Sempre que agafo un llibre de Rodoreda ho faig amb la convicció que les seves pàgines m’atraparan. Només una vegada em va fallar la intuïció, amb Aloma, i penso que va ser més perquè no vaig connectar amb la protagonista que no pas per la manera d’expressar-se, perquè això és claríssim que em captiva sigui com sigui. És difícil explicar les sensacions que em desperta Rodoreda perquè impregnar-me de la seva literatura és una experiència lectora en si que va més enllà dels sentits. Fa uns mesos vaig decidir que la lectura anual que faig de l’autora seria Jardí vora el mar, una novel·la que no és ni la més reconeguda ni tampoc la que va tenir més èxit. I quina llàstima, perquè m’ha enamorat.

El tenia a la lleixa esperant el seu torn. L’any anava avançant i no acabava de decidir-me mai per endinsar-me en aquest jardí fins que a mitjan octubre vaig anar al TNC a veure La plaça del Diamant, dirigida per Carlota Subirós. Oh! En vaig sortir meravellada! Onze Colometes i una escenografia immillorable ens van regalar gairebé dues hores de dosi rodorediana esplèndides. Aquesta versió teatral de l’obra de Rodoreda és, literalment, la novel·la recitada. Cada veu és única i hi posa la seva èmfasi, i tu, mentre ets allà expectant i amb una certa tensió, no pots parar d’imaginar-te asseguda a la butaca de casa llegint aquestes pàgines, l’una rere l’altra, recordant el text, punt per punt, coma per coma i batec per batec. Vaig sortir del TNC esgotada psicològicament per la intensitat emocional de l’obra i les magnífiques interpretacions, però també amb l’ànima plena i satisfeta d’haver viscut aquesta experiència. Tinc entès que faran una gira per arreu de Catalunya, així que si no ho heu fet, us recomano moltíssim anar-hi.

Doncs bé, no és d’estranyar que després d’aquesta fantàstica tarda al teatre el meu impuls lector em portés a arreplegar Jardí vora el mar d’entre el piló de llibres pendents. A diferència de la majoria d’obres de Rodoreda, on les dones indiscutiblement prenen el paper protagonista, aquesta novel·la està relatada per un home, un humil jardiner de can Bohigues, la torre d’estiueig d’una família burgesa situada ben bé arran de mar. Al llarg de les dues-centes trenta pàgines que despleguen sis estius, passejarem amb el jardiner per tots els embolics haguts i per haver de la família —que té com a epicentre la Rosamaria, una dona, és clar—, les seves festes, els amics amb qui es relacionen, els nous veïns, els animals de companyia… Un batibull de personatges i situacions que construiran un bonic trencaclosques en aquest jardí burgès vora el mar i que, sens dubte, ens faran ressonar Mirall trencat.

El jardiner ens ofereix una mirada innocent però ben clara i lúcida de tot el que succeeix entre les parets i el jardí dels Bohigues. Dit així, té tota la pinta de novel·la de premsa del cor, però us prometo que la història traspassa aquest punt de tafaneria i ens porta a reflexionar sobre temes tan transcendents i universals com l’amor, la mort o els privilegis socials. A més, es tracta d’una història amb molt de diàleg, cosa que li atorga un punt de dinamisme. Sempre m’han interessat les mirades externes d’una família, penso que donen un toc de veritat i versemblança que, a vegades, des de dins, no es percep, perquè qui ens explica la història ho fa des de la pròpia implicació i els propis sentiments. En canvi, algú extern té una perspectiva neta i despullada d’artificis, actua com si fos un voyeur i això dota d’una veritat molt més fonda tot el que s’explica. I si a més aquest voyeur ens desgrana la trama entre la bellesa d’un espai enjardinat, és impossible no caure rendit als seus peus.

Ai!, les flors, com sempre, omnipresents i ineludibles a les obres de Rodoreda. Les plantes del jardí actuen com un personatge més, observadores de les alegries i les desgràcies dels protagonistes, ens acompanyaran en tot moment, sempre des de la distància però prou a prop per sentir-nos-les nostres. La manera que té Rodoreda de descriure l’ambientació i l’escenari és fàcilment palpable, fins i tot en sents l’olor. Com el jardiner, mentre llegia, “sentia el viure tranquil de tot el que és verd i de colors a l’hora de la llum”, per això no volia sortir-ne, volia quedar-m’hi enredada.

Després d’haver-ne llegit uns quants llibres, em penso que si m’he de quedar amb una sola característica de Rodoreda tinc força clar que triaria la seva facilitat per crear amb la paraula imatges que cobren vida, aquesta cosa tan seva i tan única de descriure el que l’envolta, tan magistral que ho pots tocar i sentir: uns llavis que pronuncien uns mots, una llàgrima que regalima galta avall, el silenci, un cor desbordat d’amor, un ocell que piula, la trencadissa d’un got, una flor que s’obre en iniciar-se la primavera, un jardiner que observa. Ella agafa el pinzell i dibuixa la història sense parar i agafar aire, ho deixa anar i tu ho abraces i t’hi aferres. Fa senzill allò tan difícil. I tot, absolutament tot, és real i emocionant. Vital com la vida mateixa i tan eternament efímer com el temps. Per això Rodoreda perviu i perviurà sempre en la memòria de tots.