Sitges 2023 (II): Pobres criatures, pobres de nosaltres

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Comencem la quarta jornada de la 56a edició del Festival de cinema fantàstic de Catalunya essent atracats en un restaurant per a guiris del passeig marítim amb una lasanya a preu de germans Roca. Però no passa res, hem vingut a passar por i això deu formar part del pla, cal mantenir la tensió en el terror.

Tot seguit vam emprendre diversos camins on anar a descansar de la pasta a preu de caviar.

A la secció Brigadoon, la secció més underground i una mica alternativa ens van oferir un molt bon documental sobre els taurons en el cine, especialment en els 70 i 80. El documental, “Sharksplotation” (Brigadoon), d’Stephen Scarlata ens ofereix un entretingut i exhaustiu (potser massa) per tots els films de taurons gravats en els últims 70 anys, des de la famosa “Jaws” fins a coses que no sabia que existien com per exemple “Ghost Tiburon”, “Shark in Venice”, o taurons atòmics, taurons de dos, tres o sis caps, taurons gegants i tot el que puguis fer o imaginar amb aquest animal. Gran cosa que no es podrà veure per enlloc. Si no fos perquè amb la frescor de la sala, la lasanya per guiris, la comoditat de tot plegat, l’obscuritat i el to del documental no m’anava morint de son ho hagués gaudit encara més.

Per l’altre cantó es va fer tarda veient

Atrapados en un bucle infinito (River) (Oficial Fantàstic No Competició)  De Junta Yamaguchi. Un dia despertes i la teva vida es redueix a bucles de 2m36s i treballes al costat d’un riu del poble de Kibune a Kioto,durant aquests cicles, pots anar canviant el resultat de les teves accions però només tens el temps abans mencionat per fer-ho; doncs aquesta trama tant senzilla ens transporta a un món on l’amor es troba amb la ciència ficció i els egoïsmes de cadascú amb la generositat grupal i fan d’aquesta una història preciosa, divertida i comfortable de veure gràcies en part a la meravellosa interpretació de Riko Fujitani. 

The last ashes (Noves visions) De Loic Tanson. Descrit pel propi festival en la seva presentació com a western estrany de caire feminista de Luxemburg, Tanson ens ofereix una de les millors pel·lícules del festival, tant pel seu nivell narratiu, com visual, fent servir el blanc i negre, el color i el vermell, segons la part de la història que ens vulgui explicar. Helene, una dona que ha de tornar al seu poble natal per fer front a un estat dèspota i autoritari, per a fer-ho, usarà totes les armes que tingui a l’abast. La força interpretativa que demostra Sophie Moussel és de les que caldrà tenir presents. 

La jornada va continuar, ja conjuntament, amb la cosa més divertida vista en aquest festival: “Força bruta, sense sortida” (Òrbita), de Sang-yong LEE. La cosa més divertida vista per ara en aquest festival. Tercera part de la saga que més ho ha petat a Corea i que no sabem per quin motiu aquí mai arriba amb tanta força. Això vindria a ser un investigador de la policia coreana que exerceix els mateixos mètodes que Bud Spencer contra mafiosos i corminials varis. És una cosa que ja hem vist? Sí, però amb un guió trepidant i una presència del protagonista, Ma Dong-seok, que et captiva i et fa riure des del primer minut. I riure al cine és una cosa molt sana, no tot han de ser films en blanc i negre que et fan odiar cada minut de la teva existència. Haver vist aquesta tercera part de la trilogia produeix unes ganes immenses de veure les altres dues parts

I aquí es va acabar el diumenge, amb els ànims amunt per començar la segona setmana del festival.

Comencem el dia, ja no recordo quin i només érem a dilluns, amb “In flames” (Oficial Fantàstic) de Zarrah Kahn, film sobre  com la mort del patriarca deixa a la Mariam i a la Fariha en una situació complicada, a un Pakistan on els homes manen, fins i tot, morts i la lluita d’aquestes mare i filla per tirar endavant sense haver de dependre d’ells i a part d’una societat que no les deixa avançar en solitari. Una proposta interessant que obre una finestra a una realitat, la paquistaní femenina amb un ritme que fa que la poc més d’hora i mitja de la pel·lícula en semblin dues. 

Continuem amb ganes amb “Acide” (Oficial Fantàstic), del francès Just Philippot, amb la qual hi haviem dipositat bastantes esperances. En una França castigada pel canvi climàtic es produeixen pluges àcides que comencen a destruir la civilització. El que és una premisa molt bona ho han convertit en un gran bluff. Un drama familiar de film d’A3 a la tarda del diumenge però d’aquells films que no serveixen ni per dormir. Els protagonistes sempre prenen les pitjors decisions possibles en tot moment, a més de no extreure tot el suc que la situació podria generar. Una de les grans decepcions del festival.

La tarda es torna a posar interessant amb la projecció de “Tiger Stripes” (Oficial Fantàstic), la cinta d’una divertida Amanda Nell Eu que Malàsia ha presentat pels Oscars, ens explica la història de la pubertat femenina, de com aquesta afecta les relacions de grup quan una es desenvolupa més aviat que les altres i animals fantàstics. 

Tot a ritme de hardcore, videos de tik tok i efectes especials de sèrie Z que fan d’aquesta, una peli entretinguda i curiosa. 

I per acabar la tarda ho fem amb “The Mcperson tape” (Seven Chances), de Dan Alioto. Un film pioner en el cas del found fottage, la pel·lícula trobada, un clàssic que en el seu dia va generar bastanta controversia als Estats Units, on diversos mitjans es van creure la història d’àliens que s’hi explica. Primer cop que s’exhibeix en un cine europeu, cal dir que més de 30 anys després el film perd una mica i se li noten les costures, però tot i així és un goig poder gaudir d’una petita joia pionera.

En un petit descans entre films vam decidir que el millor era veure en un hotel “Accidente, asesinato o suicidio”, una cosa infumable de la tele normal. Per allò de mantenir la tensió del terror durant tot el dia. Un horror.

Ja entrada la nit ens diposem a veure la doble sessió de. “Pandemòmiun” (Noves Visions) de Quarxx i “Mamántula” (Noves visions), de Ion de Sosa. Comencem per “Pandemonium”, viatge infernal, en tots els sentits. Treball coral molt ben trallat en un univers fosc, depriment i desesperançador, et deixa amb ganes de saber-ne més d’aquest mal pel mal, sense justificació, que ens mostra en aquest film de dolor. I per acabar el dia del tot… “Mamántula”. Cal dir que es va veure això perquè era això o esperar el tren al carrer durant una hora. Resum: una aranya de l’espai necessita semen i sang per poder tornar la seva tribu a la galàxia de la qual provenen. Pot semblar una bona idea, dic potser, però la converteixen en una cosa bastant avorrida, repetitiva, i amb poc sentit de ‘humor. S’agraeixen els efectes especials de tercera divisió, perquè almenys fan certa gràcia.

Després d’això la meitat de l’equip descansa plàcidament en un hotel i l’altre meitat viatja en el tren de la bruixa de les 1:30 amb tot de crítics que ni en aquesta hora poden descansar de dictar veredictes, bastant erronis, la veritat, sobre els films de la jornada. El terror mai descansa en aquest festival, per sort Rodalies s’apiada i el viatge és ràpid.

I comencem el dia amb el que creiem que és la gran joia del festival: “Poor things” (Oficial Fantàstic) del grec Yorgos Lantimos. El millor és no explicar gaire de l’argument, no llegir gaires coses del que es diu i res de veure tràilers o vídeos, s’hi ha d’anar en blanc a veure aquest film, més o menys com està la protagonista. Ens trobem amb una meravella entre l’Steampunk i un conte infantil (no gaire recomanat per nens) amb un guió agudíssim i unes interpretacions, especialment la d’Emma Stone, fora de sèrie. El hype és real, no hi ha exageració. Cal veure-la, si cal, més d’un cop per poder copsar-ho tot. 

Després de Yorgos, era complicat poder continuar tot un dia tancat a una sala i sortir de l’univers on ens haviem endisat però com deia aquell, show must go on, i aquí estem, preparats per veure Cuando acecha la maldad (When evil lurks) (Fantàstic Oficial) de Demian Rugna, aquest argentí que malgrat l’intent de  crear una història interessant, no se n’acaba d’ensortir, ja que el mal que hauria de crear incomoditat i malestar, acaba per cansar i fer més palès que sovint no calen 120 minuts per explicar històries de 90. 

The Uncle (Noves visions) de David Kaprac i Andrija Mardesic ens l’havien venut com una mena de successor de Lanthimos, un film a tenir en compte, la raresa del festival, i res més lluny de la veritat. Una història estrafolària que no per això interessant ni atractiva que es fa pesada i que l’únic que aconsegueix aquest drama familiar estrany on tots segueixen les normes d’un oncle, es faci llarg, pesat i t’agafin ganes de marxar de la sala. 

El reino animal (Fantàstic competició) de Thomas Cailley ja venia amb bones referències després de passar pel festival de Cannes, i la veritat, no decep. Aquesta fàbula d’un món on hi ha éssers humans amb mutacions amb animals i la no convivència, sumat a les interpretacions de Romain Duris, Adéle Exarchopoulos i un jove i  fantastic Paul Kirchner et transportin a uns mons de fantasia, a moments i en molts casos de realisme, duresa i tendresa. Una gran sorpresa. 

I ja acabem el dia a un Auditori bastant ple per gaudir de l’última de Bertrand Mandico She is Connan (Fantàstic Oficial) que bàsicament vindria a ser com si Snoop Dogg (perquè qui explica la història és un “gos”) expliqués la història de Conan la bàrbara en una ambientació totalment kisch i amb efectes visuals com de videoclips dels 80. No apta per a tots els públics i sobretot, per a tots els horaris. 

Ja morts, la banda que havia aguantat fins al final del dia va anar a descansar les poques hores que li quedaven amb un dia de moltes sensacions diferents, fred i el que sembla un inici de refredat. 

 

Films i sèries:

Sharksplotation, Stephen Scarlata (7/10)
River, Junta yamaguchi (9/10)
Força bruta, Sang-yong LEE (8/10)
The last ashes, Loic Tanson (8,5/10)
In flames, Zarrah Kahn (6/10)
Acide, Just Philippot (5,5/10)
Tiger Stripes, Amanda Nell Eu (6,5/10)
The Mcpherson tape, Dean Alioto (6’5/10)
Pandemonium, Quarxx (7’5/10)
Mamántula, Ion de Sosa (4/10)
Poor things, Yorgos Lantimos (9’5/10)
Cuando acecha la maldad (When evil lurks), Demiang Rugna (6,5/10)
The uncle, David Kaprac i Andrija Mardesic (4/10)
El reino animal, Thomas Cailley (7/10)
She is Connan, Bertrand Mandico (6/10)