El darrer informe del Centre d’Estudis d’Opinió posava de relleu un fet que coincideix amb la percepció col·lectiva: l’atracció pels postulats de la ultradreta arrela entre els més joves. És un fet conegut i global. Fins i tot a Catalunya, amb una tradició democràtica i europeista més arrelada que a la mitjana del continent, la tendència es comença a constatar si bé de manera més atenuada que, per exemple, a Espanya, on no existeix una frontera delimitada entre dreta conservadora i ultradreta neofranquista.

En certa manera, aquest fenomen resulta sorprenent respecte a qui ja tenim una certa perspectiva històrica i coneixem una mica el passat. Joventut i inconformisme formen part d’un binomi que se sol presentar plegat. En les darreres generacions, els joves solien votar més aviat a l’esquerra i presentar actituds polítiques que qüestionaven els convencionalismes. I tanmateix, com deia ja fa sis dècades Bob Dylan, els temps estan canviant.

Per què? La resposta no és simple, sinó multifactorial. La primera pista ens l’ofereix el llibre del periodista nord-americà Vincent Bevis If We Burns –en Josep Sala i Cullell en parlava divendres a Vilaweb–. Bevins ens parla dels fracassos revolucionaris i dels moviments socials durant la dècada passada. Allò que va començar el mateix 2010 –les revoltes àrabs–, va continuar amb el moviment del 15-M a Espanya i Catalunya (2011); Occupy Wall Street (2011) i Black Lives Matter (2016) a Estats Units, la revolta del Maidan a Ucraïna (2013); les protestes socials al Brasil contra l’encariment del transport Públic (2016); les mobilitzacions independentistes a Catalunya (2010-2019) o la revolta dels paraigües a Hong Kong (2018).  Malgrat la legitimitat i les seves exquisides formes de protesta majoritàriament pacífiques, la majoria van fracassar en major o menor mesura, i van ser seguides per una repressió important (més dura en funció de la tradició autoritària dels estats on es produïen).

L’onada reaccionària que vivim des de llavors ens deixa una cruel constatació. La desarticulació dels mecanismes legítims a l’hora de perseguir canvis en la direcció d’una major justícia social, igualtat econòmica o racial, o dels principis internacionalment reconeguts d’autodeterminació. Per contra, els estats, creixentment deslegitimats per la seva impotència a l’hora de controlar els poders a l’ombra, no dubten a fer servir els mecanismes de la violència o la repressió judicial mitjançant mecanismes de lawfare per imposar el criteri d’una minoria poderosa. En altres paraules, amb tot el que ha passat en els darrers quinze anys, hem assistit a la terrible constatació de l’eficàcia de la violència com a fórmula de control. I a l’esfondrament dels principis democràtics.

Sóc plenament conscient que les comparacions històriques les carrega el diable i que, per molt que s’hi assemblin les situacions, George Santayana estava equivocat quan considerava que estem condemnats a repetir la història. Tanmateix, la relectura de l’enyorat historiador Tony Judt contribueix a inquietar-nos. Judt, a l’hora d’analitzar com durant la dècada de 1920 les societats europees van fer un gir antiliberal i van implicar una generalització de la violència política, explicava que els grups de joves que van fornir el feixisme al continent eren els mateixos que pocs anys abans havien sortit de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. Acostumats a assolir els seus objectius mitjançant els fusells, les bombes, les metralletes i les baionetes, entenien i justificaven que es podia capgirar l’ordre mitjançant procediments semblants, i que la neutralització de l’adversari resultava més eficaç amb barres de ferro i pistoles que amb debats intel·lectuals i urnes.

Evidentment, el que vam viure en el que portem de segle no és comparable al tràgic segle XX. Tanmateix, l’atracció per la ultradreta té a veure amb els seus objectius, i sobretot als seus mètodes. I no em refereixo només a certa èpica de la violència, sinó a la idea de deshumanitzar l’adversari (el racisme cada vegada va a més). Hi ha altres factors que també cal considerar i sobre els quals els més veterans tenim la nostra dosi de responsabilitat. A occident hem viscut una epidèmia de sobreprotecció. Una sobreprotecció familiar i institucional. Un endarreriment induït pel que fa a anar cremant aquelles etapes que permeten anar fornint a cada individu de majors responsabilitats –ens hem anat carregant els ritus de pas, com es queixa el filòsof coreà Byung-Chul Han–, que implica que els nois i noies comencin a treballar més tard, a assumir independència psicològica o material quan toca, a emancipar-se amb l’arròs covat, o a impedir que disposin dels seus propis espais per tal que prenguin les seves pròpies decisions. Els sistemes educatius han tingut un paper important en aquests processos. L’obsessió perquè tothom estigui escolaritzat més enllà dels divuit anys o impedir accedir a responsabilitats laborals als setze, l’extensió del calendari escolar, els horaris de confinament a escoles i instituts han acabat fent de l’adolescència una mena de règim carcerari semiobert. I això ha generat individus immadurs, incapaços de responsabilitzar-se de les seves pròpies accions i decisions. Alguns se’n farien creus de com alguns professors universitaris es troben amb pares que vénen a discutir les qualificacions obtingudes pels seus fills als exàmens. De fet, la pressió per la promoció universal al sistema educatiu implica un cert falsejament de l’avaluació que comporta certa confusió per part dels estudiants sobre el grau d’assoliment dels seus coneixements. La conversió del sistema educatiu en una mena de guarderia ha tingut un cert efecte limitador de la necessària conquesta de llibertat que implica anar madurant. I això genera, com és constatable, una escassa resistència a la frustració, i unes actituds narcisistes, a les quals cal afegir el prestigi creixent d’actituds victimistes, totes, característiques dels discursos reaccionaris al llarg de la història.

Hi ha altres factors de caràcter polític i social. La decadència econòmica europea ha estès la creença que els més joves viuran pitjor que les generacions anteriors. És possible, tanmateix, com que servidor és historiador, també voldria fer constar que, malgrat que el pessimisme és una actitud raonable, del que passarà en el futur no en tenim ni idea. Arrelar determinades creences amb un punt nihilista i mil·lenarista (com els seguidors de la Greta Thumberg i el moviment extinction or rebellion) potencia una passivitat i un conformisme que aboca a la impotència i el conservadorisme. Si no hi ha res a fer (perquè els postulats defensats són irreals), el més probable és acabar no fent res. I uns sistemes econòmics que són incapaços d’oferir esperances de progrés material i espiritual als més joves, acaben facilitant aquell sentiment descrit pel psicòleg Martin Seligman d’”impotència apresa. I de fet, no hi ha pitjor escola d’impotència que el que han protagonitzat les esquerres de les darreres dècades. Incapaços de revertir els processos de neoliberalització, havent renunciat a propiciar una societat més igualitària, de reduir les diferències socials, han abocat bona part dels seus esforços en “collonades” i causes banals, consignes tan fàcils com buides, i mantres estèrils. És el que ha passat amb propostes polítiques com les de Syriza o Podem, fracassos que han injectat frustració i cinisme.

Tornant al camp de la psicologia col·lectiva, els més joves també han estat víctimes de la contradicció entre discursos oficials i realitat quotidiana. Els nois i noies que avui tenen quinze o vint anys han estat bombardejats amb retòriques de bones intencions com ara “inclusió”, “multiculturalitat”, “diversitat”, “equitat”… que s’han traduït… en res tangible! La societat és més desigual, el capitalisme continua essent tant o més darwinista que habitualment, els joves es veuen abocats (i hi participen en aquest joc pervers) d’esdevenir empresaris de si mateixos i a entendre que l’èxit depèn d’una competitivitat despietada desproveïda de mecanismes de solidaritat. Resulta ben curiós com, des de les escoles se’ls parla de la importància de la cultura de la pau, mentre que sovint molts es refugien en uns videojocs on la violència, l’oportunisme i el càlcul fred són els únics mecanismes que els permet anar superant pantalles.

A tot això, cal tenir també en compte com, malgrat la teòrica sobreprotecció, en les darreres dècades el nostre estil de vida s’ha fonamentat en la dissolució dels nexes socials. La destrucció de les famílies convencionals no ha implicat descobrir alternatives més satisfactòries. Els models familiars, on cada vegada resulta més difícil la convivència de persones de generacions diferents, les exigències laborals dels pares o el confinament extensiu dels fills als centres educatius ha convertit els més joves en habitants de guetos generacionals, on difícilment poden tenir interrelació amb persones més veteranes que els puguin aportar punts de vista diferents o els obliguin a posar-se en contradicció amb la seva limitada cosmovisió. I ja sabem que els guetos (també socials i escolars en un món creixentment segregat) acaba propiciant una visió plana de la realitat que empeny a molts vers el sectarisme o l’autoreferència. I això, amics meus, és l’aliment del reaccionarisme.