Ja no sabem ben bé quants dies duem en aquest festival, s’entra en l’espiral de films i un ja no hi pot sortir. Aquest serà la tercera i darrera crònica sobre aquest festival de Sitges en la seva cinquantasisena edició.

Continuem amb la “La ermita” (Fantàstic oficial – Sessions Especials), segon film de Carlota Pereda, que l’any passat va triomfar amb la seva òpera prima “Cerdita”, que era un film molt ben travat, innovador, amb una gran interpretació de Laura Galán. Aquí en “La ermita” decideix donar un gir bastant brusc a la seva carrera i aposta pel sobrenatural i per una gran actriu com Belén Rueda. Quin desastre. Per què decideix fer això amb el bé que anava? El film no s’aguanta per enlloc i l’únic és Belén Rueda que té art però no pot salvar això per cap lloc. Ni fa por, ni té una gran història i juga a la pornografia emocional. Decepcionant.

Continuem la tarda amb “La espera” (Oficial Fantàstic), de F. Javier Gutiérrez. Film entre la crítica social andalusa, el paranormal i l’horror rural. Bona idea, bones interpretacions -gran paper de Víctor Clavijo- i agradable sorpresa quan no era esperable. Dóna, si volguessin, per segona part, perquè et quedes amb ganes de saber-ne més.

Dijous, ja queda menys. Comencem amb “Raging Grace” (Noves Visions). Una dona de fer feines filipina sense papers i la seva filla no tenen més opció que viure a les cases buides d’antics caps,això les fa anar a petar a una mansió on, la mare, hi troba la feina, aparentement fàcil de cuidar un senyor en fase terminal però la situació canvia quan s’adonen que en aquella casa i la persona que la contractat hi ha alguna cosa que no acaba de ser del tot clar. La situació social, una casa que sembla mig encantada i secrets familiars faran d’aquesta una bona pel·lícula de Zarcilla, director desconegut per aquí que caldrà tenir en compte. 

L’equip sencer va al visionat de “Lake Michigan Monster” (Sitges Clàsscis), una gran idea. El director Ryland Brickson Cole Tews sembla un gran friki de poble de la zona dels Grans Llacs, i el seu amic i especialista en efectes especials, que va venir amb un traju molt maco, uns ulls més macos i un barret gegant d’ós rentador que va guanyar totalment al públic. I el film? Un capità de vaixell del llac Michigan que ha perdut al seu pare a mans d’un monstre marí recluta al pitjor equip de la història per venjar-ne la mort. Què més dir? Ells diuen que la van fer amb 10 dollars, però creiem que 10 dollars són molts. Producte ben sitgero per riure una estona que recupera l’expressionisme alemany i serveix com, el director i l’editor van dir, com a homenatge a Guy Maddin. 

Després de dinar ens instal·lem amb el cine coreà de “Concrete utopia” (Òrbita), de Um Tae-Hwa. Una premisa boníssima: la capital de Corea, Seul, és devastada per un gran terratremol que destrueix tota la ciutat menys un únic edifici, cosa que òbviament crea un malestar social entre els residents de l’edifici i la resta de ciutadans. Però ens trobem amb una gran idea que van desgastant al llarg del film, sense poder aprofitar totes les possibilitats, amb unes interpretacions que tampoc són res de l’altre món.

I abordem la zoan documental del festival, que sempre és interessant. “Kaidan. Strange Stories of Japanese Ghosts” (Sitges Documenta) Documental imprescindible per entendre el recorregut del cinema de terror japonès, sobretot, del de principis dels 2000, amb entrevistes a Hideo Nakata (present aquest any al festival) i Takashi Shimizu que amb les seves històries de dones i nens de pell blanca i cabells, elles, negres i llargs ens van atemorir durant un bon temps. Però les maidan (històries de fantasmes) no només han servit per influenciar el món del cinema sinó també el món del manga, la dansa i l’art en general. En aquest documental també és interessant veure com la majoria dels directors de terror japonesos són una gent bastant curiosa i estranya que al llarg de la seva vida han tingut trobades amb el paranormal.

I parlem del mestre Takeshi Kitano, que en aquest festival ens presenta “Kubi” (Oficial Fantàstic). Clàssic film Kitano sobre una època clàssica del Japó com és la caiguda del Shogun Nobunaga i les guerres civils de l’època. Sentit de l’humor, la presència de Kitano, sang i caps tallats. El de gairebé sempre, vaja, però amb un toc LGTBI interessant. Però res més, lluny dels grans films de Kitano que sembla que aviat tornarà amb el seu Takeshi’s Castle i això sí que pot ser una alegria.

Penúltim dia de festival, això ja gairebé està, no queda res. I l’iniciem amb  “Lumberjack the Monster” (Òrbita) Takashi Miike ha tornat al festival amb aquest thriller prou interessant on el més terrorífic no és mai el què sembla. L’inici amb una persecució de cotxes bastant espectacular ens ajuda per presentar-nos a Akira (Kazuya Kamenashi), un advocat fred i calculador que després de trobar-se amb un atacant amb una màscara, s’hi obsessionarà fins a poder-lo trobar. Acostumats a una excessiva violència i detallisme en tot lo gore de Miike, en aquest aspecte ha decebut però en paraules del director en roda de premsa “Tinc 64 anys, em queda poc temps i vull tornar a fer pel·lícules més violentes”. 

Abans de dinar anem a per un film que sabem queserà agradable, “Riddle of Fire” (Oficial Fantàstic) Precedida per un “la pel·lícula que va emocionar a Quentin Tarantino” aquesta peli d’aventures de nens resulta ser molt entretinguda. Amb una premisa simple però efectiva, uns nens han de portar-li un pastís de nabius a la mare d’un d’ells que està malalta a casa si volen obtenir la contrasenya de la tele per poder jugar a la consola;la història comença a liar-se quan aquests coneixen una altra nena i s’endinsen pels boscos de Utah. Weston Razooli, nom que caldrà tenir en compte. 

I després de dinar un clàssic modern (no té ni dos anys), parlem de “Mad God” (Sitges Clàssics) Phil Tippet, entre d’altres, supervisor d’efectes especials en pel·lícules com Jurassic Park, ens presenta aquest llargmetratge de poc més d’una hora i vint de terror en stopmotion d’una anada als inferns dels éssers humans a través de personatges, sovint incòmode de mirar i amb un so bastant estrident ens endinsa en móns foscos, obscurs i on sovint no voldríem ni entrar-hi d’una manera directa i de vegades molesta. 

“The Forbidden Play” (Panorama) Amb les esperances posades en un retorn del cinema de terror de principis dels 2000 que ens fes saltar una mica d’una butaca d’un Retiro ple a vessar per rebre a Hideo Nakata (“Ringu”, “Dark Water”), la decepció va arribar aviat quan malgrat tenir-hi tots els elements necessaris com una dona de pell blanca i cabells negres llargs ( característica indispensable de qualsevol Kaidan), un passat que encara no tenim clar i un parell de protagonistes en perill, va resultar ser més aviat una caricatura del què havia estat aquell cinema i va acabar més aviat en comèdia que no pas en terror. Una llàstima. 

I acabem, per fi acabem. Dissabte 14, últim dia. En aquest dia les forces ja no donen per més, la meitat de l’equip cau víctima dels climatitzadors del Melià i l’altre meitat caurà l’endemà. Aquest aire a 5ºc sota zero durant deu dies devia ser per a conservar els zombis de la zombiewalk, perquè sinó no s’entén a què venia congelar a la gent.

I amb les últimes forces de la meitat de l’equip ens dirigim a la Gala de clausura, on els canapès previs són decepcionants, però on ens trobem, ja havent passat l’entrega de premis, amb un film, “Dream scenario” (Cloenda) de Kristoffer Borgli, que ens va sorprendre molt favorablement. Amb un Nicolas Cage decrèpit que fa un gran paper, allunyat dels papers dolentíssims que havia perpretat en els últims anys. Bona sorpresa amb un film inquietant amb una gran càrrega política sobre la política de la cancelació.

I els premis… doncs hem vist la guanyadora “Cuando acecha la maldad (When evil lurks)”, de Demiang Rugna, i tampoc ens va semblar ni el millor film del festival ni la cosa més extraordinària, però no essent tampoc un mal film en sí. Coses del jurat… I mencions especials a “Stopmotion” (Oficial Fantàstic) de Robert Morgan i la francesa “Vermin” (Oficial Fantàstic) de Sébastien Venicek, cap de les dues vistes, com sol passar en aquests festivals on les guanyadores o no les ha vist gaire gent, o les posen a hores intempestives o no han cridat gaire l’atenció.

Premi especial a Hideo Nakata

Acabem el 56è festival de Sitges cansats, malalts però contents d’haver-nos-ho passat molt bé treballant en una de les coses que més ens agraden: el cine. 

Films i sèries:

La ermita, Carlota Pereda (5/10)
La espera, F. Javier Gutiérrez (6’5/10)
Raging Grace, Paris Zarcilla (6.5/10)
Lake Michigan Monster, Ryland Brickson Cole Tews (6/10)
Concrete utopia, Um Tae-Hwa (5,5/10)
Kaidan. Strange Stories of Japanese Ghosts, Yves Montmayeur (7/10)
Kubi, Takeshi Kitano (5,5/10)
Lumberjack the Monster, Takashi Miike (7’5/10)
Riddle of Fire, Weston Razooli (7,5/10)
Mad God, Phil Tippet (6,5/10)
The Forbidden Play, Hideo Nakata (6/10)

Dream scenario, Kristoffer Borgli (7/10) 

Històric del festival:

The uncle, David Kaprac i Andrija Mardesic (4/10)
Mamántula, Ion de Sosa (4/10)
Luka, Jessica Woodworth (5/10)
La ermita, Carlota Pereda (5/10)
Hermana Muerte, Paco Plaza: (5/10)
Acide, Just Philippot (5,5/10)
Concrete utopia, Um Tae-Hwa (5,5/10)
Lake Michigan Monster, Ryland Brickson Cole Tews (6/10)
30 monedas, Álex de la Iglesia: (6/10)
Brooklyn 45, Ted Geoghegan: (6/10)
In flames, Zarrah Kahn (6/10)
She is Connan, Bertrand Mandico (6/10)
The Forbidden Play, Hideo Nakata (6/10)
Cuando acecha la maldad (When evil lurks), Demiang Rugna (6,5/10)
La espera, F. Javier Gutiérrez (6’5/10)
Tiger Stripes, Amanda Nell Eu (6,5/10)
The Mcpherson tape, Dean Alioto (6’5/10)
Mad God, Phil Tippet (6,5/10)
Raging Grace, Paris Zarcilla (6.5/10)
Kaidan. Strange Stories of Japanese Ghosts, Yves Montmayeur (7/10)
Wake up, RKSS (7/10)
El reino animal, Thomas Cailley (7/10)
Dream scenario, Kristoffer Borgli (7/10)
Where the devils roam, (7/10)
There’s something in the barn, (7/10)
Sharksplotation, Stephen Scarlata (7/10)
Lumberjack the Monster, Takashi Miike (7’5/10)
Riddle of Fire, Weston Razooli (7,5/10)
Pandemonium, Quarxx (7’5/10)
El Noi i la Garsa,  Hayao Miyazaki (8/10)
Força bruta, Sang-yong LEE (8/10)
Club zero, Jessica Hausner (8/10)
The last ashes, Loic Tanson (8,5/10)
River, Junta yamaguchi (9/10)
Poor things, Yorgos Lantimos (9’5/10)