L’odi cotitza a l’alça. L’odi està de moda. Fa anys que l’esport predilecte de molts és odiar. Odiar és rendible, incitar a l’odi és baratíssim i proveeix la fama tan cobejada en xarxes socials. Ha estat l’acompanyant perfecte de la cultura de la cancel·lació en la qual tant l’esquerra woke com l’alt-right han excel·lit amb gran èxit. A això hi hem d’afegir el creixement massiu que hi ha hagut a Europa dels contingents de població que fanàticament practiquen la religió de l’odi per excel·lència. Pot ser l’odi encobert i amagat o l’odi obertament proclamat i sordament ignorat pels poders públics. Paradoxalment, mentre els poders públics es fan els sords, pel darrere han donat aixopluc i cobertura a les majors expressions d’odi que s’han manifestat en els darrers anys. Mentre la política s’ha anat tornant enganxifosa, brutal i pastissera a la vegada, ha anat nodrint una gran diversitat d’odis: odis a l’esquerra, odis a la dreta, odis a la religió A, odis a la religió B. Hem quedat tan sadollats d’odi que la nostra mentalitat ha acabat normalitzant aquesta dinàmica i aquestes actituds fins a tant d’abraçar els petits odis de la nostra quotidianitat. Segurament aquesta mena de petits odis han existit sempre, però ara formen part d’un odi més gran, més complex, més instrumental(itzat), i més letal.
Al final de la seva novel·la Tanguy, l’escriptor franco-espanyol Michel del Castillo explica la força de la sainte haine, l’odi sant—la culminació més sublim i destil·lada de l’odi com a cosmovisió, estil de vida, i causa última i final de la persona. Del Castillo arriba a aquesta conclusió després que el seu personatge autobiogràfic de Tanguy hagi viscut els camps de concentració alemanys de la Segona Guerra Mundial, però també el temut Asil Duran de Barcelona, una mena d’orfenat-reformatori. Del Castillo narra la bestialitat d’aquella presó per a nens que avui no és ni un record. La Clínica Teknon s’erigeix on hi havia aquella casa de tortura i assassinat d’infants. El Tanguy de Michel del Castillo es podria subtitular “història de l’odi humà” i hauríem aconseguit un testament literari de la infinita capacitat d’odiar de l’home.
La religió de la sainte haine es fa present aquests dies en els quals una nova guerra es cova al nostre món. La guerra eterna entre àrabs i jueus torna a ser al capdavant de l’odi. Hi ha les víctimes directes de la guerra i després hi ha les víctimes col·laterals de la guerra. Tot són víctimes. Alguns volen ser víctimes i són feliços de ser victimitzats. D’altres simplement volen viure i ho porten en silenci. La religió de l’odi acreix els seus zelotes aquests dies. En escasses tres setmanes s’han fet tantíssimes proclames a la mort i al genocidi d’uns i altres que la conclusió a la qual l’home sensat arriba és que la pulsió de mort plana sobre el nostre món. Globalment, la gent es deleix per odiar i per odiar fins a la mort. Una cosa semblant va passar el 1914: Europa es delia per anar a la guerra i a Jean Jaurès el van assassinar prest perquè no la pogués evitar. Alemanys, francesos, anglesos, austríacs, italians… Tots volien la guerra. I la van tenir. Ara comença a veure’s amb nítida claredat que tenim una majoria que desitja l’odi. I hi haurà odi. On hi ha odi, no hi ha veritat—només mentides i informacions falses que serveixin i engrandeixin l’odi. L’odi és un dels majors assassins de la veritat. Hi ha odi a uns nivells que feia molts decennis que no havíem vist. L’odi serà el nou fil conductor de la història que ve. Portem uns deu anys covant aquest odi, acaronant-lo, mimant-lo, agombolant-lo. Ara l’odi se’ns menjarà amb efectes multiplicats.
Alguns diran que la resposta és la pau i el pacifisme. La guerra aquest cop no és una finalitat en si mateixa. Els pacifistes d’avui són grans experts de l’odi: mentre demanen la pau, exigeixen que odiem aquest o l’altre. Els bons no són millors: ens prometen la victòria de les valors correctes i de l’estil de vida correcte a canvi que odiem o que acceptem l’odi com a nucli central de les nostres vides. I els equidistants ho són talment perquè odien tots i tothom i prefereixen de veure com la resta es maten entre ells a fi que en surti el resultat que ells volen. Les guerres requereixen la humanitat del coratge, dels objectius col·lectius, de la geopolítica si es vol; avui la guerra és l’odi per l’odi, fins a les darreres conseqüències. Com en tot conflicte, i en això els catalans en sabem un niu, hi ha els col·laboracionistes. A Catalunya, d’ençà el 2017, hem creat la major casta de collabos de la història, que no s’havia vist d’ençà que Pétain es va petar França i va establir el seu règim amic dels nazis a Vichy. La Catalunya comadreja i sabandija és pàtria de l’odi i de la col·laboració passiva amb l’odi. La més petita acció pot amplificar per cent l’odi i acabar escombrant, a cop de decret o declaració, la tranquil·litat de les vides normals de milers de persones que res tenen a veure amb la causa tal o el conflicte qual. Però l’odi soterrat fa la feina que ha de fer i en el fons els collabos odien com els que són al peu de canó de la croada de la sainte haine.
La solució? Redoblar la seguretat al mas de Josep Pla que tot català porta dins seu. I quant al jueu, ser més àgil que una rata perseguida per una matrona amb una escombra i amagar-se amb diligència.
