Víctor Manuel i Bad Bunny han coincidit en mi aquests dies. Entre ells, musicalment, i imagino que en altres qüestions també, és difícil que coincideixin: la música contempla com els seus fills s’allunyen els uns dels altres, com mai.
La polèmica del moment en el món de la música té a veure amb una cançó creada amb intel·ligència artificial. L’ha escrit i publicat un usuari de TikTok, i hi ha posat recreada la veu de Bad Bunny. El cantant de Puerto Rico està enfadat i ha dit als seus seguidors que si els agrada aquesta cançó, que s’anomena NosaltgIA, no mereixen ser amics seus i que no vol que vagin als seus concerts. La cançó s’ha fet viral i molts seguidors seus afirmen que és molt millor NosaltgIA que els temes del seu últim àlbum. Per altra banda, divendres passat vaig anar a veure un concert de Víctor Manuel. La seva gira La vida en canciones va passar per Girona. La mitjana d’edat era alta i quatre gats de menys de trenta anys no podíem competir per fer-la baixar. Teníem al nostre voltant una majoria de persones de seixanta i setanta anys. És una realitat: les noies joves no s’enamoren dels mateixos cantants que les nostres àvies.
Els nostres gustos, per a qui es fan les portades –si és que encara es publiquen revistes musicals–, són uns altres. Víctor Manuel ja no les protagonitza. La qüestió sobre els gustos musicals no es resol apel·lant a la democràcia. Hauríem d’aplicar damunt les formes diverses de la música actual qüestions morals i estètiques. Però tampoc m’interessa massa aquest jardí. Només diré que per mi és evident que és millor, més bella i bona, En la Planta 14 que Tití me preguntó. No estem preparats, però, per aquest tipus de debat. Tampoc el plantejo perquè al meu costat tindria talibans amb qui no m’interessa compartir bàndol.
La qüestió, en definitiva, és que els cantautors desapareixen i la IA es col·loca al centre. Víctor Manuel va marxant tot fent el mateix de sempre i Bad Bunny veu com els seus fans prefereixen una cançó creada amb intel·ligència artificial, que recrea la seva veu, que no pas el seu últim àlbum. Són dos mons contraposats que pertanyen a això tan agradable que anomenem música. Cadascun, pel seu compte, representa formes diferents d’entendre el món. Víctor Manuel no és només l’Espanya dels setanta –ho aclareixo perquè sovint se’m titlla de viejoven. També és una mica com mirar el cel blau de tardor, rere els arbres tensos i altius, que estenen les seves forces per les branques, per guardar encara algunes fulles de color foc i vinagre. Les de Víctor Manuel són lletres transparents i naturals, com el pa del dia, d’un relat serè i local, d’un amor innocent cantat per les àvies mentre cuinen. En el concert de divendres, em va agradar que s’entregués en cada cançó, sense pensar en la veu que li quedaria pel següent tema. Forçava una veu que ja no expressa la seguretat ni la potència d’anys passats. Van ser dues hores de concert sense sorpreses, amb una posada en escena austera que xoca amb les que ocupen tan sovint, des de fa pocs anys, el Palau Sant Jordi. Ni ell saltava, ni el públic volia que saltés. Un home sol, quiet i dret, cantant, es torna proper. La proximitat també la contemplem avui dia com un valor relatiu i ens tornem impersonals i plans.
Fa anys que escolto més aviat qui ja no pot cantar. No és nostàlgia tot això que he escrit. És reflectir una realitat tan igual a la desaparició d’uns valors que no substituiran mai nous programes ideològics, morals, ni informàtics. Els concerts es tornen de somni, amb balls, llums i música enllaunada i jo soc partidari de fer de la cançó el centre de la música. Hi ha una tendència a l’embarbussament, en tantes facetes de l’expressió humana com puguem imaginar. La intel·ligibilitat està sobrevalorada per molts i la intensitat frívola i superficial de l’actualitat no troba en l’art un mur.
Víctor Manuel i Bad Bunny son passat i present de la música, cadascun per la seva banda. No afirmo més que una realitat evident i malgrat que em posiciono, en el fons, només provo d’exposar què és allò que anem perdent. Si hi ha guanys en tot plegat, no seré jo qui els sàpiga explicar.
