Hi ha coses que no es poden dir. I hi ha persones que les han d’escoltar massa sovint. Són les persones que han perdut un fill o una filla durant l’embaràs, el part o poc després, i que pateixen, viuen i conviuen amb el dol perinatal, gestacional o neonatal. Han d’escoltar sentències esmolades, sense pietat. Sou joves, ja tindreu un altre nadó; ho heu de tornar a intentar; millor ara, que no més endavant; no us preocupeu, això passa sovint, li passa a molta gent i ho superen; heu de mirar de seguir amb la vostra vida; si no havia de ser, és que no havia de ser; jo vaig molt cansada, el meu fill no em deixa dormir. Sovint, per a més inri, ho han d’escoltar del seu entorn més proper: familiars, amics i companys de feina. Qui diu tot això és clar que no s’escolta.

El 15 d’octubre es va commemorar, un any més, el Dia del Dol Perinatal, Gestacional i Neonatal. A Girona es van organitzar diversos actes; els centrals, a la plaça del Vi. Una senyora se m’acostà mentre hi érem i em va preguntar què hi fèiem. Li vaig dir que estàvem commemorant el dia en record del dol perinatal, gestacional i neonatal. Va dir-me: Ah, lo del avorto? Vaig intentar explicar-li que era el dia per recordar els nadons que han mort durant l’embaràs i els que han mort durant el part o poc després. També que era un dia per acompanyar les famílies que ho han patit. Més tard, un grup de noies que passava per allà es va quedar a escoltar com l’Arnau i la Carla, el germà i la germana de dos nadons morts, parlaven dels seus germans i explicaven a tothom què hi guardaven a les seves capses dels records. El grup de noies que era just davant meu es va posar a plorar.

Durant l’emotiva jornada vam commemorar i acompanyar, i difondre aquest dol entre les persones que passaven per la plaça del Vi. També es va enviar un missatge a la seguretat social, les empreses i les administracions: les famílies que pateixin el dol perinatal, gestacional o neonatal no disposen ni tenen assegurats el temps ni els espais que sí que acostumem a tenir tots davant els altres tipus de dol.

D’entre tots els actors que envolten i formen el dia a dia d’una família que passa per aquest dolorós procés, no m’interessa apuntar gaire amunt en aquest article: ni a administracions ni a desconeguts. És a les persones més properes, a l’entorn primer a qui em dirigeixo. Són elles les que primer han d’oferir espais, temps i humanitat.

Les paraules que les famílies que han patit aquest dol no diuen, tampoc les hem de dir nosaltres. Les paraules que les famílies diuen, les hem d’escoltar nosaltres. Empatitzar no significa comprendre. Ningú que no hagi perdut un fill sap què és perdre un fill. Ningú a qui li hagin dit que no pot tenir fills sap què és no poder tenir fills. Ningú que no hagi enterrat el seu fill sap què és enterrar el seu fill. Ningú a qui una fotografia o un paper intenti negar la condició de pares sap què és que et neguin la condició de pare.

El dol perinatal, gestacional i neonatal demana espais, temps i un suport humà, prudent, discret i humil. Ni invisibilitzar, ni minimitzar, ni desautoritzar. A vegades no sabem què dir, però és fàcil saber quines coses no es poden dir mai. Mentre aprenem com acompanyar, ja hauríem d’haver demostrat com n’és de discreta la nostra ànima.

Cada dia pot ser 15 d’octubre si has perdut el teu nadó. Si no l’has perdut, també. Recordar, acompanyar i difondre. Espais, temps i humanitat.