A principis d’aquest any, una enquesta sobre benestar emocional de joves i adolescents elaborada des dels Departaments de Salut i Educació va deixar unes xifres preocupants. Assenyalava que el 43% d’enquestats, entre 11 i 18 anys, havien tingut alguna vegada pensament suïcides i que el 27% s’havien autolesionat almenys una vegada. Altres dades corroboren el que sembla un empitjorament general de la salut mental: des de 2019 es registra un increment d’un 23% de visites al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil; s’enfila al 28,5% les urgències psiquiàtriques entre els menors i les hospitalitzacions derivades van augmentar un 40% en aquest període.
Les estadístiques normalment serveixen per constatar que tenim un problema. Tanmateix, no resol el dubte de quines són les causes –normalment multifactorials i complexes– per mirar de fer polítiques que puguin atenuar una qüestió preocupant. Seria fàcil qüestionar uns responsables polítics que semblen anar com pollastres sense cap fent servir el mantra de la pandèmia de 2020-2021 i el tancament dels centres educatius com a causes úniques. Tanmateix, Catalunya va tenir tancades les seves escoles la meitat de temps de la mitjana europea, i malgrat que arreu d’occident aquests problemes de salut mental infantil i juvenil també registren increments significatius, no funciona aquesta correlació entre temps de clausura escolar i problemes psicològics. La cosa té més trellat. Aquests índexs s’enfilen des de 2015-2016, coincideixen amb una caiguda dels nivells educatius al nostre país arran de la implementació de programes d’innovació pedagògica, i sobretot responen a problemes globals, més enllà de les nostres fronteres.
La pandèmia no va ser causa de res, sinó que va actuar d’accelerador de problemes que venien de lluny. Ara altres experts comencen a assenyalar les pantalles com a responsables d’aquest deteriorament de la salut mental col·lectiva. I, probablement hi ha una part de veritat en aquesta sospita, malgrat que fins ara no hi ha hagut prou temps ni estudis prou concloents que puguin calibrar el seu punt de responsabilitat en aquest procés complex. Cert és que les xarxes socials, sempre a la recerca de guanys econòmics, contenen prou elements de toxicitat per alterar negativament la percepció dels més joves sobre el món i sobre ells mateixos.
Tanmateix, si alguna cosa m’han mostrat els anys i la meva disciplina acadèmica és a malfiar-me dels simplismes i el sensacionalisme. Com a historiador, sóc plenament conscient, en la conformació de les identitats individuals i col·lectives, del paper que posseeixen els valors compartits, els codis culturals, la mutació de les mentalitats, les modes, les tendències i les cosmovisions. I la comparació generacional ens pot oferir pistes interessants. A tall d’exemple, la meva (la dels nascuts a mitjans-finals de la dècada de 1960), ocultar o reprimir les emocions esdevenia una fórmula de cortesia; mostrar feblesa en públic implicava una mena de suïcidi social; emancipar-se jove constituïa un exercici de distinció i intentar progressar professionalment conferia prestigi. La meva generació, en termes generals, van mantenir una relació distant amb els nostres pares i, potser per compensar-ho hem tingut certa tendència a ser sobreprotectors amb els nostres fills. Per contra, en les generacions més joves detecto certa despreocupació a mostrar emocions en públic (especialment mitjançant mecanismes telemàtics); la priorització de la vida personal per damunt la professional (cosa que personalment em sembla bé i que reflecteix la manca d’oportunitats de progrés i estabilitat laboral); l’adolescència es pot arribar a perllongar fins als quaranta anys i més enllà; i mostrar feblesa (i exhibir-la a les xarxes) sembla avui ben vist.
De manera que sospito que al darrere de bona part d’aquests problemes hi pot haver un cert “efecte contagi”. El victimisme està de moda. Idees transportades des del món acadèmic nord-americà com les ofertes per Judith Butler o Kimberlé Williams Cranshaw han convertit el victimisme, l’exhibicionisme de ser objecte de discriminació, en una activitat de prestigi. L’efecte contagi no és desconegut en la història contemporània. L’historiador Richard J. Evans ens recorda la joventut del romanticisme, a principis del segle XIX, quan l’exhibicionisme de la sensibilitat va funcionar com a una reacció enfront el racionalisme il·lustrat precedent, que va promoure tot un seguit de models de comportament: l’heroi romàntic que avantposava els sentiments i els instints a la practicitat i les convencions, que implicava certa manera de vestir extrema al més estil Byron o el dandisme, l’epidèmia de suïcidis que va comportar la difusió del llibre de Goethe “Les tribulacions del jove Werther”, o les heroïnes romàntiques que van propiciar una expansió de l’anorèxia, en una era en què la pal·lidesa i la magror extrema al més pur estil “la dama de les camèlies” formava part del cànon de l’època. Suïcidar-se per amor estava tan ben vist com reptar-se a un duel per honor al més pur estil Puixkin. Per contra, Evans també ens recorda que, a partir de 1850, com a reacció a la sensibleria romàntica, sobretot els homes van trencar amb l’estètica precedent, es van tallar les llargues cabelleres i es van deixar barba i bigoti i van passar-se al negre en la manera de vestir, com a declaració de masculinitat reforçada, enfront la tendència a les coloraines en la indumentària dels poetes romàntics amb l’objecte de trencar amb una estètica que consideraven “afeminada”. I el victorianisme imposat a l’Europa de la segona meitat del segle XIX, en una època de puritanisme moral i repressió sexual va implicar una expansió de malestars psicològics de moltes dones que els metges (homes) de l’època van etiquetar sota el concepte d’”histèria”. En altres termes, que sovint les tendències col·lectives alteren la nostra manera de veure el món empenyent els individus a actuar d’una manera no sempre coincident amb la seva voluntat ni conveniència, ni per descomptat, amb el seu benestar psicològic.
Ara bé, i si parlem del moment actual, realment els joves d’avui tenen més problemes de salut mental que les generacions precedents? Probablement sí, malgrat que, en principi, les seves condicions objectives no són pitjors que les dels nascuts a les dècades de 1970, 1950 o, com la generació dels meus pares, el 1930, quan les circumstàncies eren objectivament més dures i el món terriblement hostil.
Crec que la clau per començar a entendre tot plegat ens l’ofereix el filòsof coreà Byung-Chul Han (Seül, 1959), un dels pensadors més interessants de la contemporaneïtat. Aquest pensador considera que el neoliberalisme, transmutat ja definitivament en un sistema totalitari més obsessionat a conquerir l’ànima que a organitzar l’economia, ha fet de cada individu una empresa, un empresari de si mateix. Empresaris unipersonals que exploten el seu propi i únic treballador, i que desposseeixen a cada persona dels elements que el lligaven a la seva pròpia comunitat. Empresaris que competeixen amb la resta, dissolent tot principi col·lectiu. Que fa de la pròpia identitat una marca, mutable, fisionable, fusionable i que acaba destruint tot allò que té de permanent, de continuïtat, de sòlid, de lligam. I que, com en el seu llibre “la destrucció dels rituals”, efectivament, acaben amb qualsevol nexe amb la tradició, amb el passat, amb el present, que és tant com dissoldre les pròpies perspectives vitals en el futur. Res no importa que no sigui productiu, que no empenyi a ser més que els altres i que un mateix. I això sotmet a cada persona a unes pressions que, simplement, ni poden ni haurien de suportar.
Byung-Chul Han afirma que els rituals són en la vida allò que en l’espai són les coses. Els rituals, com les tradicions, estabilitzen la vida, promouen, mitjançant la repetició i la durabilitat, la continuïtat amb el temps. Per contra, l’home neoliberal abjura de l’estabilitat, malda per la novetat constant, per la innovació perpètua, per la reinvenció a qualsevol preu. Menysté lligams i ancoratges i, de la mateixa manera que consumeix objectes i experiències (que passen ràpidament a la fase d’obsolescència), tendeix també a consumir emocions, més efímeres que els objectes, més curtes, fins i tot, que els sentiments. Un consum –abusiu- d’emocions, de necessitat de significar-se entre una immensa i inabastable competència, fa del narcisisme una mena de valor suprem. És el que podem percebre, a tall d’exemple, en les xarxes socials, on sovint nois i noies ben joves, no només exhibeixen les seves experiències vitals (amb certa voluntat d’autopromoció) sinó que també ho fan amb les seves emocions, per banals que siguin. En bona mesura, mirar alguns instagramers i tiktokaires ens fa pensar en una mena de cursa armamentística descontrolada en què tothom busca la manera més extrema de captar l’atenció en base al seu malestar real, exagerat o imaginari, en una societat de mercat en què precisament l’atenció cotitza en borsa. De fet, la lògica de les pròpies pantalles –les aplicacions que duem al mòbil– es fonamenten precisament en l’economia de l’atenció, en robar-nos temps per convertir-lo en beneficis tangibles als comptes de resultats d’algunes companyies i uns quants accionistes.
Com ens recorda aquest filòsof coreà que fa de professor a la Universitat de Friburg, el trencament amb la tradició que implica la societat neoliberal, la psicopolítica que impregna el sistema vigent, fa que els valors que sustentaven la solidesa d’una civilització esdevinguin avui simples mercaderies. Idees com la “sostenibilitat, la justícia o la humanitat”, és normal que acabin en el postureig habitual dels qui volen ajudar a fer un planeta més sostenible amb petits gestos, mentre consumeixen experiències transcendents volant en una companyia low cost a l’Índia o qualsevol altre paisatge exòtic. O com s’expandeix el veganisme com a una forma de viure respectuosa amb el planeta, mentre s’abandona qualsevol indici de lluita vers la justícia social. En altres termes, com l’individualisme narcisista (jo sóc més pur que ningú) abandona inexorablement la comunitat. O com explica el mateix Byung-Chul Han, com hem anat passant d’una societat tradicional fonamentada en la comunitat sense comunicació vers un (excés de) comunicació sense comunitat.
Això no pot anar bé de cap de les maneres. I la saturació dels serveis de salut mental entre els més joves no és una causa, sinó un preocupant símptoma.