Guerra Freda

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Probablement, l’arma més antiga del món –i probablement la més eficaç– és la de l’espionatge. L’espia no es limita a obtenir informació de l’adversari, especialment en temps de pau, sinó que es dedica a utilitzar l’engany, la simulació, la informació falsa, la compravenda de voluntats, la cooptació, i totes aquelles arts que permetin desarmar moralment i desactivar tota resposta de l’enemic. La literatura i el cinema ens ha ofert històries fascinants sobre el que va representar l’edat daurada de l’espionatge, aquest conflicte de múltiples fronts que es va anomenar “Guerra Freda”, i que es va vendre com a la confrontació entre dos models socioeconòmics incompatibles. La realitat sol ser més complexa i sòrdida, amb operacions de guerra bruta, infiltracions i tot un seguit d’accions que, amb la desclassificació documental, tot just comencem a veure la part submergida de l’iceberg.

Així, i des de la banda de l’OTAN –amb protagonisme de la CIA i l’MI6– es va articular allò que es va denominar “Operació Gladio”, on els serveis secrets occidentals van realitzar activitats subversives contra aquells moviments polítics o socials que poguessin posar en perill l’hegemonia del capitalisme a occident. Això incloïa la infiltració, els atemptats de falsa bandera, l’ús de grups filofeixistes, assassinats selectius, fabricació de notícies falses o la destrucció de reputacions. En una dimensió menys violenta, també es finançaven aquells moviments socials, editorials, diaris, revistes que fessin la competència als mitjans comunistes, o es promovien carreres polítiques o intel·lectuals de persones que podrien actuar al seu servei. Hi havia, per descomptat, altres operacions per desestabilitzar la rereguarda de l’enemic, que podia anar des de promoure el nomenament d’un Papa polonès (encara hi ha els dubtes sobre la misteriosa mort del seu predecessor, un mes després de la seva elecció) o afavorir el contraban de música occidental a l’altra banda del Mur de Berlín. A l’operació Gladio se li atribueixen l’activisme de grups terroristes neofeixistes a la Itàlia de la dècada de 1970 –allò que es va anomenar els anys de plom–, es parla de la hipotètica participació en el segrest i assassinat del president italià Aldo Moro (demòcrata-cristià disposat a fer entrar els comunistes al gabinet) nominalment a mans d’unes Brigades Roges massa infiltrades pels serveis secrets, atemptats com els de Bolonya de 1980 (amb 85 morts) o estranyes morts i massacres a la regió de Brabant, a Bèlgica, durant els anys 80 (per cert, no es perdin una magnífica sèrie belga sobre el tema, “1985”, a Filmin). En qualsevol cas, l’OTAN, a fi de mantenir controlats els seus aliats no van dubtar a fer servir allò que se’n diu “l’estratègia de la tensió”, consistent a avortar qualsevol evolució política que posés en perill l’ordre capitalista i l’hegemonia dels Estats Units. I això incloïa desacreditar la dissidència interna o crear prou sensació d’inseguretat per justificar més inversió en defensa.

Pel que fa a la banda contrària, la Unió Soviètica tampoc es comportaven precisament com a germanetes de la caritat. A banda d’imitar les tàctiques dels occidentals (i només cal veure les pel·lícules d’espies o les molt recomanables novel·les de l’exmembre de l’MI6 John Lecarré), van resultar molt hàbils a l’hora d’infiltrar-se en els moviments socials occidentals. Si bé el Kominform va mirar d’assegurar l’ortodòxia als diversos partits comunistes occidentals, el KGB va aconseguir infiltrar diversos agents a Europa i Estats Units amb certa capacitat d’influir, per posar un exemple, en el món acadèmic, científic o en el moviment pacifista. La interessant sèrie The Americans està basada en l’experiència real de l’espia Elena Vavilona, que va viure anònimament a la costa est dels Estats Units fent tota mena de feines en aquesta guerra freda de moments calents i conflictes per interposició. Precisament, un d’aquests conflictes per interposició va ser el dels processos de  descolonització on els comunistes van fer servir la seva propaganda política i la seva diplomàcia per generar prou influència entre els joves contestataris –i majoritàriament benestants– europeus perquè, a tall d’exemple, bona part dels nois i noies que van participar al maig del 68, assumissin el maoisme com a ideal polític i la Revolució Cultural com a model social, en un moment en què la majoria immensa d’occidentals no acceptarien una retallada de les seves llibertats personals ni una renúncia a la capacitat de consum assolida mercè a dècades del creixement econòmic de postguerra.

Els soviètics eren molt intel·ligents. Com, de fet s’explica a l’esmentada sèrie The Americans, l’aposta pel pacifisme i la desmilitarització va fer forat entre els joves de la dècada de 1980. Tenia la seva completa lògica. La possibilitat de morir en un holocaust nuclear propiciat per qualsevol error de càlcul i l’aplicació de la Mútua Destrucció Assegurada (MAD, en les seves sigles en anglès), era una preocupació realista en el món bipolar que era l’únic que coneixíem. Ser pacifista era tan raonable com la preocupació actual dels joves a causa de la crisi climàtica. Servidor de vostès, més o menys va participar d’algunes marxes contra el desplegament de míssils nuclears a Europa Occidental i de l’entrada d’Espanya a una OTAN (que d’altra banda havia acceptat el fet consumat del franquisme). No va ser fins uns quants anys més tard que es va poder demostrar la infiltració dels serveis secrets soviètics en un moment en què els míssils de creuer instal·lats a Alemanya deixaven en una situació d’inferioritat tàctica l’URSS. En altres termes, que vam ser manipulats. Certament, protestar contra la guerra és la cosa més objectivament moral del món, tanmateix, és obvi que la manipulació, fer de peons d’algú amb interessos particulars, no resulta una sensació precisament agradable. De fet, resulta ben curiós com aquells moviments socials d’esquerra que en el seu moment van rebre finançament, formació de quadres, promocions personals, que van ser infiltrats per agents experts amb capacitat de fer molts favors (o, per contra, de defenestrar els dissidents mitjançant estratègies brutes), una vegada extinta l’URSS, continuïn disculpant la Rússia capitalista en els conflictes actuals, com ara pel que fa a Ucraïna.

Pensava en tot això, en aquesta Guerra Freda com a concepte, en la situació que es genera avui, internament a la majoria de països occidentals, arran del conflicte entre Israel i Hamàs. A diferència de 1980, avui no tenim un món bipolar, sinó multipolar. Dècades d’ortodòxia neoliberal han afeblit l’economia i la capacitat d’influència dels Estats Units. Nous actors internacionals s’han sumat a l’estret club dels estats influents: la Xina, Rússia, l’Índia (no parlo d’una Europa completament descomposta després de la seva autodestrucció austericida de la darrera dècada). I entre aquests nous estats, apareixen les monarquies del Golf (encara que també Turquia o Iran). Les monarquies del Golf, a banda d’haver-se armat de manera discreta, malgrat que eficaç, fan servir muntanyes de diners per comprar voluntats i adquirir influències. No cal tenir un doctorat en Relacions Públiques per entendre que l’adquisició de clubs de futbol, edificis emblemàtics, universitats o fer-se amb el control creixent de les borses i mercats de divises busca objectius inconfessats a llarg termini més enllà de semblar simpàtics.

Debatre acadèmicament sobre un conflicte complex i ple d’arestes com és el de Gaza resulta avui impossible. El nivell de polarització i crispació ho fa insostenible. Pràcticament ningú no es lamenta de la deportació de cent mil armenis a l’Alt Karabakh, ni dels 52.000 cristians assassinats al Sahel pel gihadisme internacional, ni dels camps de concentració d’uigurs a la Xina, ni de la brutalitat del règim talibà. Tanmateix, és obvi que s’està disputant una cruenta batalla a dins l’opinió pública occidental –i molt especialment a Catalunya– entre partidaris de palestins i israelians. Ara bé, entre aquells sectors d’esquerres, els mateixos que van ser infiltrats amb certa facilitat pels serveis secrets soviètics en el seu moment, tenen clar el seu posicionament (podríem dir el mateix entre aquelles famílies polítiques que van sempre fer costat als Estats Units, malgrat que en direcció contrària). És evident que, humanament, no es pot acceptar bombardejar població civil (i tant fa que sigui israeliana com palestina). Tanmateix, i malgrat que pugui estar en contra de l’estratègia militar del tsahal, no m’agrada que em manipulin.

Servidor de vostès, que sempre ha defensat la solució dels dos estats, amb la frontera de 1967 (i amb l’afegit de la prohibició de partits religiosos d’un i altre bàndol) m’han preguntat que quant em paga Israel per no cedir a l’única religió veritable de l’esquerra: enviar els jueus al mar. Lamento decebre’ls: només certa esquerra s’interessa per mi amb intencions poc amistoses. En canvi, sí que conec alguns casos de gent del món de la cooperació i els moviments socials que han vist premiats els seus projectes per part d’algunes d’aquestes fundacions de petromonarquies feudals que busquen guanyar influència a occident, i comprar els cors i les ànimes ingènues en un país que va sobrat d’aquesta espècie. Ara bé, no ens hauria de sorprendre. Com deia al principi, l’espionatge és l’arma més antiga del món. I la credulitat, el seu principal aliada.