Arriba un moment, en tot articulista, que enceta un article sense saber ben bé com acabar-lo. Que, davant la insuficiència de dades per valorar una determinada qüestió, no li queda altra que recórrer a l’instint. L’avaluació d’un acord com el de la setmana passada que –si no hi ha un cop que ho deturi, cosa que tampoc resultaria sorprenent– ha de donar la investidura a Pedro Sánchez, és una d’aquestes confuses circumstàncies. Em consola pensar que ni els mateixos actors ni protagonistes tenen massa idea de com pot evolucionar el tema, tot i que sospito que no cal imaginar que els riscos de fracàs superen als de reeixir.

Sobre l’acord hi ha punts favorables i punts contraris. El que no tinc massa clar quins són uns i quins els altres. Els independentistes més abrandats el consideren un error perquè representa donar respiració assistida a un estat en una situació delicada. Per a molts, anar a eleccions, amb la previsible majoria absoluta de PP i Vox, generaria la profecia autocomplerta del “quan pitjor, millor”, i que la situació implicaria un revifament d’un carrer mig somort des de la pandèmia. Per als independentistes més gradualistes, l’acord és una bona idea perquè precipita els enfrontaments interns –amb un punt guerracivilista– entre esquerres i dretes (més aviat entre gent normal i ultradreta sociològica), i això afebleix l’Estat. També, i això ja no ho diuen tant en públic, molta gent vol viure amb menys tensió després de sis anys de desgast mutu.

Servidor de vostès –i aquí puc apel·lar a la meva condició d’historiador– malfia del concepte “quant pitjor, millor”. L’escalada de tensions no beneficia mai ningú, i la resolució de problemes mitjançant l’ús de violència beneficia a qui ostenta el major nombre de bales i els mínims escrúpols a fer-les servir. D’altra banda, al País Valencià i Les Illes, el Frankesnstein PP-Vox està trinxant tot allò que faci olor de progressisme o que soni a català. I, malgrat que el combat de l’escola mallorquina (amb gran protagonisme del sindicat STEI, avui assenyalat com a objectiu militar pels fatxes) contra la bogeria espanyolista de Bauzà va resultar relativament victoriós, no tinc molt clar que hi hagi prou energia per sostenir altres mesos de lluita i desgast, en una societat desmoralitzada per l’emergència del feixisme en les seves formes rojigualdas. D’altra banda, els espectacles nocturns de la darrera setmana a Madrid tenen un component teatral important, on detecto tant una versemblant operació colpista (amb tricornis, togues i corones) que podria tenir opcions d’èxit, alhora que també expressen certa impotència i temor. Impotència, perquè comencen a ser conscients que el món continua girant de manera independent al seu melic, i que Brussel·les –i Scholz– mana més que la capital del Reyno, i perquè el mot lawfare fa que alguns alts funcionaris, acostumats a la seva completa impunitat i inviolabilitat, comencin a dubtar de sí mateixos a partir de les (mínimes) possibilitats que comissions d’investigació posin al descobert una col·lecció de prevaricacions, delictes i vergonyes que, al llarg de la història de la pseudodemocràcia espanyola han pogut perpetrar sense càrrecs de consciència ni responsabilitats legals. I és normal que estiguin emprenyats: el Borbó va anunciar “Aporellos”, i ells van obeir acríticament, inventant-se delictes, imputacions, actes, espiant il·legalment, muntant operacions de falsa bandera o qualsevol altra acció que els estats fan contra terroristes de debò, no pas contra tietes posant llaços grocs, o polítics i activistes que van ser extremadament curosos perquè la lluita independentista complís amb tots els estàndards de les bones maneres i la decència política.

No sóc ingenu. Les possibilitats que les parts interessants del pacte (reconeixement nacional, canvis en l’estatus del país, llengua, lawfare) s’apliquin de debò són remotes. Sánchez, que ja ha demostrat que no té gens de ximple, a tot estirar, podria fer servir el pacte per venjar-se dels seus molts enemics acumulats al davant, al darrere i al costat seu. Hem de comptar, també, amb la seva bona imatge pública internacional –i certa capacitat de seducció– entre alts funcionaris europeus, i el que queda del moviment socialista. A Brussel·les no li agradaria que li sorgís un Orban al sud-oest del continent, allà on solen anar de vacances. Fins i tot, com va passar el 1936, aquesta mena de guerra civil larvada espanyola, també té un punt de guerra mundial, on cadascú té els seus aliats i les seves idees, amb la diferència que, ni a Madrid, ni a Barcelona, no hi ha pràcticament anarquistes ni comunistes que puguin posar en perill l’ordre neoliberal. En qualsevol cas, m’agradaria alertar al lector que mirar-se el melic sense parar compte del context internacional sol ser un error de principiant. I, en aquest sentit, tant Sánchez com Puigdemont són excepcions perquè si hi ha quelcom que els uneix és precisament la comprensió d’aquesta dimensió europea del conflicte català, que més aviat avui sembla un conflicte intern espanyol  de gran virulència -de moment– retòrica.

Si em pregunten com crec que “evolucionarà el tema”, no tinc altre remei que fer servir el verb “depèn”. Si no hi ha cap cop o alguna sorpresa, el PSOE intentarà diluir el problema català, com ha fet sempre, a còpia de promeses incomplertes o descafeïnades. I això no hauria de sorprendre ningú. La part de responsabilitat ens correspon, sobretot a nosaltres. És obvi que el que més ha motivat els negociadors és el principi polític clàssic del “guanyar temps”. Si Sánchez és capaç de consolidar-se com a president –i que, a diferència de Zapatero, estigui en disposició de prendre decisions amb una mínima autonomia–, el problema el traslladarem a tres o quatre anys endavant, on probablement PP-Vox, encara més radicalitzats (la cabra tira al monte), tornin a guanyar i vulguin aplicar amb un plus de ressentiment el seu programa destructiu aznarista-postfranquista. La qüestió és: i on serem nosaltres? De nou, depèn. Si en aquest període continuem en la baralla continuada i la suïcida lluita per esbrinar qui té la senyera més llarga, no haurà servit per a res. Si durant aquest període tenim la capacitat de construir espais de defensa sòlids (això vol dir, un cos de ciutadans ben organitzats, amb CDRs reconvertits en Forces de Defensa de la República a l’estil eslovè), si som capaços d’estructurar capacitat de resposta a les accions il·legítimes de Madrid, de generar una àmplia capacitat d’establir aliances internacionals i de mirar de cohesionar una societat avui massa estressada, sí que podríem tenir possibilitats d’èxit en el pròxim embat. Perquè és evident que això no s’acaba aquí. Segons com, hauríem d’anar parlant d’un nou començament, amb nous lideratges, nous espais, noves formes i estratègies.