sinó que no dubtarien, a la mínima oportunitat, a crear una república independent, a desmantellar la seva fràgil idea de país. Que a més, en la seva nació cada vegada més petita, tampoc no hi caben persones d’esquerres, partidaris dels serveis públics, del matrimoni igualitari, o qualsevol altra cosa que no encaixa en els seus inquisitorials i aïllacionistes esquemes mentals i polítics. I és que també han perdut sobirania per dalt, amb una Unió Europea que controla els seus pressupostos, i amb homes de negre que, sí, efectivament, de manera insensible volen imposar l’ordoliberalisme prussià de Merkel, encara que també d’unes institucions amarades de tanta corrupció estructural per un partit, el PP, que podria ser dissolt per organització criminal –amb tot el soroll d’aquests dies és impossible parlar dels centenars de casos de corrupció al més alt nivell–.

Si hi ha alguna conclusió d’aquestes manifestacions multitudinàries –i en molts casos, violentes, amb els coneguts ultradretans que tan bé va retratar Jordi Borràs–, és que la Transició va ser un fracàs. Allà on es parlava de reconciliació, els beneficiaris del règim avui actuen amb ressentiment i voluntat de revenja, temerosos de ser desplaçats del poder. Fracàs, perquè va quedar tot ben demostrat que el règim del 78 va esdevenir el del 39 multiplicat per dos. Una Transició que podria haver servit per recosir ferides, i que, per contra, hi han llençat sal. Una Transició que podria haver servit per fer pedagogia de la diversitat, i que només ha servit per ressuscitar els vells prejudicis anticatalans, que ha descarrilat des del moment que els Borbons van decidir intervenir en política (d’això tècnicament se’n diuen cops d’estat) com el de 1981, o com el 2017.

La part interessant d’aquesta vergonya aliena massiva que ens hem hagut d’empassar aquests darrers dies és que expressa certa impotència i por. Impotència perquè, contràriament a la idea que disposaven d’uns jutges que reben ordres directes del Valle de los Caídos, no han pogut evitar la investidura, i probablement tampoc podran evitar l’amnistia. I això explica la seva histèria, perquè en el fons resulta desautoritzar les ordres rebudes en el discurs del 3 d’octubre. Se’ls va dir “aporellos”, i ells van obeir amb entusiasme. I podria ser que això –malgrat que tinc molts dubtes sobre aquesta possibilitat– els pugui suposar problemes a Europa, o que es descobreixi que han estat els primers a saltar-se la llei. De fet, manifestar les seves idees polítiques i amenaçar públicament com ho estan fent, és una vulneració de les seves obligacions legals i deontològiques, i n’hi ha evidents motius per aplicar-hi sancions contra uns togats que, amb el seu capteniment, no es diferencien massa de Rubiales en la final del mundial de futbol femení. I expressa por, perquè, una vegada investit Sánchez, una vegada la possibilitat del retorn de Puigdemont, una vegada es puguin obrir algunes comissions d’investigació o els teòrics mitjancers internacionals comencin a burxar en les actuacions de l’estat profund, alguns puguin adonar-se de la seva irrellevància política i social. Potser per això hi ha hagut tant de desplegament de resades col·lectives de rosari o intervencions de la conferència nacional. Que els perdoni Déu, perquè nosaltres no els pensem perdonar.

En qualsevol cas, i malgrat que ara mateix el clima polític a Europa estigui cada vegada més enrarit, és depriment haver de compartir nacionalitat amb aquesta gent que voldria veure’ns morts. Que ens odia i no s’avergonyeix d’això. Que ens odia, i que no hi hagi ningú dels seus amb prou autoritat per desautoritzar-los i renyar-los. Perquè, fins i tot, des de la perspectiva d’algú interessat a mantenir la unitat d’un estat fràgil, el més intel·ligent és empènyer aquests cayetanos, aliens i demanadors compulsius de taxis al contenidor orgànic, i mirar de trobar un encaix que, si més no, pugui durar una generació, com una solució quebequesa, o reformar l’estructura territorial en el sentit de diferenciar entre, a tall d’exemple, estats lliures associats lligats a les nacionalitats, i comunitats autònomes de caràcter administratiu.

Ara bé, el més preocupant de tot, és que l’independentisme no estigui aprofitant aquesta situació. Mobilitzacions per mostrar distància amb aquesta mena de forat negre madrileny, i arribar a alguns consensos tàctics i estratègics. Potser perquè aquesta és una responsabilitat que els correspon, sobretot a les entitats independentistes, i no pas a uns partits la naturalesa dels quals els porta a actuar com a oficines de col·locació. I quan parlo de responsabilitat, també mostrant clares diferències amb els galdosos espectacles madrilenys.  La frustració d’aquests dies a sis-cents quilòmetres de Barcelona, és perquè Espanya és una nació fracassada, diferent a la que molts voldrien imaginar-se. Una nació disfuncional que se l’ha quedat una ultradreta obsedida a aprofundir en el seu aïllament (i abraçant-se a les teories conspiratives de Qanon). La nostra és una nació amenaçada que ens causa ànsia. No hauríem de caure en els seus paranys. Caldria aprofitar-se dels seus errors.